IMPOSTORS

 "Si puedes conocer el triunfo y la derrota y tratar de la misma manera a esos dos impostores..." (Rudyard Kipling, 1895)

            El karma és idiota

AMB PAS FERM

 

Fa dos anys, se’m va suggerir que deixes l’equip on treballava, per preservar la meva salut.

Fa dos anys, estava emocionalment desfeta, sense poder fer front a tot el que m’anava caient a sobre: la manca de reconeixement de tot l’esforç de nou anys, el menyspreu solapat per part d’uns i el mirar cap a un altre cantó per part d’altres, com si la cosa no anés amb ells.

Fa dos anys, vaig haver d’entomar la indignació de la companya a qui havia deixat a l’atur al tornar al meu lloc de treball original. Ningú va fer res per aturar aquell allau de retrets i culpes, mentre jo ho anava rebent i intentant gestionar de la millor manera possible.

Vaig viure tot allò com un fracàs.

Vaig intentar sortir del pou de la manera més absurda. Volia demostrar-me a mi mateixa que jo també valia.

Vaig enviar currículums a diverses ofertes de treball, fins que vaig veure que la sanació estava dins meu. Al cap i a la fi, tot és feina i el valor personal de cadascú ve de dins.

La teràpia també em va ajudar molt. En un dels tallers que vaig fer, la psicòloga em va dir: “desprens una energia preciosa”.

Vaig pensar si aquesta energia preciosa no l’estava malgastant amb gent a la que mai m’hagués hagut de trobar. Potser aquesta energia preciosa era la que feia que alguns i algunes em prenguessin pel “pito del sereno” i s’aprofitessin del que jo desprenia.

Flashback:

Fa quatre anys, una companya de feina va promocionar d’una manera fosca, malgrat se li van donar tots els tints d’una transparència impecable.

Fa quatre anys, la meva feina va començar a ser qüestionada i minvada. A partir de llavors, tot va anar “costa avall i sense frens”: comparacions, exigències, mofa, menyspreu.

Després de tot un any així, vaig emmalaltir: des del Servei Mèdic de la feina vaig trobar el suport que necessitava en aquell moment. Algú per fi m’escoltava. Tot el meu agraïment cap a elles.

Tot el meu agraïment també cap a les psicòlogues que em van acollir amb els braços oberts i em van ajudar a anar recomponent els trossos que quedaven de mi i a afegir-ne de nous. Vaig entrar en un programa de persones maltractades perquè manifestava tots els trets: culpa, autoestima molt baixa, culpa, culpa i més culpa.

Tant elles com la doctora que més em va ajudar al Servei Mèdic de la feina em van dir el mateix: ningú pot perdre el respecte a ningú. La meva debilitat en aquells moments no donava dret a ningú a perdre’m el respecte. La meva manera de ser no em treia cap valor com a persona.

La família no em va deixar anar ni un sol moment, ni a les estones més crítiques.

El present:

No sé si la meva energia és tan preciosa, però sí puc dir que és més forta. Ara vaig amb el cap més alt i amb el caminar ferma.

D’un temps cap aquí, torna a aparèixer de forma reiterada una oferta de treball amb unes característiques ben burdes i ambigües, exactament igual a la de fa quatre anys. Té nom, cognoms i un cinisme digne dels més barruts.

La mateixa persona que va promocionar fa quatre anys seguint la llei del mínim esforç ha aconseguit que, davant el perill de perdre aquests privilegis, se li blindi un lloc de treball que no es mereix. No ha tingut ni la decència de lluitar per ell opositant. I està clar que cada vegada que trontolli el seu lloc, pel motiu que sigui, apareixerà miraculosament una plaça feta a la seva mida.

També és més que probable que l’estabilització d’interins sigui la seva salvació, quan de fet té una plaça fixa però amb un categoria molt més baixa, que és l’única a la qual ha pogut arribar. I això és perquè no té cap capacitat d’esforç ni ganes d'intentar-ho. Només actua pel seu propi lluïment.

Desigualtats, deslleialtats, falsedats...

La plaça que jo vaig ocupar durant nou anys ha quedat vacant i segurament desapareixerà. Perquè la jugada va ser reorganitzar el servei per tal que aquesta persona promocionés. I, en nom d’aquesta organització, es va informar desfavorablement la plaça en la qual jo treballava amb il·lusió i ganes d’aprendre.

Potser qui desprèn una energia preciosa és ella.

El que sí puc dir és que, ara per ara:

"He aprendido a derrapar y a chocar con la pared" (Fito & Fitipaldis)

 

 

NO, GRÀCIES

 

I em vénen molts records: entranyables, d’un temps bonic.

I em fa mal, perquè la sensació és bona, però al final les vivències es van enterbolir.

Què va passar? Es una pregunta retòrica, perquè sé perfectament com es va anar enverinant tot.

