Vivia agitadament, entre l’angoixa de no valer prou, de no ser suficientment bona. L’ansietat formava part de la meva vida, com l’aire que anava respirant. El voltant em semblava hostil i el lloc ideal on abocar totes les culpes a les meves mancances. No m’adonava que tot venia de dins meu, que havia heretat un patró de conducta que venia de molt antic. S’anava repetint en persones que formen part de la meva famíia. Des de petita ho havia viscut com una cosa normal, com la millor cosa del món. La meva famíla era el nirvana.
Però l’ombra m’anava enfosquint:
- Les meves pors infantils em tenien bloquejada.
- La meva adolescència gris m’avergonyia.
- Un dia va ser un atac de pànic.
- Un altre dia, l’angoixa no em deixava respirar.
- Els atacs colèrics m’allunyaven del meu entorn més proper i estimat.
- Persones molt properes a mi tenien greus problemes i això m’enfurismava.
- Culpabilitzava la meva família de tot allò que no m’agradava de mi mateixa.
- El meu ego podia més que jo.
Per circumstàncies de la vida, vaig començar a veure la llum:
- Vaig començar a connectar amb mi mateixa.
- Vaig començar a abraçar la vida com un regal que he d’aprofitar.
- Vaig començar a cuidar-me i estimar-me.
- Vaig començar a estimar la meva gent incondicionalment.
- Vaig començar a entendre les seves limitacions i les meves.
- Vaig començar a entendre la vida com un parèntesi que val la pena omplir d'instants bonics.
- Mentre jo canviava, la meva relació amb el món també canviava.
ADÉU EGO.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada