FAMÍLIA ÉS TOT (I, PER DAMUNT DE TOT, AMOR)

 

Amor

Respecte

Amor

Comprensió

Amor

Compromís

Amor

Equilibri

Amor

Arrels

Amor

Ales

AMB PAS FERM

 

Fa dos anys, se’m va suggerir que deixes l’equip on treballava, per preservar la meva salut.

Fa dos anys, estava emocionalment desfeta, sense poder fer front a tot el que m’anava caient a sobre: la manca de reconeixement de tot l’esforç de nou anys, el menyspreu solapat per part d’uns i el mirar cap a un altre cantó per part d’altres, com si la cosa no anés amb ells.

Fa dos anys, vaig haver d’entomar la indignació de la companya a qui havia deixat a l’atur al tornar al meu lloc de treball original. Ningú va fer res per aturar aquell allau de retrets i culpes, mentre jo ho anava rebent i intentant gestionar de la millor manera possible.

Vaig viure tot allò com un fracàs.

Vaig intentar sortir del pou de la manera més absurda. Volia demostrar-me a mi mateixa que jo també valia.

Vaig enviar currículums a diverses ofertes de treball, fins que vaig veure que la sanació estava dins meu. Al cap i a la fi, tot és feina i el valor personal de cadascú ve de dins.

La teràpia també em va ajudar molt. En un dels tallers que vaig fer, la psicòloga em va dir: “desprens una energia preciosa”.

Vaig pensar si aquesta energia preciosa no l’estava malgastant amb gent a la que mai m’hagués hagut de trobar. Potser aquesta energia preciosa era la que feia que alguns i algunes em prenguessin pel “pito del sereno” i s’aprofitessin del que jo desprenia.

Flashback:

Fa quatre anys, una companya de feina va promocionar d’una manera fosca, malgrat se li van donar tots els tints d’una transparència impecable.

Fa quatre anys, la meva feina va començar a ser qüestionada i minvada. A partir de llavors, tot va anar “costa avall i sense frens”: comparacions, exigències, mofa, menyspreu.

Després de tot un any així, vaig emmalaltir: des del Servei Mèdic de la feina vaig trobar el suport que necessitava en aquell moment. Algú per fi m’escoltava. Tot el meu agraïment cap a elles.

Tot el meu agraïment també cap a les psicòlogues que em van acollir amb els braços oberts i em van ajudar a anar recomponent els trossos que quedaven de mi i a afegir-ne de nous. Vaig entrar en un programa de persones maltractades perquè manifestava tots els trets: culpa, autoestima molt baixa, culpa, culpa i més culpa.

Tant elles com la doctora que més em va ajudar al Servei Mèdic de la feina em van dir el mateix: ningú pot perdre el respecte a ningú. La meva debilitat en aquells moments no donava dret a ningú a perdre’m el respecte. La meva manera de ser no em treia cap valor com a persona.

La família no em va deixar anar ni un sol moment, ni a les estones més crítiques, mostrant-me el seu amor incondicional. 

El present:

No sé si la meva energia és tan preciosa, però sí puc dir que és més forta. Ara vaig amb el cap més alt i amb el caminar ferma.

D’un temps cap aquí, torna a aparèixer de forma reiterada una oferta de treball amb unes característiques ben burdes i ambigües, exactament igual a la de fa quatre anys. Té nom, cognoms i un cinisme digne dels més barruts.

La mateixa persona que va promocionar fa quatre anys seguint la llei del mínim esforç ha aconseguit que, davant el perill de perdre aquests privilegis, se li blindi un lloc de treball que no es mereix. No ha tingut ni la decència de lluitar per ell opositant. I està clar que cada vegada que trontolli el seu lloc, pel motiu que sigui, apareixerà miraculosament una plaça feta a la seva mida.

També és més que probable que l’estabilització d’interins sigui la seva salvació, quan de fet té una plaça fixa però amb un categoria molt més baixa, que és l’única a la qual ha pogut arribar. I això és perquè no té cap capacitat d’esforç ni ganes d'intentar-ho. Només actua pel seu propi lluïment.

Desigualtats, deslleialtats, falsedats...

La plaça que jo vaig ocupar durant nou anys ha quedat vacant i segurament desapareixerà. Perquè la jugada va ser reorganitzar el servei per tal que aquesta persona promocionés. I, en nom d’aquesta organització, es va informar desfavorablement la plaça en la qual jo treballava amb il·lusió i ganes d’aprendre.

Potser qui desprèn una energia preciosa és ella. Ironies de la vida...

