RETURN TO SENDER

Benvinguts siguin aquests viatges precipitats, que et permeten tornar i construir-te una vida millor.

ADÉU EGO

Vivia agitadament, entre l’angoixa de no valer prou, de no ser suficientment bona. L’ansietat formava part de la meva vida, com l’aire que anava respirant. El voltant em semblava hostil i el lloc ideal on abocar totes les culpes a les meves mancances. No m’adonava que tot venia de dins meu, que havia heretat un patró de conducta que venia de molt antic. S’anava repetint en persones que formen part de la meva famíia. Des de petita ho havia viscut com una cosa normal, com la millor cosa del món. La meva famíla era el nirvana.

Però l’ombra m’anava enfosquint:

- Les meves pors infantils em tenien bloquejada.

- La meva adolescència gris m’avergonyia.

- Un dia va ser un atac de pànic.

- Un altre dia, l’angoixa no em deixava respirar.

- Els atacs colèrics m’allunyaven del meu entorn més proper i estimat.

- Persones molt properes a mi tenien greus problemes i això m’enfurismava.

- Culpabilitzava la meva família de tot allò que no m’agradava de mi mateixa.

- El meu ego podia més que jo.

Per circumstàncies de la vida, vaig començar a veure la llum:

- Vaig començar a connectar amb mi mateixa.

- Vaig començar a abraçar la vida com un regal que he d’aprofitar.

- Vaig començar a cuidar-me i estimar-me.

- Vaig començar a estimar la meva gent incondicionalment.

- Vaig començar a entendre les seves limitacions i les meves.

- Vaig començar a entendre la vida com un parèntesi que val la pena omplir d'instants bonics.

- Mentre jo canviava, la meva relació amb el món també canviava.


ADÉU EGO.

AQUELL CAFÈ DE LA CANTONADA

Encara hi és. Amb els temps que corren hi ha molts establiments que han plegat, o bé han canviat el tipus de negoci. Però aquell cafè de la cantonada, encara hi és. Quan passo per davant tinc una sensació de solitud. Moltes tardes de la meva adolescència les passava allà, davant d’un cafè exprés, amb un paquet de cigarretes (llavors fumava) i preparant-me algun examen. Fins que arribaven les meves amigues. Llavors tot eren riures. Però em sentia sola. Perduda en una edat absurda, en la necessitat d’agradar tothom, en un afany de protagonisme que no em podia permetre perquè, en el fons, em sentia molt poca cosa.

Vivia aquesta solitud voltada de molta gent. En aquelles hores de la tarda, la cafeteria s’omplia d’estudiants, de persones que sortien de la feina, de mares que portaven els fills a berenar. Sempre érem els mateixos. I cadascú amb les seves peculiaritats.

- El cambrer més gran, servint les taules i fent-nos comentaris picants, a veure quant de temps aguantàvem sense posar-nos vermelles.

- El noi pèl-roig que em va agradar una temporada, i volia ser taxista.

- L’altre noi, que anava d’interessant i fredament proper, donant consells de psicologia i de llibres a llegir, quan en el fons tenia intencions molt poc honestes, per dir-ho finament.

- Aquella mare que s’havia enganxat a les maquinetes escurabutxaques, mentre la seva filla es cruspia un bon berenar.

- L’estudiant de Medicina, que de tan tímid era divertit, sempre assegut en un tamboret de la barra, amb la seva cervesa.

- El cambrer més jove, darrera la barra, lligant amb tot el que es bellugava.

- Aquell senyor amb vestit i corbata, amable i respectuós, contrastant amb la tensió sexual que es respirava a estones dins de la cafeteria.

- El cínic, que anava de bon noi i tenia una dona a casa que no l'entenia: vaja, la pitjor excusa per amagar unes intencions també molt poc honestes (per dir-ho finament).

- Nosaltres, les estudiants adolescents, amatents a tot el que passava al nostre voltant, amb ganes de viure experiències picants però sense donar mai el primer pas i sense que la sang arribés mai al riu.

