JOVE I GUAPO

I seràs jove i guapo, per sempre més

Ara mateix t'imagino aquí, en el teu racó estimat i preferit, on tant vas gaudir amb la teva família des de que vas néixer.

Joan, la vida ha estat molt injusta amb tu. Amb tu i amb els teus pares, germans, avis... Has deixat un buit enorme i ara els hi toca passar la negra nit del temps, acostumant-se a la teva absència, aprenent a viure sense tu. 

No et vaig arribar a conèixer, però sí als teus pares i germans. Quina sort he tingut: són encantadors, propers i es fan estimar molt. Com tu. Tu, que has lluitat durant dos anys amb una malaltia que no tocava, perquè no era ni pròpia de la teva edat. I, com és llògic, no has pogut més. Tu mateix ho vas dir als teus pares: "No és vida per un noi de 30 anys". T'encantava viatjar, el teu era un esperit aventurer. Tots els escrits que t'han dedicat ho diuen i traspuen optimisme, alegria i molta, molta nostàlgia pel que serà ara la vida sense tu.

Bona persona, trapella, amb caràcter. Jove. Guapo. Amb molt carisma. Així et recordarem tots. Allà on estiguis no perdis mai, mai, el teu sentit de l'humor ni el teu atractiu.

Nosaltres, de la manera que som, només creiem en allò que podem veure i tocar. Ens costa anar més enllà i entendre que no només existeixen les coses tangibles. Què hi farem si som tan tancats de mires...

Ho deixo aquí, Joan. Sabent que continues amb nosaltres, que les persones estimades mai no se'n van del tot, que és una putada no poder-les veure ni tocar quan la vida les treu del nostre costat.

Una abraçada molt forta, noi jove i guapo per sempre més...