 

 

VULL SER UN FLORER

Anys i més anys portant la vida per la qual em van estar adoctrinant des de que era adolescent:  

No siguis una dona florer!!

Una frase carregada de males intencions, ara ho veig clar.

Anys i més anys sense tenir el control de la meva vida perquè estava en mans d’horaris i tasques que s’anaven sobreposant, mentre els meus fills sobrevivien fora de casa, cuidats per pesones totalment alienes a ells.

 

Anys i més anys treballant fora de casa, pensant que era el més correcte.

I me n’adono que el que em fa feliç de veritat, el que em relaxa, és formar part d’una imatge com la d’aquest post: ser un "florer", desprendre harmonia, marcar els meus propis ritmes...

Algun avispat dels que dominen el món va decidir que les dones treballessin per a ell i així va començar el desastre dins de la família. Potser és que he nascut massa tard, en l'època equivocada.

"Que no sea de otro quien puede ser dueño de sí mismo" (Paracelso)

MASSA BO PER A NOSALTRES...

Massa bo per a nosaltres, massa bo per a mi...

Tota la meva vida ha girat al voltant d'aquesta creença absurda. Tota. Des de ben petita fins no fa gaires anys, sempre vaig pensar que m'havia de conformar i que les coses més bones i millors només els hi podien passar als altres. I, tot i amb això, no recordo tots aquests anys de manera traumàtica, al contrari: bàsicament, era feliç i no m’arribava a plantejar en cap moment aquest pensament tan negatiu. Fins que vaig madurar de debò.

La maleïda baixa autoestima, fruit de la por al desconegut, va acompanyar sempre els meus pares com una mosca collonera en tot el que decidien. No és fàcil començar una nova vida en un lloc desconegut i en soledat.

Aquesta maleïda baixa autoestima ha passat a la seva descendència, però em nego a traspassar-la als meus propis fills. Si per alguna cosa m’ha servit ser mare, entre moltes, ha estat per despertar d’aquesta mena de malson confortable i lluitar contra tota aquesta merdeta de dimonis que m’anaven dient “no, no, tu no, no t'ho mereixes...”

M’he alliberat i no entra en els meus plans fer ni un sol pas enrere.

EL GUERRILLER

Imatge d'un petit esboç de tot el que ha aconseguit un guerriller ben especial (Parc Natural de Gallecs)

La primera vegada que vàrem parlar em vas dir que eres un guerriller amb una missió ben clara: lluitar per la natura, ni més ni menys.
Et recordo amb aquella cara de nen, la mirada intensa i el teu posat senzill i un xic trapella. De seguida em vas caure bé. De seguida vaig veure que eres un treballador incansable i que, per suposat, eres un guerriller de debò.
Formàvem un bon equip els cinc i el nostre cap de servei. Teníem els nostres més i els nostres menys, però tots i cadascun dels moments els recordo amb una alegria i nostàlgia que no sabia que portava endins, fins que he rebut la trista notícia: ens has deixat, en silenci, discretament, tal com eres tu. Però la teva petjada ara es nota més que mai.
T'han dedicat un blog i t'imagino posant-te vermell llegint tots els comentaris. Se't trobarà tant a faltar...
I penso en la teva dona i els teus fills. Quin camí els espera ara, sense tu. Però també crec que rebran tota la teva força des d'allà on estiguis. I no sé perquè, tinc la sensació que no ets gaire lluny.

 Per cert: el funestòmetre que encara conservaves va ser el meu regal d'amic invisible fa molts i molts anys.

Fins sempre, Salvador...

L'ART DE VIURE

"Toda renuncia tiene una inmediata recompensa en forma de hallazgo, oportunidad, independencia... De la austeridad del invierno surge la exuberancia de la primavera (...) La austeridad es de este modo sinónimo de dignidad. Hay por otra parte una elegancia y una alegría íntima en los goces más cotidianos: un viaje a pie, el cuidado de las plantas, una comida bien hecha y una infusión compartida, jugar con los niños o estar un rato en silencio"(Ignacio Abella, naturalista)

TOMBANT LA TRUITA

"Las distintas estaciones en la vida de la mayoría de los hombres son:
1) siendo un niño pequeño, recibir heridas que nadie considera como tales
2) no reaccionar con ira ante el dolor
3) testimoniar agradecimiento por los llamados "actos bien intencionados" (de la familia) 4) olvidarlo todo
5) al llegar a la edad adulta, descargar la ira acumulada en otras personas o dirigirla contra uno mismo"

M'ha calgut tenir una parella diferent a mi però complementària, ser mare i fer-me gran (bastant gran, tot s'ha de dir) per entendre moltes de les meves neurosis, que he anat arrosegant al llarg dels anys i que m'han fet perdre molt el temps, sobretot quan era adolescent i estava en l'edat de descobrir, d'entregar-me i de ser selectiva amb les amistats.