- El meu amor platònic de quan tenia 13 anys, assegut en una taula propera a la meva, amb una colla d’amics i amigues.

Tardes distretes. Tardes de solitud. Una edat complicada, on em vaig perdre de vista i vivia únicament pels esdeveniments de fora.

Vaig deixar d’anar-hi al mateix temps que deixava darrera meu l’adolescència i em començava a trobar.

No crec que hi torni.

TALMENT COM UNA BANDERETA DE FIRA...

... temps després de la fira



Així començava una poesia que un amic li va escriure a una amiga. D'això ja fa més de trenta anys.

Aquest cap de setmana he estat al meu poble amb la meva parella. Estava tot engalanat de flors de tota mena. Les pastisseries havien fet autèntiques obres d'art comestibles en forma de flors.

Veient en viu i en directe els guarniments de la fotografia (treta d'un diari local), em van venir al cap els primers versos d'aquell poema tan llunyà.

No tinc cap mena de contacte amb ells. Llògicament, tampoc sé si ells s'han tornat a veure.

Talment com una bandereta de fira, temps després de la fira, nosaltres mateixos hem anat volant al ritme del vent i de la vida. I aquella bandereta de fa trenta anys, ara me l'imagino amb els colors pàlids, una mica desfilagarsada, però movent-se al ritme del vent sense caure, sense acabar-se de trencar i desafiant el pas del temps.

Com nosaltres mateixos.

Sense perdre mai la força ni les ganes.

LES LLAMINADURES DE LA VIDA

"EL VALIOSO TIEMPO DE LOS MADUROS

Conté mis años y descubrí,

que tengo menos tiempo

para vivir de aquí en adelante,

que el que viví hasta ahora....

Me siento como aquel chico

que ganó un paquete de golosinas:

las primeras las comió con agrado,

pero, cuando percibió que quedaban pocas,

comenzó a saborearlas profundamente..

Ya no tengo tiempo para reuniones interminables,

donde se discuten estatutos, normas, procedimientos y reglamentos internos,

sabiendo que no se va a lograr nada.

Ya no tengo tiempo para soportar absurdas personas

que, a pesar de su edad cronológica,no han crecido.

Ya no tengo tiempo para lidiar con mediocridades.

No quiero estar en reuniones

donde desfilan egos inflados.

No tolero a maniobreros y ventajeros.

Me molestan los envidiosos,

que tratan de desacreditar a los más capaces,

para apropiarse de sus lugares, talentos y logros.

Detesto, si soy testigo, de los defectos que genera la lucha por un majestuoso cargo.

Las personas no discuten contenidos, apenas los títulos.

Mi tiempo es escaso como para discutir títulos.

Quiero la esencia,

mi alma tiene prisa...

Sin muchas golosinas en el paquete...

Quiero vivir al lado de gente humana, muy humana.

Que sepa reír, de sus errores.

Que no se envanezca con sus triunfos.

Que no se considere electa, antes de hora.

Que no huya, de sus responsabilidades.

Que defienda, la dignidad humana.

Y que desee tan sólo andar del lado de la verdad y la honradez.

Lo esencial es lo que hace que la vida valga la pena.

Quiero rodearme de gente,

que sepa tocar el corazón de las personas…

Gente a quien los golpes duros de la vida,

le enseñó a crecer con toques suaves en el alma.

Sí… tengo prisa…

por vivir con la intensidad,

que sólo la madurez puede dar.

Pretendo no desperdiciar

parte alguna de las golosinas que me quedan…
Estoy seguro que serán más exquisitas, que las que hasta ahora he comido.

Mi meta es llegar al final satisfecho y en paz con mis seres queridos y con mi conciencia.

Espero que la tuya sea la misma,

porque de cualquier manera llegarás..."
(Mario Andrade)

 
LES BONES NOTÍCIES DEL DIA:
 
"Cada dia de tu vida es tu vida entera" (Eva Juan) (Del post "Els regals del present")
“Si no deseas mucho hasta las cosas pequeñas te parecerán grandes“ (Platón)

"El arte de ser sabio es el arte de saber cuando ignorar las cosas" (William James)

Estic aprenent a gaudir de les llaminadures que encara em queden

84

"CONTRA LA CRISIS, CONSUME PRODUCTOS ESPAÑOLES (CÓDIGO 84 = ESPAÑA)"  

LA BONA NOTÍCIA DEL DIA

"No imagináis el cambio económico que sería para España que realmente consumiéramos principalmente alimentos y artículos de aquí, de la gente que trabaja aquí y vé como se importan productos extranjeros a bajo coste... para que mucha de la gente de aquí se arruíne.

Mira la etiqueta: ESPAÑA se escribe con 84 al principio.

 El Fondo Monetario Internacional, pronostica que este año y el que viene entraremos en recesión, es decir, que decrecerá nuestra riqueza nacional, en pocas palabras: SEREMOS MAS POBRES.



¿Qué podemos hacer como ciudadanos?: CONSUMIR PRODUCTOS ESPAÑOLES. Es la mejor forma de mantener la pequeña y mediana empresa de nuestro pais, que es la que soporta más del 80% del empleo.



Los miles de millones que genera esta decisión, quedarán en todo el tejido productivo y además generarán impuestos y sueldos que permanecerán aquí.


Algo tan sencillo como mirar las etiquetas en la compra, comprar un coche fabricado en España o no salir al extranjero durante los dos próximos años, a lo mejor mantiene tu empleo, el de tus hijos, familiares, amigos...el de todos"

(Gràcies per enviar-me aquest e.mail, Silvia)

I LES BONES NOTÍCIES, QUÈ?

Dia a dia ens bombardegen amb males notícies a tort i a dret. Fot fàstic escoltar la ràdio o encendre el televisor, per veure com els mateixos que ens han portat a l’actual situació no donen cap mena de solució, sino que és limiten a posar-ho tot encara més negre. Hi ha una clara intenció manipulativa darrera de tot això. Les males notícies tenen un caire negatiu que ens impacta molt directament:
“El cerebro opera como una cinta de velcro para las experiencias negativas y como una superficie de teflón donde los estímulos positivos resbalan” (Rick Hanson)

Tendim a recordar molt vivament els moments que hem viscut amb angoixa, malestar i vergonya, mentre que oblidem les experiències d’alegria i plenitud.

“Si no lo cree piense en su niñez y aquel episodio con el perro del vecino: bastó un mordisco para desarrollar un pavor que lo acompaña hasta ahora. O considere esa fiesta donde 10 personas fueron amistosas con usted, pero una se burló; lo más probable es que recuerde esa experiencia hostil con más intensidad y las demás interacciones queden en segundo plano” (Rick Hanson)

Els mitjans de comunicació s’han convertit en una arma infalible pels poderosos. Incidint negativament en els ànims dels ciutadans, els fan tornar febles, porucs, extremadament vulnerables, covards i predadors.

Però no tot està perdut:

“Una táctica tan sencilla como desviar la conversación o cambiar de tema basta para no verse expuesto (...) No se trata de generar grandes eventos, sino que es suficiente con micro actos como darse un gusto, ir al cine o salir a comer con un amigo” (Barbara Fredrickson)

“Técnicas como enfocarse en controlar nuestra respiración le dan a una persona la oportunidad de dar un paso atrás y tomarse un momento para elegir qué hacer a continuación, de enfocarse en lo que se está viviendo, en lugar de dejar que la mente opere con piloto automático como si la persona no estuviera ahí" (Alan Marlatt)

"Estar conscientes de lo que estamos haciendo genera una diferencia tremenda, y hace que cuando la persona se prepara un café o está con un amigo, ponga toda su energía y mente, de forma calmada y concentrada, en esos actos. Se trata de no pensar tanto en el futuro ni en el pasado y aprovechar los momentos positivos" (Dylan Evans)

Per part meva, cada vegada que faci un post procuraré donar una bona notícia, sigui a nivell més personal o sigui a nivell més general.

