A vegades em perdo de vista. Mai m'hagués imaginat que em passaria llegint alguns whatsaps, però les reminiscències del passat m'han fet caure a traïció. El més sorprenent és lo ràpidament que m'he aixecat.
Per molt que donem l'esquena al que ja hem viscut, a vegades topem amb un mirall que reflexa tot allò que ja donàvem per oblidat.
En el meu cas, tornen aquelles inseguretats, neguits, pors. Tot allò que em definia tant que feia que em perdés de vista a mi mateixa. M'ha costat molts anys deixar darrera meu aquestes interferències buides de contingut i d'ànima. Però està clar que sempre hi són, i el mirall les reflexa i les augmenta.
Ara alguna cosa ha canviat: ara m'aixeco, amb el cap ben amunt, i segueixo encara més forta. I, sense voler-ho ni de lluny, m'adono que la meva pròpia fortalesa debilita els que abans em mantenien a terra trepitjant-me amb el seu peu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada