ADÉU, FADA

 

La poesia dels teus ulls (Lluis Llach)

Molt sovint, quan ve la nit

Se m'emporta una fada

La bellesa dels teus ulls

Negre intens sobre mar blanca

Sempre incerts a la mirada

I així, gelós, vaig desfent

Cançons que m'acostin a ella, però

La poesia dels teus ulls

Sé que no la podré escriure

Cada vers que jo trobés

En el paper se'm moriria

Del dolor de no ser prou fidel

Però sé que no m'he de cansar

De buscar aquell llenguatge amic

Que m'acosti a la poesia dels teus ulls

Malgrat que no la pugui escriure

Però així lluitaré amb mi

Esperant sempre una albada

àvid de sorprendre la teva mirada

La teva mirada

La poesia dels teus ulls,

i del teu somriure

i del teu caminar,

semblava que tenies ales als peus.

La teva vitalitat,

la teva creativitat,

les teves ganes de menjar-te el món.

No va ser una nit sino un matí. Un maleït matí es va emportar una fada, com diu la cançó. Aquesta cançó que tan t'agradava cantar mentre t'acompanyaves amb la guitarra. Has marxat silenciosament. La llum del sol s'ha esmorteït.

M'està costant molt deixar-te anar, amiga. Amiga des de fa molts, molts anys. Amiga a qui ja gairebé no veia. Però les poques vegades que parlàvem era com si no ens haguéssim deixat de veure.

Lluis Llach no ho devia saber, però aquesta cançó te la va escriure a tu.

Sé que en algun moment ens retrobarem.

Adéu Rosa. Adéu fada...

RECONNEXIÓ

 

Han estat mesos i mesos. Un llarg camí per tornar a connectar amb mi mateixa: el final de la teràpia no és més que el començament. La manca d'autoestima m'ha jugat males passades, fins i tot quan em pensava que ja ho tenia més que superat.

I de cop i volta, la llum:

No es tracta de l'èxit professional ni de l'estatus social aconseguit. Sóc perfectament capaç de tolerar el fracàs.

No es tracta de rebre cap mena de reconeixement per sentir-me més segura. La competitivitat i la vanitat no són més que cadenats que impedeixen evolucionar.

No es tracta de reforçar el prestigi amb l'apariència personal i els béns materials. Viure de cara a la galeria no és viure plenament.

Es tracta de gaudir del camí.

EL PAS DEL TEMPS

Ens pensem que la vida dura mil anys.
Que aquells gelats de menta i anís no s'acabaran mai.
Que els nostres pares sempres seran joves, riallers i lluitadors.
Que les vacances d'estiu amb tota la família, inclosos avis, oncles i cosins, seran eternament un cúmul de moments entranyables: banys a la platja, cubells d'aigua dolça per treure la sal del mar, paelles amb cocacola, tardes de tertúlia al portal de l'àvia, passejades de nit amb la lluna seguint les nostres passes...

I els Nadals? Temps de taula-camilla, atmelles ensucrades, figuretes de xocolata, arbres plens de llums parpallejant, fotografies davant del pessebre de l'explanada...
Els caramels llargs de les vacances de Pàsqua...

Un dia tornes a veure la família: n'hi ha que ja han marxat per sempre d'aquesta vida. Però els que hi són ja arrosseguen la marca del temps viscut. Hi ha rialles, però pesen més les emocions, la fragilitat, la vulnerabilitat davant del pas del temps que no té trègua ni compassió.

I és llavors quan m'adono del que és estimar de veritat a totes aquestes persones amb les que comparteixes una genètica que mai no marxarà.

I és llavors quan m'envaeix una pau interior trista, melancòlica, plena de records de quan jo era la primera a pensar que la vida no s'acabava mai.

VULL SER UN FLORER

Anys i més anys portant la vida per la qual em van estar adoctrinant des de que era adolescent:  

No siguis una dona florer!!

Una frase carregada de males intencions, ara ho veig clar.

Anys i més anys sense tenir el control de la meva vida perquè estava en mans d’horaris i tasques que s’anaven sobreposant, mentre els meus fills sobrevivien fora de casa, cuidats per pesones totalment alienes a ells.

 

Anys i més anys treballant fora de casa, pensant que era el més correcte.

I me n’adono que el que em fa feliç de veritat, el que em relaxa, és formar part d’una imatge com la d’aquest post: ser un "florer", desprendre harmonia, marcar els meus propis ritmes...

