ADÉU, FADA

 

La poesia dels teus ulls (Lluis Llach)

Molt sovint, quan ve la nit

Se m'emporta una fada

La bellesa dels teus ulls

Negre intens sobre mar blanca

Sempre incerts a la mirada

I així, gelós, vaig desfent

Cançons que m'acostin a ella, però

La poesia dels teus ulls

Sé que no la podré escriure

Cada vers que jo trobés

En el paper se'm moriria

Del dolor de no ser prou fidel

Però sé que no m'he de cansar

De buscar aquell llenguatge amic

Que m'acosti a la poesia dels teus ulls

Malgrat que no la pugui escriure

Però així lluitaré amb mi

Esperant sempre una albada

àvid de sorprendre la teva mirada

La teva mirada

La poesia dels teus ulls,

i del teu somriure

i del teu caminar,

semblava que tenies ales als peus.

La teva vitalitat,

la teva creativitat,

les teves ganes de menjar-te el món.

No va ser una nit sino un matí. Un maleït matí es va emportar una fada, com diu la cançó. Aquesta cançó que tan t'agradava cantar mentre t'acompanyaves amb la guitarra. Has marxat silenciosament. La llum del sol s'ha esmorteït.

M'està costant molt deixar-te anar, amiga. Amiga des de fa molts, molts anys. Amiga a qui ja gairebé no veia. Però les poques vegades que parlàvem era com si no ens haguéssim deixat de veure.

Lluis Llach no ho devia saber, però aquesta cançó te la va escriure a tu.

Sé que en algun moment ens retrobarem.

Adéu Rosa. Adéu fada...

RECONNEXIÓ

 

Han estat mesos i mesos. Un llarg camí per tornar a connectar amb mi mateixa: el final de la teràpia no és més que el començament. La manca d'autoestima m'ha jugat males passades, fins i tot quan em pensava que ja ho tenia més que superat.

I de cop i volta, la llum:

No es tracta de l'èxit professional ni de l'estatus social aconseguit. Sóc perfectament capaç de tolerar el fracàs.

No es tracta de rebre cap mena de reconeixement per sentir-me més segura. La competitivitat i la vanitat no són més que cadenats que impedeixen evolucionar.

No es tracta de reforçar el prestigi amb l'apariència personal i els béns materials. Viure de cara a la galeria no és viure plenament.

Es tracta de gaudir del camí.

LA FORÇA INVISIBLE

Són dones que han viscut sense fer-se notar. Però han patit, han lluitat, han tingut pors i recances, s’han equivocat (i qui no?) i mai no han defallit.

Els hi ha tocat viure una època difícil i de molts sacrificis.

Potser no han treballat fora de casa.

Potser no han aixecat mai la veu.

Potser s’han resignat a ser invisibles, a anar fent sense adonar-se’n que la seva tasca ha estat, és i serà la més imprescindible de totes.

Amb els seus defectes (i qui no en tingui que aixequi la mà), ens han educat, estimat, nodrit i deixat anar. Ens han donat aquestes arrels i ales que tan necessitem tots per fer la nostra vida.

Malgrat tot, han estat sempre quan més les hem necessitat: quan hem tingut fills, quan ens hem posat malalts, quan la vida ens ha castigat.

Són les persones més valentes del món, sense fer-se veure, sense fer ni el més mínim soroll.

Són les nostres mares.

És la meva mare: tan de bo arribi a tenir la meitat de la seva fortalesa.

EL GUERRILLER

Imatge d'un petit esboç de tot el que ha aconseguit un guerriller ben especial (Parc Natural de Gallecs)

La primera vegada que vàrem parlar em vas dir que eres un guerriller amb una missió ben clara: lluitar per la natura, ni més ni menys.
Et recordo amb aquella cara de nen, la mirada intensa i el teu posat senzill i un xic trapella. De seguida em vas caure bé. De seguida vaig veure que eres un treballador incansable i que, per suposat, eres un guerriller de debò.
Formàvem un bon equip els cinc i el nostre cap de servei. Teníem els nostres més i els nostres menys, però tots i cadascun dels moments els recordo amb una alegria i nostàlgia que no sabia que portava endins, fins que he rebut la trista notícia: ens has deixat, en silenci, discretament, tal com eres tu. Però la teva petjada ara es nota més que mai.
T'han dedicat un blog i t'imagino posant-te vermell llegint tots els comentaris. Se't trobarà tant a faltar...
I penso en la teva dona i els teus fills. Quin camí els espera ara, sense tu. Però també crec que rebran tota la teva força des d'allà on estiguis. I no sé perquè, tinc la sensació que no ets gaire lluny.