La sort és que he pogut "tombar la truita" i trencar amb el cercle. Per això, amb els meus fills:
1) He estat, sóc i seré respectuosa i els hi demanaré perdó quan, sense voler, els fereixi.
2) No els censuraré quan manifestin la seva ira davant del dolor. I si ho faig, els hi demanaré perdó.
3) Acceptaré les seves recriminacions, perquè les meves "bones intencions" els hi podrien fer una mal irreparable.
4) No els manipularé perquè "oblidin" les ofenses que rebin, vinguin d'on vinguin.
5) No perpetuaré les meves neurosis en ells. El que faré és lluitar contra elles i no autoenganyar-me.

A totes les famílies hi ha una part rica i una part pobra. La meva família més propera sempre ha estat la part pobra. Això no seria un problema si no fos per tot el ressentiment acumulat per les generacions anteriors. I no val dir "som pobres, però feliços" i dibuixar un món de Yupi més fals que una moneda de 3 euros. No val, quan a la mínima ocasió es posa verda la part rica de la família, obviant que puguin ser unes bellíssimes persones, perquè tenen el que nosaltres voldríem tenir. No es pot ser tan superficial.

Estimada família, us estimo sense condicions, però no m'obligareu més a tenir-vos en un pedestal.

I amb això, espero haver "estripat totes les factures".

REVOLUCIÓ PACÍFICA

“Para poder cambiar el mundo, hay que criar bien desde la cuna” (Laura Gutman)

Des del primer moment que vaig ser mare, m’irritaven bastant les sentències de persones més experimentades en el tema, com ara:


- “Ves en compte, que si l’agafes molt en braços s’acostumarà”
Mai faig fer cas d’aquesta estupidesa.

- “T’està prenent el pèl…”
Un nadó de dies li pot “prendre el pèl” a un adult???? Potser és l'adult qui s'ho hauria de fer mirar...

- “Si no menja és perquè et vol manipular”
O perquè li estic transmetent la meva angoixa envers el menjar, no et fot…

Malgrat no fer gaire cas del que em deien, la veritat és que la primera vegada vaig pagar la “novatada”: depressió post-part, sensació de no existir, angoixa vital, por al futur… Fins fa ben poc, no he entés que estava atrapada en la meva propia ombra maternal, el pànic que et paral•itza davant d’una situació nova, però que ja havia viscut com a nadó, amb tots els ets i uts i l’angoixa vital que llavors patien els meus propis pares envers la meva petita existència.

Des del primer moment, absorbim totes les mancances, dubtes i pors dels adults que ens estan criant. Em va passar exactament el mateix quan vaig ser mare, però sempre alguna cosa dins meu em deia que havia de viure l’experiència d’una altra manera: els fills són per gaudir-los, no per agobiar-se ni agobiar-los a ells.

En un món com el que ens ha tocat viure, ple d'accions covardes, corruptes, oportunistes i fatxendes, no ens queda altra remei que fer la revolució des de casa nostra, pacíficament i plenament conscients que el futur està en mans dels que ara són els nostres fills. És responsabilitat nostra que siguin persones fortes i bones. I amb tot el que implica la bondat i la fortalesa, n'hi ha prou, no cal res més.

"Hacemos la revolución cada mañana cuando despertamos sudando envueltas en el cuerpo del niño pequeño. Cuando la divinidad femenina se hace presente a través del alimento que ofrecemos. Cuando organizamos los rituales familiares de comida, baño, limpieza, orden, palabras, explicaciones, verdades nombradas, diálogos abiertos, comprensiones compartidas y sueños soñados. Cuando somos anfitrionas de las celebraciones. Cuando cada día compartido y cada noche de descanso hacen parte de la nutrición afectiva. Cuando brindamos porque estamos vivos. Cuando el poder susurrante del agua nos adormece, y el poder hipnótico del fuego nos vitaliza.

Las madres hacemos la revolución cuando recuperamos nuestros rituales ancestrales, cuando defendemos los espacios íntimos, cuando hacemos silencio, cuando recordamos que somos la Tierra y que somos el Cosmos. Cambiamos el mundo cuando conservamos el valor sagrado que tienen los pequeños actos de intercambio humano" (La revolución de las madres, Laura Gutman)

LA BONA NOTÍCIA DEL DIA



"Cuando somos capaces de conocernos a nosotros mismos, rara vez nos equivocamos sobre nuestro destino" (Germaine Stael)