Començaré avui:

LA BONA NOTÍCIA DEL DIA:

“Una companya i amiga m’acaba de dir que està embarassada”

REFENT EL NIU

Darrerament estic molt desconnectada del món virtual. M'he ficat de ple en una tasca una mica laboriosa que espero que m'acabi sortint bé: refer el niu.

Tenia la família una mica desperdigada i estic a punt d'aconseguir una mena de reagrupament que ens beneficiaria a tots.

No cal dir que els meus fills estarien més que encantats de tornar a tenir els avis més a prop de casa. Els meus germans i jo, per altra banda, també estaríem encantats i molt més tranquils.

"La familia es un complemento nuestro, complemento mayor que nosotros, anterior a nosotros y que nos sobrevivirá con lo mejor de nosotros" (Alphonse de Lamartine)

ANEM PER FEINA

Tinc l'escombra.
Tinc el gat negre.
Ara només em cal anar per feina. Per començar, un ritual per principiants:

Apunto en un paper allò que vull allunyar de mi. El trenco en molts bocins. Llenço aquests bocins al primer contenidor que trobi pel carrer.

No és ben bé màgia. És una manera simbòlica de dir adéu definitivament a tot allò que ens fa nosa.
Un cop fet això, ja puc entrar més en matèria i començar a aplicar els tretze principis de Jean Shinda Bolen:

"LES BRUIXES

NO ES QUEIXEN

SÓN AGOSARADES

SABEN CUIDAR LES PLANTES

FAN CAS DE LA SEVA INTUÏCIÓ

MEDITEN A LA SEVA MANERA

DEFENEN AMB FERMESA ALLÒ QUE ELS IMPORTA

DECIDEIXEN AMB EL COR

DIUEN LA VERITAT AMB COMPASSIÓ

ESCOLTEN EL SEU COS

IMPROVISEN

NO IMPLOREN

RIUEN JUNTES

GAUDEIXEN DEL QUE TÉ DE POSITIU LA VIDA"

"Somos seres espirituales que recorremos un sendero humano" (Mensh)

EM QUEDO AMB LES COSES BONES

A poc a poc, em vaig reconciliant amb el lloc i deixant enrera la situació.

TEMPS...

“La tardor és la primavera de l’hivern”

Temps de llargues caminades per la muntanya

Temps de pel•lícules des del sofà

Temps d’escudella i carn d’olla, castanyes, copetes de moscatell, xocolata calenta amb nata

Temps de preparació pel que ens portarà l’hivern

Temps de retrobament

LES BRUIXES NO ES QUEIXEN

"Las brujas no se quejan. Al contrario, las ancianas son atrevidas y confían en sus propios instintos. No imploran; en cambio, sí meditan. Eligen su camino con el corazón. Poseen la fiereza del que defiende lo que más le importa. Dicen la verdad con compasión. Escuchan su cuerpo, se reinventan a sí mismas en función de sus necesidades y saborean la parte positiva de sus vidas" (Jean Shinoda Bolen)

Aquesta nit m’he despertat amarada en suor. Sense fer soroll per no despertar ningú, m’he dutxat i m’he tornat a ficar al llit. La darrera vegada que em va passar això, em trobava a l’hospital perquè acabava de néixer la meva filla petita. La infermera em va dir que no em preocupés, que tot això era degut als canvis hormonals de la lactància.

Canvis hormonals... No m’ha calgut pensar gaire per entendre el que m’estava passat.
És curiós. Ara que els meus fills estan vivint tota una revolució endocrina, a mi em toca passar pel mateix, però per motius ben diferents.

Aquest ha estat el primer símptoma. I l’he volgut deixar plasmat. Com quan em va venir la regla per primer cop i ho vaig escriure al meu diari íntim.

I no em queixaré. Necessito totes les energies per convertir-me en una bona bruixa.

SOL D'HIVERN

(Museo Thyssen)

Aquest és el sol que més m’agrada.

No crema, escalfa.

Li dóna una llum especial al cel.

