FAMÍLIA ÉS TOT (I, PER DAMUNT DE TOT, AMOR)

 

Amor

Respecte

Amor

Comprensió

Amor

Compromís

Amor

Equilibri

Amor

Arrels

Amor

Ales

LA FORÇA INVISIBLE

Són dones que han viscut sense fer-se notar. Però han patit, han lluitat, han tingut pors i recances, s’han equivocat (i qui no?) i mai no han defallit.

Els hi ha tocat viure una època difícil i de molts sacrificis.

Potser no han treballat fora de casa.

Potser no han aixecat mai la veu.

Potser s’han resignat a ser invisibles, a anar fent sense adonar-se’n que la seva tasca ha estat, és i serà la més imprescindible de totes.

Amb els seus defectes (i qui no en tingui que aixequi la mà), ens han educat, estimat, nodrit i deixat anar. Ens han donat aquestes arrels i ales que tan necessitem tots per fer la nostra vida.

Malgrat tot, han estat sempre quan més les hem necessitat: quan hem tingut fills, quan ens hem posat malalts, quan la vida ens ha castigat.

Són les persones més valentes del món, sense fer-se veure, sense fer ni el més mínim soroll.

Són les nostres mares.

És la meva mare: tan de bo arribi a tenir la meitat de la seva fortalesa.

HA VINGUT L'ÀVIA

S'ha obert la porta i has aparegut: la cara lluent, els cabells blancs i brillants i amb un vestit groc amb flors de tonalitats marró i blau.

Estaves molt guapa. Se't veia jove i, això sí, enèrgica com sempre.

M'ha sobtat, perquè et recordo amb els teus vestits negres de quadradets o floretes de color blanc, les mans enfarinades, olorant a pastís i a confitura. Però un vestit tan llampant... I crec que t'havies maquillat lleugerament. Eres el teu contrapunt, però sense perdre l'essència.

El vestit groc et donava llum i optimisme. Tu, tan patidora sempre, veient perills per tot arreu, i tan lluitadora a la vegada.

Diuen que en somnis els avis t'estan trasmetent alguna cosa important. Amb la teva presència juvenil i alegre crec que m'estaves dient: fes-te gran, és el que toca, i fes-ho amb alegria i sense deixar-te. La vida s'ho val. 

M'ha agradat veure't. Gràcies per aquesta visita a les tantes de la matinada, mentre jo dormia com una soca..

Fins la propera...

EL PAS DEL TEMPS

Ens pensem que la vida dura mil anys.
Que aquells gelats de menta i anís no s'acabaran mai.
Que els nostres pares sempres seran joves, riallers i lluitadors.
Que les vacances d'estiu amb tota la família, inclosos avis, oncles i cosins, seran eternament un cúmul de moments entranyables: banys a la platja, cubells d'aigua dolça per treure la sal del mar, paelles amb cocacola, tardes de tertúlia al portal de l'àvia, passejades de nit amb la lluna seguint les nostres passes...

I els Nadals? Temps de taula-camilla, atmelles ensucrades, figuretes de xocolata, arbres plens de llums parpallejant, fotografies davant del pessebre de l'explanada...
Els caramels llargs de les vacances de Pàsqua...

Un dia tornes a veure la família: n'hi ha que ja han marxat per sempre d'aquesta vida. Però els que hi són ja arrosseguen la marca del temps viscut. Hi ha rialles, però pesen més les emocions, la fragilitat, la vulnerabilitat davant del pas del temps que no té trègua ni compassió.

I és llavors quan m'adono del que és estimar de veritat a totes aquestes persones amb les que comparteixes una genètica que mai no marxarà.

I és llavors quan m'envaeix una pau interior trista, melancòlica, plena de records de quan jo era la primera a pensar que la vida no s'acabava mai.

MIXI

Vas arribar a casa la nit de Reis, com el millor de tots els regals. I així va ser.

Et recordo amb molt de pèl negre, d’un negre gairebé blavós. De les orelletes et sortien uns pèls blancs que et donaven un aire de follet molt graciós. Ja venies batejat amb el nom de Bludrac, però sempre et vàrem dir Mixi.

Més de dotze anys amb nosaltres, fent-nos riure, acompanyant-nos a la teva manera tan felina, mirant-nos amb els teus ulls grocs de mussol, que a vegades es tornaven d’un color verd intens.

Recordo com et netejaves amb l’aigua del bol de beure. 

Recordo com vas acollir el gos quan, tres mesos després, va ser adoptat per nosaltres.

Recordo com la primera cosa que et va fer el Menut va ser mossegar i trencar el teu platet de menjar i com tu ho vas acceptar estòicament.

Recordo com jugaveu els dos, cos a cos, una lluita entre amics molt amics.

Recordo tantes coses…

I ara has marxat. T’hem hagut d’ajudar a fer-ho dignament. Ha estat molt dur…

Estem tots tocats, ens fa mal tot, sobretot l’enorme forat que has deixat a casa.