 Per cert: el funestòmetre que encara conservaves va ser el meu regal d'amic invisible fa molts i molts anys.

Fins sempre, Salvador...

A VEGADES EM PERDO DE VISTA

A vegades em perdo de vista. Mai m'hagués imaginat que em passaria llegint alguns whatsaps, però les reminiscències del passat m'han fet caure a traïció. El més sorprenent és lo ràpidament que m'he aixecat.
Per molt que donem l'esquena al que ja hem viscut, a vegades topem amb un mirall que reflexa tot allò que ja donàvem per oblidat.
En el meu cas, tornen aquelles inseguretats, neguits, pors. Tot allò que em definia tant que feia que em perdés de vista a mi mateixa. M'ha costat molts anys deixar darrera meu aquestes interferències buides de contingut i d'ànima. Però està clar que sempre hi són, i el mirall les reflexa i les augmenta.
Ara alguna cosa ha canviat: ara m'aixeco, amb el cap ben amunt, i segueixo encara més forta. I, sense voler-ho ni de lluny, m'adono que la meva pròpia fortalesa debilita els que abans em mantenien a terra trepitjant-me amb el seu peu.

JOVE I GUAPO

I seràs jove i guapo, per sempre més

Ara mateix t'imagino aquí, en el teu racó estimat i preferit, on tant vas gaudir amb la teva família des de que vas néixer.

Joan, la vida ha estat molt injusta amb tu. Amb tu i amb els teus pares, germans, avis... Has deixat un buit enorme i ara els hi toca passar la negra nit del temps, acostumant-se a la teva absència, aprenent a viure sense tu. 

No et vaig arribar a conèixer, però sí als teus pares i germans. Quina sort he tingut: són encantadors, propers i es fan estimar molt. Com tu. Tu, que has lluitat durant dos anys amb una malaltia que no tocava, perquè no era ni pròpia de la teva edat. I, com és llògic, no has pogut més. Tu mateix ho vas dir als teus pares: "No és vida per un noi de 30 anys". T'encantava viatjar, el teu era un esperit aventurer. Tots els escrits que t'han dedicat ho diuen i traspuen optimisme, alegria i molta, molta nostàlgia pel que serà ara la vida sense tu.

Bona persona, trapella, amb caràcter. Jove. Guapo. Amb molt carisma. Així et recordarem tots. Allà on estiguis no perdis mai, mai, el teu sentit de l'humor ni el teu atractiu.

Nosaltres, de la manera que som, només creiem en allò que podem veure i tocar. Ens costa anar més enllà i entendre que no només existeixen les coses tangibles. Què hi farem si som tan tancats de mires...

Ho deixo aquí, Joan. Sabent que continues amb nosaltres, que les persones estimades mai no se'n van del tot, que és una putada no poder-les veure ni tocar quan la vida les treu del nostre costat.

Una abraçada molt forta, noi jove i guapo per sempre més...

HISTORIOGRAPHY. LES CINC PREGUNTES

(Font: Diari El Confidencial. Alma, corazón y vida. Les cinc preguntes que ens penedim de no haver fet als nostres éssers estimats)

De què et penedeixes més?
De haver après massa tard a viure el present, a fer-me valer, a guadir de les petites grans coses de la vida, d'angoixar-me pensant en un futur que no sabia ni com seria.
De passar-me l'adolescència com una narcissista patètica amb l'autoestima per terra.
D'haver-me allunyat d'una bona amiga abans dels 15 anys.
De creure que el temps passava a poc a poc i haver-lo perdut enganyant-me a mi mateixa.
D'haver fet mal a persones molt estimades per culpa del meu egoïsme.

Quins eren els teus somnis de petit/a?
Volia ser astronauta, científica, coneguda i valorada per les meves grans gestes. Volia ser moltes coses i, a la fi, he fet el que de debò desitjava: crear una família.

Què t’agradaria que canviés en el món en els propers deu anys?
La manera d’entendre la vida, tan materialista i tan covarda.
Que els que tenen la paella pel mànec haguessin d’acotar el cap i morir-se de vergonya.
Que desaparegués la política com a tal i el món funcionés amb la solidaritat entre petits grups.
Que les relacions de tot tipus fossin transparents i respectuoses.