Combina perfectament amb un paisatge nevat, amb les llums de Nadal i amb les ganes de començar a guarnir la casa per les festes que s’apropen.

És el preludi de tardes fosques, recollides i acompanyades d’una xocolata calenta .

ESPURNES D'ESTIU

Seiem a una de les fites de pedra del trencaones

El sol cremant-nos l'esquena

Vaixells que tornen mentre el sol es pon

Pràctics que els van a buscar a tota velocitat

Les naus van entrant al port, en ordre i sense presses

El mar tranquil, donant-los la benvinguda

Em vénen flaires de les vacances

Ara me n'adono: l'estiu està arribant

BENVINGUT A LA VIDA

Diuen que els fills vénen "amb un pa sota el braç". Déu ser la manera de dir que porten la felicitat a la família.

En el cas d'en Marc, jo diria que ha arribat amb tota una fleca sencera. Ha nascut avui, a les 4 de la matinada, i no és conscient de tots els regals que ha portat amb ell:

AMOR
FELICITAT

IL·LUSIÓ

ESPERANÇA

ALEGRIA

CONFIANÇA EN EL FUTUR

Tot un cúmul de sentiments positius. També ha portat una certa nostàlgia per allò que no va poder ser fa divuit mesos, però, al mateix temps, té el seu angelet de la guarda amb ell, perquè hi ha algú que no hi és físicament, però que vetlla per la seva recent estrenada vida.

Marc: t'esperàvem amb els braços oberts i, per fi, els hem pogut tancar al teu voltant. No et pots imaginar com t'han arribat a desitjar els teus pares... i tots nosaltres.

Avui, més que mai, el present és un regal...

JA FALTA MENYS

S'acosta el dia i augmenta la il·lusió, l'esperança, la incertesa, la por... Tot ha d'anar bé, perquè el camí ha resultat ser llarg i dolorós i mereix d'una recompensa de per vida. Tot ha d'anar bé perquè, entre el caos mundial i l'egoïsme individual, la vida tira amb tota la seva força i fragilitat. Perquè no hi ha res de més important que el que està a punt d'esdevenir. Perquè portem milions d'anys naixent i morint i vivint aquest pas intermig que és el nostre gran aprenentatge. Perquè cap ideal pot igualar l'arribada d'una nova vida.

"...yo soy de la humanidad.

La frágil existencia

milagrosa y casual,

la vida más pequeña

vale mil veces más,

que la nación más grande

que se invente jamás."

(La Oreja de Van Gogh)

T'ESPEREM AMB ELS BRAÇOS OBERTS...

Y... PUNTOS SUSPENSIVOS!!!

"HONEY, HONEY (ABBA)
Honey honey, how you thrill me, ah-hah, honey honey

Honey honey, nearly kill me, ah-hah, honey honey

I'd heard about you before

I wanted to know some more

And now

I know what they mean, you're a love machine

Oh, you make me dizzy

Honey honey, let me feel it, ah-hah, honey honey

Honey honey, don't conceal it, ah-hah, honey honey

The way that you kiss goodnight

(The way that you kiss me goodnight)

The way that you hold me tight

(The way that you're holding me tight)

I feel like

I wanna sing when you do your thing

I don't wanna hurt you, baby,

I don't wanna see you cry

So stay on the ground, girl, you better not get too high

But

I'm gonna stick to you, boy, you'll never get rid of me

There's no other place in this world where

I rather would be

Honey honey, touch me, baby, ah-hah, honey honey

Honey honey, hold me, baby, ah-hah, honey honey

You look like a movie star

(You look like a movie star)

But I know just who you are

(I know just who you are)

And, honey, to say the least, you're a dog-gone beast

So stay on the ground, girl, you better not get too high

There's no other place in this world where

I rather would beHoney honey, how you thrill me, ah-hah, honey honey

Honey honey, nearly kill me, ah-hah, honey honey

I heard about you beforeI wanted to know some more

And now I know what they mean, you're a love machine"

És tan important el que es viu abans dels punts suspensius que condiciona tot el que vindrà després. És tan important com saber esperar el moment i la persona, encara que costi mesos i anys. Fins i tot, encara que ens faci sentir vulnerables, fora de control i espantats. Perquè quan el sentiment és de veritat no entén de raons, ni motius, ni opinions, ni pors...

