La poesia dels teus ulls (Lluis Llach)
Molt sovint, quan ve la nit
Se m'emporta una fada
La bellesa dels teus ulls
Negre intens sobre mar blanca
Sempre incerts a la mirada
I així, gelós, vaig desfent
Cançons que m'acostin a ella, però
La poesia dels teus ulls
Sé que no la podré escriure
Cada vers que jo trobés
En el paper se'm moriria
Del dolor de no ser prou fidel
Però sé que no m'he de cansar
De buscar aquell llenguatge amic
Que m'acosti a la poesia dels teus ulls
Malgrat que no la pugui escriure
Però així lluitaré amb mi
Esperant sempre una albada
àvid de sorprendre la teva mirada
La teva mirada
La poesia dels teus ulls,
i del teu somriure
i del teu caminar,
semblava que tenies ales als peus.
La teva vitalitat,
la teva creativitat,
les teves ganes de menjar-te el món.
No va ser una nit sino un matí. Un maleït matí es va emportar una fada, com diu la cançó. Aquesta cançó que tan t'agradava cantar mentre t'acompanyaves amb la guitarra. Has marxat silenciosament. La llum del sol s'ha esmorteït.
M'està costant molt deixar-te anar, amiga. Amiga des de fa molts, molts anys. Amiga a qui ja gairebé no veia. Però les poques vegades que parlàvem era com si no ens haguéssim deixat de veure.
Lluis Llach no ho devia saber, però aquesta cançó te la va escriure a tu.
Sé que en algun moment ens retrobarem.
Adéu Rosa. Adéu fada...
