divendres, 26 de setembre de 2008

TEMPS DE SILENCI

Silenci. T'ESTIMO...
Silenci. NO ET VULL PERDRE...
Silenci. HO ETS TOT PER MI...
Silenci. POTS COMPTAR AMB MI...
Silenci. SEMPRE EM TINDRÀS...
Silenci. ET VULL ABRAÇAR...
Silenci. T'ESTIMO...
Silenci...
Temps de silenci...
Temps...
(copyrhigt Laura)

dilluns, 22 de setembre de 2008

ELS BONS AMICS

Aiiix... la tortuga sàvia de "Kungfú panda":
"El ayer es historia, el mañana es misterio, el hoy es un regalo, por eso se le llama presente"

Els amics estan sempre amb tu, en el dia a dia, en el teu present, però necessiten saber que els estimes encara que no t'ho demanin. L'amistat no deixa de ser una planta que s'ha d'anar regant i abonant mica en mica, cada dia. També és veritat que, quan l'amistat té unes bones arrels, ja pot passar temps sense contacte, que l'afecte torna a sorgir com si res. Els amics, com el present, també són un regal. Un dels millors regals que et pot oferir la vida.

L'amistat pot arribar a ser molt delicada en segons quines situacions. Però els amics de veritat són capaçós de superar els entrebancs més grans i d'estar al teu costat quan més els necessites. És la relació humana més desinteressada que pugui haver-hi; és tan forta, que pot moure muntanyes. Quan l'amistat és de veritat, és capaç d'aconseguir allò que pot semblar impossible.

"Aquel que siempre está dispuesto a ayudar.
Aquel cuyos consejos siempre fueron buenos.
Aquel que no teme defenderte cuando te atacan.
Ése es a quien yo llamo un amigo"
(Anònim)

Després d'escriure tantes meravelles sobre l'amistat, només em queda dir que no conservo ni un sol amic ni amiga de la meva infantesa i adolescència. Fallo meu, per descomptat. La meva pobra autoestima, les meves màscares per amagar-me, la meva poca personalitat, tot el que m'acompanyava en aquella edat tan complicada... Però això és una altra història...






dissabte, 20 de setembre de 2008

CONNEXIONS CÒSMIQUES

Tots en necessitem, de sort. Però està clar que ens l'hem de treballar. No crec en els jocs d'atzar, ni en la bona o mala sort. Penso que la vida està feta d'experiències que ens omplen i d'altres que ens ho fan passar molt malament, però que a la llarga ens serveixen per aprendre i ser més savis. No estem aquí per trobar la felicitat sino per anar adquirint coneixements molt valuosos que ens serviran més endavant per trobar nous alicients.
No crec en l'atzar ni en la sort, però sí que em quedo molt parada davant de les "trobades casuals", de les "connexions còsmiques", d'aquelles situacions que es presenten com un "dejà vu", o que sorgeixen sense força-les en absolut. Passa molt poques vegades, gairebé mai, però pots trobar-te amb persones que et sembla haver conegut abans, amb qui la familiaritat apareix de la manera més natural. Com si l'univers actués perquè coneguem aquesta persona o aquesta altra, amb el convenciment que era el que havia de passar tard o d'hora.
Trobes a la porta del cau de la parròquia una persona a qui feia 10 anys que no veies. I aquesta casualitat, d'alguna forma, canvia la teva vida. Participes de les seves vivències, comences a saber com li ha anat tot i te n'adones que hi ha més coses en comú de les que et podies imaginar.
Sé d'altres persones que han fet amics per tota la vida a partir d'una broma o d'un encontre casual.
T'ensenyen fotos d'una festa i, entre la gent d'una de les fotografies hi ha una companya de l'escola a qui feia anys que no veies. Això encara és més impactant que trobar-te-la en un sopar preparat.
Acabes de conèixer una persona i resulta que viu al mateix barri d'una altra que, en un passat llunyà, et va fer mal.
Totes aquestes situacions que semblen una broma del destí fan pensar que en comptades ocasions hi ha trobades que van més enllà de la casualitat i que es produeixen per algun motiu més important del que en aquell moment puguem pensar.
Vivim enmig d'un atzar però, també, la vida ens presenta moments molt concrets que hem d'agafar com un tresor i no deixar-los anar, perquè potser en ells hi ha la clau de tot.
La llàstima és que no ens deixem anar, sobretot quan som molt més joves. No ens deixem anar i desperdiciem ocasions úniques, experiències que ens poden marcar positivament per tota la vida. A vegades volem controlar tant la nostra vida que la fem malbé, la convertim en una caricatura del que podria ser.

