SI (Rudyard Kipling, 1895)

 

Si mantens el cap fred quan al voltant

Tothom el perd i a més te’n fan culpable,

Si confies en tu quan tots en dubten,

Però permets també que et qüestionin;

Si esperes i no et canses d’esperar,

Si t’enganyen i no respons amb trampes,

Si t’odien i tu no et permets l’odi,

Ni fas veure que ets massa bo ni savi:

 

Si somies i els somnis no et dominen;

Si penses i pensar no et paralitza;

Si acares el triomf com el desastre

I aquests dos impostors tractes igual;

Si suportes de dir la veritat

I que la torcin per enganyar els ximples,

O veus que han destrossat els teus propòsits,

I t’ajups i els refàs amb eines velles.

 

Si pots amuntegar tots els teus guanys

I te’ls jugues un cop a cara i creu,

I perds, i recomences novament

I no parles mai més del que has perdut;

Si poses cor i nervis i tendons

Per complir els objectius que s’esvaeixen,

i esperes el teu torn quan res no et queda

tret de la Voluntat que et diu: “Espera”.

 

Si parles amb la gent i ets virtuós,

No menysprees la gent quan vas amb reis,

Si ni amics ni enemics poden ferir-te,

Si tots compten amb tu, però ningú massa;

Si el minut implacable saps omplir

Amb seixanta segons inestimables,

La Terra és teva i tot el que hi ha en ella

I, encara més: seràs un Home, fill.

 (Traducció al català del poema “If” de Rudyard Kipling, 1895)

RECONNEXIÓ

 

Han estat mesos i mesos. Un llarg camí per tornar a connectar amb mi mateixa: el final de la teràpia no és més que el començament. La manca d'autoestima m'ha jugat males passades, fins i tot quan em pensava que ja ho tenia més que superat.

I de cop i volta, la llum:

No es tracta de l'èxit professional ni de l'estatus social aconseguit. Sóc perfectament capaç de tolerar el fracàs.

No es tracta de rebre cap mena de reconeixement per sentir-me més segura. La competitivitat i la vanitat no són més que cadenats que impedeixen evolucionar.

No es tracta de reforçar el prestigi amb l'apariència personal i els béns materials. Viure de cara a la galeria no és viure plenament.

Es tracta de gaudir del camí.

EL PAS DEL TEMPS

Ens pensem que la vida dura mil anys.
Que aquells gelats de menta i anís no s'acabaran mai.
Que els nostres pares sempres seran joves, riallers i lluitadors.
Que les vacances d'estiu amb tota la família, inclosos avis, oncles i cosins, seran eternament un cúmul de moments entranyables: banys a la platja, cubells d'aigua dolça per treure la sal del mar, paelles amb cocacola, tardes de tertúlia al portal de l'àvia, passejades de nit amb la lluna seguint les nostres passes...

I els Nadals? Temps de taula-camilla, atmelles ensucrades, figuretes de xocolata, arbres plens de llums parpallejant, fotografies davant del pessebre de l'explanada...
Els caramels llargs de les vacances de Pàsqua...

Un dia tornes a veure la família: n'hi ha que ja han marxat per sempre d'aquesta vida. Però els que hi són ja arrosseguen la marca del temps viscut. Hi ha rialles, però pesen més les emocions, la fragilitat, la vulnerabilitat davant del pas del temps que no té trègua ni compassió.

I és llavors quan m'adono del que és estimar de veritat a totes aquestes persones amb les que comparteixes una genètica que mai no marxarà.

I és llavors quan m'envaeix una pau interior trista, melancòlica, plena de records de quan jo era la primera a pensar que la vida no s'acabava mai.

A PARTIR D'AVUI

I per no arribar als 54 feta un desastre...

QUINZE DIES

Quinze són els dies que falten perquè s'acabi l'any i en comencem un de nou. Ja deu fer alguns anys que no escric cap llista de propòsits, però aquesta vegada en tinc un de ben clar: posar ordre en mi mateixa i en tot el que m'envolta per aconseguir el que de veritat vull, que és una vida tranquila.

Què entenc per portar una vida tranquila? Doncs no córrer, no pensar en el demà si estic vivint l'avui, procurar ralentitzar el temps perquè no passi tan ràpid i viure en harmonia amb tot el que m'envolta. Respirar conscientment, gaudir del que tinc i estimar-ho i no fer cas del pessimisme crònic que pretenen que se'ns mengi a tots. També vull aprendre a viure amb la por, perquè és impossible no tenir-ne quan estimes.

I no començaré el proper dia 1 de gener, sino des d'ara mateix.

RETURN TO SENDER

Benvinguts siguin aquests viatges precipitats, que et permeten tornar i construir-te una vida millor.

AMALGAMA

Les energies pel dia a dia vénen de l'acceptació del passat, de l'estima cap als nostres ancestres i de l'aprenentatge del que podem arribar a saber sobre ells. Així, passat, present i futur es fonen i ens donen el descans mental necessari per enamorar-nos de la vida.

"La gratitud le da sentido al pasado, trae paz al presente y crea una visión para el futuro" (Melody Beattie)

JOVE I GUAPO

I seràs jove i guapo, per sempre més

Ara mateix t'imagino aquí, en el teu racó estimat i preferit, on tant vas gaudir amb la teva família des de que vas néixer.

Joan, la vida ha estat molt injusta amb tu. Amb tu i amb els teus pares, germans, avis... Has deixat un buit enorme i ara els hi toca passar la negra nit del temps, acostumant-se a la teva absència, aprenent a viure sense tu. 

No et vaig arribar a conèixer, però sí als teus pares i germans. Quina sort he tingut: són encantadors, propers i es fan estimar molt. Com tu. Tu, que has lluitat durant dos anys amb una malaltia que no tocava, perquè no era ni pròpia de la teva edat. I, com és llògic, no has pogut més. Tu mateix ho vas dir als teus pares: "No és vida per un noi de 30 anys". T'encantava viatjar, el teu era un esperit aventurer. Tots els escrits que t'han dedicat ho diuen i traspuen optimisme, alegria i molta, molta nostàlgia pel que serà ara la vida sense tu.

Bona persona, trapella, amb caràcter. Jove. Guapo. Amb molt carisma. Així et recordarem tots. Allà on estiguis no perdis mai, mai, el teu sentit de l'humor ni el teu atractiu.

Nosaltres, de la manera que som, només creiem en allò que podem veure i tocar. Ens costa anar més enllà i entendre que no només existeixen les coses tangibles. Què hi farem si som tan tancats de mires...

Ho deixo aquí, Joan. Sabent que continues amb nosaltres, que les persones estimades mai no se'n van del tot, que és una putada no poder-les veure ni tocar quan la vida les treu del nostre costat.

Una abraçada molt forta, noi jove i guapo per sempre més...

HISTORIOGRAPHY. LES CINC PREGUNTES

(Font: Diari El Confidencial. Alma, corazón y vida. Les cinc preguntes que ens penedim de no haver fet als nostres éssers estimats)

De què et penedeixes més?
De haver après massa tard a viure el present, a fer-me valer, a guadir de les petites grans coses de la vida, d'angoixar-me pensant en un futur que no sabia ni com seria.
De passar-me l'adolescència com una narcissista patètica amb l'autoestima per terra.
D'haver-me allunyat d'una bona amiga abans dels 15 anys.
De creure que el temps passava a poc a poc i haver-lo perdut enganyant-me a mi mateixa.
D'haver fet mal a persones molt estimades per culpa del meu egoïsme.

Quins eren els teus somnis de petit/a?
Volia ser astronauta, científica, coneguda i valorada per les meves grans gestes. Volia ser moltes coses i, a la fi, he fet el que de debò desitjava: crear una família.

Què t’agradaria que canviés en el món en els propers deu anys?
La manera d’entendre la vida, tan materialista i tan covarda.
Que els que tenen la paella pel mànec haguessin d’acotar el cap i morir-se de vergonya.
Que desaparegués la política com a tal i el món funcionés amb la solidaritat entre petits grups.
Que les relacions de tot tipus fossin transparents i respectuoses.

Quina és la cosa més rebel que vas fer quan eres jove? Mentir als meus pares quan volia sortir-me amb la meva.

Què recordes del primer petó?
Que no va ser, ni molt menys, amb qui jo volia.
Que eren les festes del poble i anava borratxa.
Que ho vaig fer per provar i que no em va agradar gens.

Dedicat a la meva parella i als meus fills. Aquí teniu les cinc respostes. Us estimo.

APRENENT, SEMPRE APRENENT...

"Enamorá de la vida, aunque a veces duela" (La Mary, Chambao)

AMB EL CUL A L'AIRE

Fent un plagi descarat d’un blog que he trobat, mentre buscava respostes a tot el trencaclosques que m’envolta, he titulat així aquesta entrada, la primera després de més de mig any.

El doctor Eduardo Cabau, en el seu blog, té una entrada on parla d’un llibre que jo també vaig llegir l’any 1990, en plena crisi existencial, quan encara no havia complert els 30. “Las pérdidas necesarias”, de Judith Viorst.

El doctor Cabau utilitza l’expressió “amb el cul a l’aire” com a sinònim de crisi d’ajustament. No puc estar més d’acord amb ell. És més: estic veient que la vida està feta de crisis d’ajustament i que ens la passem “ensenyant el cul”, ens agradi o no.

La vida és un trencaclosques i, tal com diu Judith Viorst, aquest trencaclosques no acaba d’encaixar bé les seves peces, perquè hi ha una cosa que es diu passat i...

“Nuestro pasado vive en nuestro presente. Cobrar conciencia de cómo nuestras respuestas a las perdidas han modelado nuestras vidas, puede significar el comienzo de una profunza transformación” (Doctor Cabau/Judith Viorst)

Ja no es tracta només de les pèrdues. És que el llast que portem impedeix que aquestes encaixin en el trencaclosques. Per això mai l’acabem de solucionar. Vivim en una permanent quadratura del cercle.

“A lo largo de nuestras vidas, las pérdidas constituyen un fenómeno muy amplio. Perdemos no sólo a través de la muerte, sino abandonando o siendo abandonados. Nuestras pérdidas no incluyen solo nuestras separaciones y nuestros adioses a los seres queridos, sino también las pérdidas conscientes o inconscientes de nuestros sueños, nuestras esperanzas irrealizables, nuestras ilusiones de libertad, de poder, de seguridad, así como la pérdida de nuestra propia juventud, de aquella individualidad que se creía ajena siempre a las arrugas del tiempo, inmortal e invulnerable” (Doctor Cabau/Judith Viorst)

I és que, com molt bé diu Buda: “El dolor es inevitable, pero el sufrimiento es opcional”.

Tenim, doncs, dues opcions: mantenir una lluita titànica contra les pèrdues fins a acabar exhausts i no haver-ne tret res de profit, o obrir els braços a tot el que la vida ens va donant, sigui o no dolorós, per anar encaixant les peces del nostre trencaclosques.

Això suposa anar amb el cul a l’aire, però crec que sempre serà millor que estrènyer-lo a totes hores.

APRENENT

Aprenent que ni mig segle de vida et dóna totes les respostes.
Aprenent que no et pots limitar a viure la vida que t'has muntat amb gran esforç, perquè els canvis sempre estan amagats, preparats per donar-te un bon ensurt.
Aprenent que hi ha persones que són per sempre, però que la situació pot canviar en qualsevol moment.
Aprenent que tenir el cor dividit és tan dolorós com tenir-lo trencat.
Aprenent que fer de pare dels teus pares i agafar les regnes de la seva vida et fa saltar un precipici de 10 anys de cop.
Aprenent a viure "relaxadament" amb angoixa, sentiments de culpa, tristor, enyorança i estimant molt, molt, malgrat tot.

"Las cosas más valiosas de nuestras existencias son aquellas que damos por sentado, aunque nos definan, nos sean fieles, nos hagan mejores.
Son nuestros amores posibles, los que subestimamos porque ansiamos más cosas, más diamantes, más quimeras.
Al final, otros mueren, nosotros quedamos, y restan los recuerdos y todo aquello que pudimos hacer mejor”
(Fannie Hurst “Imitación a la vida”)

TOMBANT LA TRUITA

"Las distintas estaciones en la vida de la mayoría de los hombres son:
1) siendo un niño pequeño, recibir heridas que nadie considera como tales
2) no reaccionar con ira ante el dolor
3) testimoniar agradecimiento por los llamados "actos bien intencionados" (de la familia) 4) olvidarlo todo
5) al llegar a la edad adulta, descargar la ira acumulada en otras personas o dirigirla contra uno mismo"

M'ha calgut tenir una parella diferent a mi però complementària, ser mare i fer-me gran (bastant gran, tot s'ha de dir) per entendre moltes de les meves neurosis, que he anat arrosegant al llarg dels anys i que m'han fet perdre molt el temps, sobretot quan era adolescent i estava en l'edat de descobrir, d'entregar-me i de ser selectiva amb les amistats.

La sort és que he pogut "tombar la truita" i trencar amb el cercle. Per això, amb els meus fills:
1) He estat, sóc i seré respectuosa i els hi demanaré perdó quan, sense voler, els fereixi.
2) No els censuraré quan manifestin la seva ira davant del dolor. I si ho faig, els hi demanaré perdó.
3) Acceptaré les seves recriminacions, perquè les meves "bones intencions" els hi podrien fer una mal irreparable.
4) No els manipularé perquè "oblidin" les ofenses que rebin, vinguin d'on vinguin.
5) No perpetuaré les meves neurosis en ells. El que faré és lluitar contra elles i no autoenganyar-me.

A totes les famílies hi ha una part rica i una part pobra. La meva família més propera sempre ha estat la part pobra. Això no seria un problema si no fos per tot el ressentiment acumulat per les generacions anteriors. I no val dir "som pobres, però feliços" i dibuixar un món de Yupi més fals que una moneda de 3 euros. No val, quan a la mínima ocasió es posa verda la part rica de la família, obviant que puguin ser unes bellíssimes persones, perquè tenen el que nosaltres voldríem tenir. No es pot ser tan superficial.

Estimada família, us estimo sense condicions, però no m'obligareu més a tenir-vos en un pedestal.

I amb això, espero haver "estripat totes les factures".

TOCANT DE PEUS A TERRA

Si hagués de definir l'any que acaba de marxar podria dir que la seva òrbita ha estat com una muntanya russa: pujades i baixades i un formigueig constant a la panxa.

Necessito un any com un carrussel. Anar donant voltes i voltes, sense sobresalts. Però no depèn de mi ni de ningú que sigui així.

Necessito dir adéu a tantes frustracions de la meva adolescència. Necessito alegrar-me per tot el que he après.

Necessito deixar que els meus s'equivoquin sense intervenir.

Necessito baixar de la muntanya russa i tocar de peus a terra.

Bon any a tothom!!!

D'ON SURT LA FORÇA

I aquesta és la meva filla. Res no li fa por.

D'aquesta manera es va dirigir la meva mare a l'oftalmòleg que l'acabava d'operar, referint-se a mi. M'ha fet pensar molt: he passat de ser la nena depenent, que no sabia fer res, que no podia ni anar sola a la cantonada, a ser una persona que no té por de res. És com si la meva mare i jo haguéssim completat un cercle juntes: intento donar-li tranquil·litat i em veu com una persona valenta, quan no m'hi considero, ni de bon tros. Què més voldria... Però m'ha fet veure que he après unes quantes coses de la vida que m'han fet més forta:

Em sé protegir a mi mateixa i als meus.
No em costa tant dir la paraula "no".
Cada vegada se'm dóna millor transmetre serenitat.
Cada vegada em preocupa menys arribar a tot i ser "doña perfecta".

Però això no treu que tingui pors, inseguretats i angoixes. El que passa és que he après a viure amb elles i donar-lis la volta.

Vulnerable, sempre. Dèbil, mai.

BRAINSTORMING

Slow life

Doula

Anglès

Avaaz

Solidaritat

Present



Intentant millorar l'entorn des del meu petit racó...

DUES VELOCITATS

Ells apreten l'accelerador i corren esperitats. No hi ha temps per res.

Nosaltres contemplem esmaperduts tot aquest desplegament d'activitat, incapaços ja d'agafar la mateixa velocitat. Anem gairebé en punt mort, intentant no perdre'ns res del que els hi va passant, intentant entendre'ls.

I no ens movem. Estem sempre al mateix lloc per quan ens necessitin.

Aquestes dues velocitats han convertit les vacances en una experiència bastant caòtica.

OMPLINT DE VIDA ELS ANYS

Fa 48 anys, un dia com avui, i mentre plovia a bots i barrals i la ciutat vivia una prematura tormenta d’estiu, vaig veure la llum per primera vegada.

Fa 38 anys, el meu germà i jo vivíem el tercer embaràs de la meva mare i esperàvem impacients el naixement de la que seria la nostra germana petita. Però encara faltaven sis mesos...

Fa 28 anys, em trobava estudiant i guanyant-me uns diners amb feines molt precàries. Portava un any sortint amb la meva parella d’ara i de sempre, però encara ni ens plantejàvem el nostre futur.

Fa 18 anys, la meva vida ja havia donat un tomb espectacular. Vivia el meu primer embaràs amb una barreja de por i d’il•lusió. Em faltava poc més de mes i mig per estrenar-me com a mare.

Fa 8 anys, vaig entrar a la dècada dels 40. Amb la meva vida ja feta, amb dues filles i un fill en edat escolar, i vivint plenament amb la meva parella una època massa efímera, que ens portava a viure el creixement dels nostres fills a la velocitat de la llum.

Ara mateix tinc el cava a la nevera, les espelmes al calaix i un pastís que m’està esperant per celebrar, una vegada més, la vida dels meus anys.

“(...) Señora de las cuatro decadas


No insista en regresar a los 30


Con sus 40 y tantos encima


Deja huellas por donde camina


Que la hacen dueña de cualquier lugar (...)”


(Ricardo Arjona)

CONSTRUINT ELS FONAMENTS

La meva filla gran ha tret una bona nota a la selectivitat, que li permetrà estudiar el que havia escollit en primera opció.
La meva filla petita ja és graduada en ESO i començarà el primer de Batxillerat amb una bona base i molt motivada.
El meu fill petit ha superat amb escreix el 1r d'ESO. Esperem que continuï així.

A casa estem procurant que siguin persones honestes i fortes. A veure si ens en sortim.

Ara per ara, amb orgull de mare, puc dir que són uns bons manobres i que espero que aquests "edificis" que s'estan construint segueixin igual de sòlids.

Ganes de riure...

Ganes de plorar...

S'estan fent grans...

ADÉU, PARXÍS

- Prepara el tauler del parxís, que quan tornem jugarem unes quantes partides.

No em vaig adonar que el meu fill feia una cara estranya, després de dir-li. Em va semblar, fins i tot, que es posava content.

I és que visc al passat, em penso que els meus fills són nens petits, m'he quedat enganxada a aquells moments en què els hi encantava passar tardes senceres amb els jocs de taula, fent trampes, agafant el gran disgut si no guanyaven...

Com els hi agradava jugar amb nosaltres, amb els avis, amb els amics...

Recordo les meves reticències a l'hora de deixar les obligacions, quan ells reclamaven la meva presència, amb el tauler de parxís, amb el joc de “Pasta gansa”, "La oca", fins i tot la ruleta, tot preparat a la taula del menjador, les seves cares exultants de ganes de jugar.

Tenia tantes coses a fer... tanta roba per rentar, tants menjars per preparar, tantes ganes d’estirar-me al llit a descansar...

Bé, doncs ara ja puc fer tot això tranquil•lament. I el perquè és ben senzill:

Quan vàrem tornar, a la taula no hi havia cap parxís preparat; de fet, encara estava bruta amb les sobres del berenar. I jo, beneita de mi, dient:

- Però... que no has preparat el parxís?

I el meu fill, mirant-me amb la mateixa cara estranya del començament, responent:

- Mama... jo ja fa temps que no jugo a aquestes coses.

"El tiempo no es sino el espacio entre nuestros recuerdos" (Henry Fréderic Amiel)

El temps gasta bromes molt pesades...