I només et puc dir:

            Gràcies per tot el que hem compartit i après al teu costat.

Perdona si mai ens hem equivocat, ho hem fet des de l’amor i el propi egoïsme de voler-te retenir.

Finalment, t’hem deixat anar lliure i mai, mai t’oblidarem. T’hem deixat anar amb tot el nostre amor que ja tindràs per sempre.

I EL TREN CONTINUA...

“No és dolent...


És bo...

I no fa mal...”

Van ser les darreres paraules que em vas dir de manera conscient. Em miraves, però també els teus ulls anaven més enllà. Unes hores després, vas baixar del tren de la vida. Tu també ens has deixat, com va fer el meu pare d’una manera més sobtada i sense previ avís, i com molts altres familiars i coneguts que, concentrats en poc temps, han fet l’equipatge per marxar a aquest lloc misteriós que tanta por ens fa.

Però em vas donar una “pista” molt, molt valuosa: és bo i no fa mal. Els teus ulls miraven lluny, com si ja veiessin l’estació on el tren pararia, aquesta vegada per tu. I em vas guarir del dol pel meu pare, perquè ara sé del cert que no pateix. I tu tampoc. I gràcies a tu he perdut la por irracional a la mort.

Per això et recordaré sempre com una dona forta, valenta, feta a sí mateixa. Com una segona mare a la que em va costar entendre al principi, però de la que cada vegada em sentia més a prop.

Vas viure al teu aire, amb les teves limitacions, sense importar-te el que diguessin els altres, fidel a les teves idees i tan coherent amb tu mateixa com t’ho permetia l’educació rebuda en una època convulsa de postguerra i dictadura.

Has deixat un llegat que no té preu: fills, néts, un jardí ben bonic, unes plantes que ara cuidarem per tu i aquesta força tan increïble en una persona aparentment tan fràgil com tu.

També has deixat un forat molt, molt gran que mai no tornarem a omplir, perquè ja no hi ets, encara que notem plenament la teva presència.

La teva absència em fa mal, voldria haver après més coses de tu, de la teva saviesa fruït d’una vida molt plena d’entrebancs. Només puc guiar-me per tot el que, inconscientment, ens has ensenyat, i per uns records que es van fent cada vegada més dolços.

No podrem omplir mai el forat que has deixat, de la mateixa manera que mai no et podrem oblidar.

EL MEU PALAU

Les meves arrels, la meva família, el meu present, el meu palau...

"Sé tu propio palacio o el mundo será tu prisión" (John Donne)

RACÓ MÀGIC

No m'imaginava en aquells temps remots

que en aquest lloc donaries tanta màgia.

No m'ho imaginava perquè

la inconsciència dels pocs anys

donava seguretat a la vida i l'allargava.

Per mi era un lloc com un altre.

Per a tu, representava la felicitat d'un moment,

el regal d'un present,

on perdies la noció del temps,

on la brisa del mar i l'olor a peix

et donava força a l'ànima.

I ara, a aquestes aigües

dónes llum, color i enyorança.

I ara, ja mai més podré estar-me de venir,

mai més podré deixar de contemplar

aquest racó màgic,
aquest tros de mar tan ple de tu,
aquest tros de mar que em recorda el forat que m'has deixat,
aquest forat que sé que mai arribaré a omplir,
encara que els bons records i la vida que m'has donat
no donin cabuda a la recança.



AMB TU

Amb tu he tornat al punt de partida.
La nostra relació s'ha convertit en un cercle perfecte. Potser jo ara feia el paper d'adult i tu el de nen. Però l'afecte era palès en tot moment. I ara et trobo a faltar a cada moment, però et noto molt a prop meu, protegint-me com qua era petita, fent-me sentir bé i sabent que sempre podré comptar amb tu, encara que hagis emprès aquest viatge misteriós i del qual cap de nosaltres podem fugir. És un viatge obligatori, que li dóna sentit a la vida.
Tinc un forat físic i emocional, però sé que no permetràs que em bloguegi, sé que des d'on estàs l'omples. I no pateixis si a vegades ploro, o em sento sense energies, o em quedo estancada en el moment en què en van donar la tristíssima notícia. Vaig sentir com se'm trencava el cor, com el meu món entrava en un forat negre i com tota la meva vitalitat desapareixia.
Però me'n sortiré. Me'n sortiré perquè tinc una pila de bons records: el teu afecte, les nostres baralles quan era adolescent, la nostra entesa cada vegada més gran amb el transcórrer del temps.
Tot l'amor que has donat i encara dónes ha quedat reflexat en el teu comiat, i agraeixo a tothom les seves llàgrimes.
Els teus néts et van escriure una carta molt emotiva i, quan es van aixecar a llegir-la, es varen sentir les ales d'un colom.
El sol entra a casa quan pensem en tu.
La teva cala estimada, on tan feliç eres quan hi anaves a pescar, t'ha acollit amorosament.
I, malgrat la tristor, tinc a dins meu una gran certesa: SEMPRE ESTARÉ AMB TU.