"Hay certezas que sólo se presentan una vez en la vida"
(Pel·licula "Los puentes de Madison")

Com em va impactar aquesta frase... Com em va impactar tota la pel·lícula...

dijous, 18 de setembre de 2008

MÀSCARES

S'ha de tenir valor per ser un mateix i no amagar-se darrera d'una màscara.

Treure't la mascara et pot fer semblar vulnerable. Però la valentia que suposa el fet de treure-te-la et dóna la força necessària per afrontar la vida sent un mateix.

Les persones sense màscara són:

- Valentes
- Autèntiques
- Sensibles
- Amb una gran maduresa emocional
- Mai no es fan notar, però omplen el buid que a vegades senten les persones del seu voltant
- Tenen una gran capacitat per estimar
- Viuen tocant de peus a terra
- S'accepten tal i com són
- Es donen a conèixer de veritat

Aquestes persones estableixen relacions honestes i sinceres, tant amb elles mateixes com amb els seus éssers estimats. Saben estar allà, tant en moments de tristesa com d'alegria. Saben posar-se en el lloc de l'altre i senten un gran respecte cap els demés.

A vegades poden semblar "invisibles" dins d'un grup de més persones. Però hi són, sempre hi són i poden arribar a omplir el més gran i profund buid amb la seva capacitat d'entrega. Perquè saben donar, però també rebre.

dimarts, 16 de setembre de 2008

RETROBAMENT

Quan els anys passats són més que els que et queden per davant, t'adones que mai no és massa tard per anar "de nòvio amb la vida" (by Jorge Bucay). És important no perdre mai l'esperança, malgrat que el món cada vegada sembla més artificial, com un escaparat de titelles que no poden fugir dels seus cordills senzillament perquè no volen, tenen por a decidir i ja viuen bé deixant-se portar.

I, ara, un petit relat:

PERDUTS EN UN DESERT

Es va separar del grup i va començar a caminar per la sorra seca i abundant. És molt difícil deixar petjades a la sorra d’un desert, perquè aquestes desapareixen emportades per la brisa que la va aixecant. Aquella sorra li recordava la persona per qui s’havia perdut del tot: intentava deixar-li petjada, però aquesta no quedava ni tan sols marcada. I és que el sentiment no era recíproc. Per arribar al nivell d’intimitat desitjat, calia confiança, estimació i atracció. Li mancava un ingredient dels tres, potser el menys trascendental però no per això menys important. En nom de l’amistat, havia renunciat a allò que més volia i que podria canviar-li la vida a millor. Perquè l’amistat és allò pel que ho donaries tot, és una mirada directa als ulls, és sentir la persona encara que no hi sigui... Perquè és molt difícil trobar un bon amic, més difícil encara deixar-lo i impossible oblidar-lo. Mentre contemplava l’horitzó, el color de la sorra i el del cel es confonien.

Caminava amb decisió, amb seguretat, com si sabés molt bé cap a on s’havia de dirigir. El desert en que s’havia convertit la seva vida era més sec i auster que el que estava treptijant en aquell moment. Havia tingut por a perdre’s, a deixar de ser el que era. Havia decidit tancar el seu cor per fugir de qualsevol ferida, per por a deixar-se anar. S’havia perdut entre autoenganys i mentides pietoses. Mentre se li omplien els peus de sorra, anava caminant amb la seguretat de que trobaria el que buscava. A l’horitzó s’endevinava una ombra, algú venia en direcció contrària. A mida que s’apropaven se li anava dibuixant un somriure i endevinava una expressió igualment feliç en l’altra persona.

Per fi s’havien trobat, sense entrebancs, sense pors.

“Vivimos esta vida como si lleváramos otra en la maleta: un puro autoengaño para pasar de puntillas por la misma, sin importarnos demasiado si la vivimos o la desperdiciamos”
(Hemingway)

dilluns, 15 de setembre de 2008

PENSAMENTS BONICS

Mai no és massa tard per:

ESTIMAR
TORNAR A COMENÇAR
IL·LUSIONAR-SE
SER UN MATEIX
PERDRE LES PORS
ACCEPTAR-SE

Mai no és massa tard si els sentiments són autèntics...