Espero no haver de tornar més. No, gràcies

ADÉU, FADA

 

La poesia dels teus ulls (Lluis Llach)

Molt sovint, quan ve la nit

Se m'emporta una fada

La bellesa dels teus ulls

Negre intens sobre mar blanca

Sempre incerts a la mirada

I així, gelós, vaig desfent

Cançons que m'acostin a ella, però

La poesia dels teus ulls

Sé que no la podré escriure

Cada vers que jo trobés

En el paper se'm moriria

Del dolor de no ser prou fidel

Però sé que no m'he de cansar

De buscar aquell llenguatge amic

Que m'acosti a la poesia dels teus ulls

Malgrat que no la pugui escriure

Però així lluitaré amb mi

Esperant sempre una albada

àvid de sorprendre la teva mirada

La teva mirada

La poesia dels teus ulls,

i del teu somriure

i del teu caminar,

semblava que tenies ales als peus.

La teva vitalitat,

la teva creativitat,

les teves ganes de menjar-te el món.

No va ser una nit sino un matí. Un maleït matí es va emportar una fada, com diu la cançó. Aquesta cançó que tan t'agradava cantar mentre t'acompanyaves amb la guitarra. Has marxat silenciosament. La llum del sol s'ha esmorteït.

M'està costant molt deixar-te anar, amiga. Amiga des de fa molts, molts anys. Amiga a qui ja gairebé no veia. Però les poques vegades que parlàvem era com si no ens haguéssim deixat de veure.

Lluis Llach no ho devia saber, però aquesta cançó te la va escriure a tu.

Sé que en algun moment ens retrobarem.

Adéu Rosa. Adéu fada...

VEIENT-LES VENIR

 

Estic fent un curset accelerat de solitud. Implica fugir del victimisme, no fer-ne un gra massa de les coses i ser forta. Molt, molt forta. I atrevir-me a protestar davant el que per mi és una injustícia.

També estic batallant amb les meves mancances.

I em preparo per la incomprensió, la manca de paciència, l'absolutisme i el defugiment dels meus fills. Perquè sé que a mida que avanci el temps m'aniré deteriorant. I també sé que no vull ser una càrrega per ningú.

Espero treure bona nota en aquest curset accelerat de solitud.

RECONNEXIÓ

 

Han estat mesos i mesos. Un llarg camí per tornar a connectar amb mi mateixa: el final de la teràpia no és més que el començament. La manca d'autoestima m'ha jugat males passades, fins i tot quan em pensava que ja ho tenia més que superat.

I de cop i volta, la llum:

No es tracta de l'èxit professional ni de l'estatus social aconseguit. Sóc perfectament capaç de tolerar el fracàs.

No es tracta de rebre cap mena de reconeixement per sentir-me més segura. La competitivitat i la vanitat no són més que cadenats que impedeixen evolucionar.

No es tracta de reforçar el prestigi amb l'apariència personal i els béns materials. Viure de cara a la galeria no és viure plenament.

Es tracta de gaudir del camí.

T'HAS LLUÏT...

 

Mentre us portaveu entre mans no sé el què, jo treballava amb el caos, la por a equivocar-me i la sensació d'haver de donar explicacions que no em pertocaven.

La sang freda combinada amb la manca d'empatia no l'havia vist mai de tan a prop.

Darrerament, penso molt en les persones que tenies al costat i han anat canviant de lloc de treball, com he hagut de fer jo: voldria parlar amb elles, però tampoc necessito més evidències.

Després de llegir aquest article, entenc moltes coses:

"Pecar de «amiguismo» con el superior tiene sus inconvenientes. Según apunta José Cabrera, presidente de Cabrera Management Consultants, «una de las desventajas es que una amistad mal entendida con tu jefe puede generar conflictos cuando no se establecen correctamente desde el principio las normas de la relación, y uno de los dos, jefe o colaborador, no logra separar los límites de la relación laboral con la personal. Cuando esto ocurre la cercanía que proporciona la amistad puede llevar al jefe a sobrevalorar las aportaciones del amigo, en detrimento de personas más cualificadas de su equipo. Y también puede generar en el empleado unas expectativas de valoración y promoción superior a su rendimiento profesional».

Sobrevalorar las aportaciones del amigo puede provocar también conflictos entre compañeros y despertar los celos. «Si el jefe no atina con un trato igualitario con su equipo, los compañeros pueden percibir favoritismos y puede afectar al rendimiento de todo el equipo», sostiene Roberto Luna, catedrático de Dirección de Empresas en la Facultad de Economía de la Universidad de Valencia. En este sentido, Luna explica que «los empleados analizan la equidad de los comportamientos que contemplan diariamente y ven, con tristeza y asombro, muchas decisiones no basadas en el talento. Eso lanza un mensaje muy negativo para la organización: si quieres promocionar tienes que “pasar por el aro”. De este modo se genera una impotencia profesional, donde los comportamientos organizativos excelentes no son premiados si no los reconoce tu jefe inmediato, lo que lleva a los mejores profesionales a buscar otras organizaciones con más respeto profesional y calidad en las decisiones directivas»."