"Te garantizo que habrá épocas difíciles y te garantizo que en algún momento uno de los dos o los dos querremos dejarlo todo, pero también te garantizo que si no te pido que seas mío me arrepentiré durante el resto de mi vida porque sé en lo más profundo de mi ser que estás hecho para mí."

(Pel·lícula "Novia a la fuga")

DESTÍ I ENCONTRE

Grans aliats...

"LA LECCIÓN.

En un lugar remotamente lejano en el espacio y el tiempo, Destino hablaba con Encuentro y le daba una importante lección para la vida:

-D: El camino puede ser largo o corto. No importa: sea como sea, hay que hacerlo todo, desde el principio hasta el final.

-E: Pero... si está claro lo que puede ocurrir, ¿por qué no ir más deprisa? Va a pasar de todos modos.

-D: Porque hay que saber esperar e ir a la velocidad adecuada. Para llegar bien a cualquier sitio no es nada aconsejable correr: puedes tener un accidente.

-E: Esperar resulta duro y difícil...

-D: Pero vale la pena. Saber esperar implica serenidad, equilibrio y hacer bien las cosas desde el principio.

-E: Difícil, en un mundo que se mueve con prisas...

-D: Sí, con prisas que no lo llevan a ninguna parte. Saber esperar también es prepararse de la mejor manera para lo que pueda venir.

-E: Claro. Y para que salga lo mejor posible.

-D:Y querrás que dure eternamente, ¿no?

-E: Sí.

-D: Pues, ya sabes... Prepárate, sin prisa pero sin pausa."

(Rounal)

"Yo he llegado a muchas encrucijadas en mi vida. Siempre he sabido cual era el camino correcto. Sin excepción, lo he sabido. Pero nunca lo he tomado. ¿Por qué? ¡Porque era jodidamente duro!"

(Pel·lícula "Esencia de mujer")

Paciencia per no anar més depressa del compte...

Preparació pel que pugui esdevenir...

Valentia per afrontar-ho...

LA SOBREPROTECCIÓ

"El final del camino de las lágrimas es éste:
Miramos hacia atrás y nos damos cuenta de las dificultades soportadas hasta aquí.
Miramos hacia adelante y sabemos que estamos en mejores condiciones de enfrentarnos con el más importante de los caminos, el que conduce a la felicidad, el camino del propósito."
(Jorge Bucay)

No estem preparats, ni pel dolor ni per la pèrdua. Els nostres pares, en el seu afany de protegir-nos i protegir-se a ells mateixos (tot s'ha de dir), ens han convertit en uns bunyols que es desfan a la mínima, que tenen l'autoestima per terra, incapaços de decidir i mirant als demés des de molt avall.

Sort que la vida ens la va fotent i els anys ens donen experiència. Sort que podem mirar enrera i decidir que la relació amb els nostres fills serà una mica diferent: de tu a tu, però amb respecte. Sincera i valenta. Sense por a mostrar la nostra vulnerabilitat.

Tots som persones. Tots tenim defectes. Tots som susceptibles de millorar o empitjorar. La decisió és nostra... Hem de protegir els nostres fills, no amagar-lis la realitat. I crec que la millor manera de protegir-los és ensenyant-los a ser persones nobles i amb coratge. Guerrers sense armes mortíferes, però amb la presència suficient per no ser humiliats, ni utilitzats, ni víctimes de cap mena de xantatge.

La millor lliçó que es pot aprendre en aquesta vida és ser tu mateix.

"...Hasta que un día, exactamente el 23 de noviembre de 1979, me di cuenta de que no podía vivir sin mí... Nunca noté que yo era imprescindible para mí mismo."
(Anònim)

I no oblidem mai que el present és un regal, però el millor està per venir.