Mai no és massa tard per aplicar el que diu el següent text d'Ernesto Cortázar:

BONITOS PENSAMIENTOS

Tres cosas irrevocables para la vida son:

El tiempo
Las palabras
Las oportunidades

Tres cosas que no debes negarle a tu vida son:

Serenidad
Honestidad
Esperanza

Tres cosas que deterioran tu vida son:

El orgullo
La arrogancia
El enojo

Tres cosas que debes elegir en esta vida son:

Tus sueños
Tu éxito
Tu destino

Tres joyas que se tienen en la vida son:

Autoestima
Amor
Verdaderos amigos


(Ernesto Cortázar)

dimarts, 9 de setembre de 2008

L'AMISTAT

Quan arribem a l'adolescència, encara no estem preparats per patir, no sabem perdre, ens hem acostumat a la immediatesa de les coses, a tenir-ho tot en el mateix moment que ho necessitem. No sabem esperar, no li donem temps al temps i, al final, ens acabem equivocant.

"Creo que la amistad es la relación humana más genuina que somos capaces de tener. Ser comprendido y apreciado por lo que uno es, el ser humano sin adornos por dentro, es una experiencia vital en la vida"
(Daisaku Ikeda)

La por a patir, sobretot quan ja ens han fet mal, fa que no ens llencem plenament i que ens conformem amb emocions menys intenses, però que puguem controlar.

L'amistat és la millor de les vivències i ens prepara molt bé per futurs sentiments més forts i viscerals: implica estimació, entrega, empatia, estar sempre al peu del canó per ajudar, protegir, aconsellar. Les amistats són per sempre, almenys ho haurien de ser, i ofereixen el millor aprenentatge per l'amor.

dijous, 4 de setembre de 2008

TEMPS AL TEMPS

"El tiempo es muy lento para los que esperan, muy rápido para los que temen, muy largo para los que sufren, muy corto para los que gozan; pero para quienes aman, el tiempo es eternidad"
(William Shakespeare)


Diuen que el temps tot ho cura, que és com un antídot, que posa totes les coses al seu lloc. Potser aquest efecte terapèutic del temps ve donat perquè, mentre va passant, nosaltres anem evolucionant, canviant, aprenent i veient els fets d'una altra manera.

La paciència és aquesta gran virtut que fa que aprofitem al màxim el pas del temps. Saber esperar, confiar i tenir clar que totes les coses, tots els esdeveniments van trobant el seu lloc adequat.


"Cuando quieres realmente una cosa, todo el universo conspira para ayudarte a conseguirla"
(Paulo Coelho)


No hi ha res més relatiu que el pas del temps. Depèn tant de l'estat d'ànim com del lloc on et trobes. No deixa de tenir la seva màgia: si viatgem a la velocitat de la llum i amb un telescopi ben potent, ens pot donar visions del passat del nostre planeta.

A vegades sembla que el temps s'atura i no em sorprendia que fos així, per més que un rellotge continui comptant segons i minuts. Per exemple, estar veient una posta de sol ens transporta a un moment inamovible. També ho fa estar al costat de la persona més especial per a tu en aquell moment.

Hem d'aprendre a esperar i a donar temps al temps perquè, com deia el genial Charles Chaplin: "El tiempo es el mejor autor: siempre encuentra el final perfecto"

dimarts, 2 de setembre de 2008

QUAN FUGIM DE NOSALTRES MATEIXOS

L'amor pot venir quan no t'ho esperes i de qui menys t'imaginaves. I, depèn de com es presenti... pot fer por? La resposta és sí.

Cuando el amor nos paraliza de miedo...

¿Por qué huímos cuando amamos de una forma total i absoluta? ¿Qué nos hace sentir este temor tan irracional cuando tenemos el amor de verdad al alcance de la mano?

A veces nos enamoramos de alguien que no coincide en absoluto con nuestro ideal, con nuestro sueño "dorado" de siempre. En el fondo, nos morimos de amor hacia esa persona pero, al creer que no cumple con nuestras expectativas, escondemos nuestros sentimientos y buscamos otro ser humano en quien volcar esa pasión irrefrenable.