Algun avispat dels que dominen el món va decidir que les dones treballessin per a ell i així va començar el desastre dins de la família. Potser és que he nascut massa tard, en l'època equivocada.

"Que no sea de otro quien puede ser dueño de sí mismo" (Paracelso)

MIXI

Vas arribar a casa la nit de Reis, com el millor de tots els regals. I així va ser.

Et recordo amb molt de pèl negre, d’un negre gairebé blavós. De les orelletes et sortien uns pèls blancs que et donaven un aire de follet molt graciós. Ja venies batejat amb el nom de Bludrac, però sempre et vàrem dir Mixi.

Més de dotze anys amb nosaltres, fent-nos riure, acompanyant-nos a la teva manera tan felina, mirant-nos amb els teus ulls grocs de mussol, que a vegades es tornaven d’un color verd intens.

Recordo com et netejaves amb l’aigua del bol de beure. 

Recordo com vas acollir el gos quan, tres mesos després, va ser adoptat per nosaltres.

Recordo com la primera cosa que et va fer el Menut va ser mossegar i trencar el teu platet de menjar i com tu ho vas acceptar estòicament.

Recordo com jugaveu els dos, cos a cos, una lluita entre amics molt amics.

Recordo tantes coses…

I ara has marxat. T’hem hagut d’ajudar a fer-ho dignament. Ha estat molt dur…

Estem tots tocats, ens fa mal tot, sobretot l’enorme forat que has deixat a casa.

I només et puc dir:

            Gràcies per tot el que hem compartit i après al teu costat.

Perdona si mai ens hem equivocat, ho hem fet des de l’amor i el propi egoïsme de voler-te retenir.

Finalment, t’hem deixat anar lliure i mai, mai t’oblidarem. T’hem deixat anar amb tot el nostre amor que ja tindràs per sempre.

QUINZE DIES

Quinze són els dies que falten perquè s'acabi l'any i en comencem un de nou. Ja deu fer alguns anys que no escric cap llista de propòsits, però aquesta vegada en tinc un de ben clar: posar ordre en mi mateixa i en tot el que m'envolta per aconseguir el que de veritat vull, que és una vida tranquila.

Què entenc per portar una vida tranquila? Doncs no córrer, no pensar en el demà si estic vivint l'avui, procurar ralentitzar el temps perquè no passi tan ràpid i viure en harmonia amb tot el que m'envolta. Respirar conscientment, gaudir del que tinc i estimar-ho i no fer cas del pessimisme crònic que pretenen que se'ns mengi a tots. També vull aprendre a viure amb la por, perquè és impossible no tenir-ne quan estimes.

I no començaré el proper dia 1 de gener, sino des d'ara mateix.

AMALGAMA

Les energies pel dia a dia vénen de l'acceptació del passat, de l'estima cap als nostres ancestres i de l'aprenentatge del que podem arribar a saber sobre ells. Així, passat, present i futur es fonen i ens donen el descans mental necessari per enamorar-nos de la vida.

"La gratitud le da sentido al pasado, trae paz al presente y crea una visión para el futuro" (Melody Beattie)

EL GUERRILLER

Imatge d'un petit esboç de tot el que ha aconseguit un guerriller ben especial (Parc Natural de Gallecs)

La primera vegada que vàrem parlar em vas dir que eres un guerriller amb una missió ben clara: lluitar per la natura, ni més ni menys.
Et recordo amb aquella cara de nen, la mirada intensa i el teu posat senzill i un xic trapella. De seguida em vas caure bé. De seguida vaig veure que eres un treballador incansable i que, per suposat, eres un guerriller de debò.
Formàvem un bon equip els cinc i el nostre cap de servei. Teníem els nostres més i els nostres menys, però tots i cadascun dels moments els recordo amb una alegria i nostàlgia que no sabia que portava endins, fins que he rebut la trista notícia: ens has deixat, en silenci, discretament, tal com eres tu. Però la teva petjada ara es nota més que mai.
T'han dedicat un blog i t'imagino posant-te vermell llegint tots els comentaris. Se't trobarà tant a faltar...
I penso en la teva dona i els teus fills. Quin camí els espera ara, sense tu. Però també crec que rebran tota la teva força des d'allà on estiguis. I no sé perquè, tinc la sensació que no ets gaire lluny.

 Per cert: el funestòmetre que encara conservaves va ser el meu regal d'amic invisible fa molts i molts anys.

Fins sempre, Salvador...

KEEP CALM

AND BE BRAVE

Gràcies per fer-me una visita en els meus somnis: eres tu, tan real, tan palpable que no em podia creure que "haguessis tornat".

La teva improvisada visita m'ha ajudat a llevar-me amb forces i amb ganes de decidir sense intermediaris ni interferències.

Ara sé que sempre ets amb mi.

Gràcies, papa...

Respecto totes les opinions, però faré el que em surti de la "patata" (sense perjudicar ningu, és clar)

A VEGADES EM PERDO DE VISTA

A vegades em perdo de vista. Mai m'hagués imaginat que em passaria llegint alguns whatsaps, però les reminiscències del passat m'han fet caure a traïció. El més sorprenent és lo ràpidament que m'he aixecat.
Per molt que donem l'esquena al que ja hem viscut, a vegades topem amb un mirall que reflexa tot allò que ja donàvem per oblidat.
En el meu cas, tornen aquelles inseguretats, neguits, pors. Tot allò que em definia tant que feia que em perdés de vista a mi mateixa. M'ha costat molts anys deixar darrera meu aquestes interferències buides de contingut i d'ànima. Però està clar que sempre hi són, i el mirall les reflexa i les augmenta.
Ara alguna cosa ha canviat: ara m'aixeco, amb el cap ben amunt, i segueixo encara més forta. I, sense voler-ho ni de lluny, m'adono que la meva pròpia fortalesa debilita els que abans em mantenien a terra trepitjant-me amb el seu peu.

EL QUE VAIG OBLIDAR

Quantes coses et preguntaria si pogués... No es tracta de que ens hagi quedat cap conversa pendent però, des de que vas marxar (et trobo molt a faltar, ja ho saps, no?), els records, les fotografies i les converses amb la mare m'han fet mirar enrere, més enllà encara de quan vaig néixer.

Intento recordar el que m’explicaves de quan vas fer el servei militar a Mallorca i anaves a visitar els teus parents, que també són els meus, a un poblet anomenat Algaida.

Miro de reconstruir la teva pròpia història ara que ja no ets entre nosaltres. I una pregunta em ve a la ment de manera insistent: què et va impulsar a marxar cap a Barcelona? Vas deixar la teva zona de confort i vas creuar aquest petit bocí de mar per anar a la península, a la ciutat que bullia d’activitat i de recança, a finals dels anys 50. Després la mama et va acompanyar en aquesta aventura que es va convertir en la vostra vida. Us en heu sortit molt bé:aquí tens els teus fills i néts per demostrar-ho.

Malauradament, se’m va oblidar preguntar-t’ho.

I l’altre dia se’m va encendre com una llumeta: el teu pare també va marxar, més jove encara, amb 15 anys, per entrar a la marina mercant. Devia córrer un esperit inquiet per les vostres venes...

EL MEU PALAU

Les meves arrels, la meva família, el meu present, el meu palau...

"Sé tu propio palacio o el mundo será tu prisión" (John Donne)

ADÉU EGO

Vivia agitadament, entre l’angoixa de no valer prou, de no ser suficientment bona. L’ansietat formava part de la meva vida, com l’aire que anava respirant. El voltant em semblava hostil i el lloc ideal on abocar totes les culpes a les meves mancances. No m’adonava que tot venia de dins meu, que havia heretat un patró de conducta que venia de molt antic. S’anava repetint en persones que formen part de la meva famíia. Des de petita ho havia viscut com una cosa normal, com la millor cosa del món. La meva famíla era el nirvana.

Però l’ombra m’anava enfosquint:

- Les meves pors infantils em tenien bloquejada.

- La meva adolescència gris m’avergonyia.

- Un dia va ser un atac de pànic.

- Un altre dia, l’angoixa no em deixava respirar.

- Els atacs colèrics m’allunyaven del meu entorn més proper i estimat.

- Persones molt properes a mi tenien greus problemes i això m’enfurismava.

- Culpabilitzava la meva família de tot allò que no m’agradava de mi mateixa.

- El meu ego podia més que jo.

Per circumstàncies de la vida, vaig començar a veure la llum:

- Vaig començar a connectar amb mi mateixa.

- Vaig començar a abraçar la vida com un regal que he d’aprofitar.

- Vaig començar a cuidar-me i estimar-me.

- Vaig començar a estimar la meva gent incondicionalment.

- Vaig començar a entendre les seves limitacions i les meves.

- Vaig començar a entendre la vida com un parèntesi que val la pena omplir d'instants bonics.

- Mentre jo canviava, la meva relació amb el món també canviava.


ADÉU EGO.