Tal vez por eso el amor es efímero en el tiempo. Porque nos paraliza de miedo y decidimos, inconscientemente, entregarnos a alguien hacia quien nuestros sentimientos no son tan fuertes, pero que, por este mismo motivo, nos asegura un sufrimiento menor o más soportable. Pero, al mismo tiempo, también nos asegura que la relación tendrá un final...

El amor verdadero no entiende de razones ni motivos. No entiende de opiniones ajenas ni apariencias.

El amor verdadero no se nota en el corazón, como suele decirse. Al principio, se nota por debajo del corazón, en la boca del estómago, en forma de mariposas revoloteando. Es una sensación única, mágica, casi irreal. Pero es la prueba más palpable de que nos estamos enamorando totalmente, incondicionalmente, de alguien...

El amor verdadero puede aparecer de repente, como una explosión que nos arrolla, nos deja sin respiración, nos confunde y nos aniquila. Nos hace caer enfermos y nos sume en un estado eufórico, como si nos hubiéramos tomado una droga...

El amor verdadero también puede aparecer despacio, sin prisa pero sin pausa, trabajado minuciosamente, hecho de pequeños detalles que van llenando los días, que nos van creando una dependencia de la persona a la que empezamos a amar sin que nos demos cuenta.

Sin que nos demos cuenta... Podemos pasarnos toda la vida sin darnos cuenta. Podemos pasarnos toda la vida sin compartirla con esa persona. Pero nadie nos librará del vacío que sentirá nuestro cuerpo y nuestra alma por siempre. Un vacío que no sabremos porqué lo sentiremos, pero que siempre estará allí... Irán pasando los años felices, alegres, tristes y deprimentes. Pero el vacío siempre estará en nuestro interior. Y, curiosamente, lo empezaremos a sentir en el mismo lugar donde "revoloteaban las mariposas"...

Y sentiremos un dolor casi físico. Luego este dolor se transformará en una tristeza inexplicable pero soportable. Una tristeza que no nos impedirá ser felices, ni vivir el día a día, ni llenar nuestro tiempo con otras vivencias. Pero, en algún momento de nuestra vida, sin saber por qué, sentiremos este vacío. Y tendremos ganas de llorar, sin saber por qué. Y tendremos una sensación de pérdida inexplicable, sin saber por qué. Y notaremos que nos falta algo, notaremos el aire enrarecido, notaremos el vacío...

Cuando el amor nos paraliza de miedo, nos exponemos a vivir sin sobresaltos, sin sufrir en gran medida, sin la necesidad de una entrega total y mutua. Pero también nos exponemos a despertarnos un día con un vacío en la boca del estómago, con una tristeza inexplicable en el fondo del corazón y con una sensación de pérdida que nos hace vulnerables y nos cambia el humor. Puede que al cabo de horas, días, semanas, volvamos a ser los mismos. Pero el vacío puede volver siempre, cuando menos se lo espera uno...

Amor, pasión, entrega... Son sentimientos para ser vividos con valentía, sin temor a lo que pueda pasar. Conllevan, claro está, sufrimiento. Pero vale la pena darse del todo sin pensar en lo que podemos perder. Amar con pasión y entrega y ser correspondido del mismo modo eleva una relación entre dos personas por encima de todo y de todos. Esta valentía puede tener un precio, pero lo que se puede ganar es infinitamente más valioso y nos compensa de cualquier sufrimiento...

Cuando el amor nos paraliza de miedo... morimos en vida...

(Rounal)

UN EXEMPLE DE SUPERACIÓ

Tres frases que m'ha enviat una persona a la qual m'estimo molt, que és autèntica de veritat i que està lluitant per ser ella mateixa:

"No es lo que está pasando o sucediendo, es lo que estamos nosotros creyendo o interpretando"
"Los resultados son producto de nuestro comportamiento, nuestro comportamiento es producto de nuestro estado de ánimo, nuestro estado de ánimo es producto del diálogo interno + actitud corporal"
"El colmo de la estupidez es seguir haciendo las mismas cosas y esperar diferentes resultados"
(Motivació i superació personal)

GRÀCIES, JORDI!!