Quina és la cosa més rebel que vas fer quan eres jove? Mentir als meus pares quan volia sortir-me amb la meva.

Què recordes del primer petó?
Que no va ser, ni molt menys, amb qui jo volia.
Que eren les festes del poble i anava borratxa.
Que ho vaig fer per provar i que no em va agradar gens.

Dedicat a la meva parella i als meus fills. Aquí teniu les cinc respostes. Us estimo.

UN SOL PROPÒSIT

Un sol propòsit per a l'any que ve: començar a "mirar-me el malic" a la feina. Això vol dir que la meva empatia només anirà adreçada a qui jo cregui que se la mereix. A veure si així m'allibero de la mala hòstia que m'han provocat algunes persones.

Bon any a tothom.

VIURE ESFÈRICAMENT

Em toquen molt la pera aquestes persones que, tenen tal pànic a la mediocritat, que es passen la vida molestant els demés igual que una mosca collonera. A més a més, intenten arrossegar-te cada vegada que fan el ridícul o fiquen la pota fins als fons.

Buscant informació sobre el perquè d'aquest comportament tan irritant, he trobat una entrada en un blog anomenat "Arte i artistas en acción", que dóna una solució ben senzilla: VIURE DE FORMA ESFÈRICA.

Aprenem a viure de forma esfèrica, mirant el nostre voltant i amb uns objectius clars i realistes. Prèviament, ens hem de barallar a mort amb la por a la mediocritat. Com guanyem aquesta guerra? Engegant a fer punyetes el valor de la perfecció i començant una història d’amor amb nosaltres mateixos. Una història basada en l’acceptació dels propis límits i l’autoestima, i en la combinació del que volem, el que ens fa feliços i el que som capaços de fer. Vivint de forma esfèrica ens convertim en persones curioses, apassionades i vives.

TOMBANT LA TRUITA

"Las distintas estaciones en la vida de la mayoría de los hombres son:
1) siendo un niño pequeño, recibir heridas que nadie considera como tales
2) no reaccionar con ira ante el dolor
3) testimoniar agradecimiento por los llamados "actos bien intencionados" (de la familia) 4) olvidarlo todo
5) al llegar a la edad adulta, descargar la ira acumulada en otras personas o dirigirla contra uno mismo"

M'ha calgut tenir una parella diferent a mi però complementària, ser mare i fer-me gran (bastant gran, tot s'ha de dir) per entendre moltes de les meves neurosis, que he anat arrosegant al llarg dels anys i que m'han fet perdre molt el temps, sobretot quan era adolescent i estava en l'edat de descobrir, d'entregar-me i de ser selectiva amb les amistats.

La sort és que he pogut "tombar la truita" i trencar amb el cercle. Per això, amb els meus fills:
1) He estat, sóc i seré respectuosa i els hi demanaré perdó quan, sense voler, els fereixi.
2) No els censuraré quan manifestin la seva ira davant del dolor. I si ho faig, els hi demanaré perdó.
3) Acceptaré les seves recriminacions, perquè les meves "bones intencions" els hi podrien fer una mal irreparable.
4) No els manipularé perquè "oblidin" les ofenses que rebin, vinguin d'on vinguin.
5) No perpetuaré les meves neurosis en ells. El que faré és lluitar contra elles i no autoenganyar-me.

A totes les famílies hi ha una part rica i una part pobra. La meva família més propera sempre ha estat la part pobra. Això no seria un problema si no fos per tot el ressentiment acumulat per les generacions anteriors. I no val dir "som pobres, però feliços" i dibuixar un món de Yupi més fals que una moneda de 3 euros. No val, quan a la mínima ocasió es posa verda la part rica de la família, obviant que puguin ser unes bellíssimes persones, perquè tenen el que nosaltres voldríem tenir. No es pot ser tan superficial.

Estimada família, us estimo sense condicions, però no m'obligareu més a tenir-vos en un pedestal.

I amb això, espero haver "estripat totes les factures".

BUUUUUFFFF...

La tolerancia amb els fills pot arribar a ser esgotadora.

Com més intento ensenyar-lis el camí, més els allunyo de mi. I la línia entre el consell desinteressat i  el passat no resolt és tan fina... Quantes vegades he tornat a viure una situació de la meva adolescència a través d'ells? Quantes vegades el que estava fent era resoldre un conflicte meu amb el meu passat a través d'ells?

Potser el que m'esgota no és tant exercir la tolerància com mantenir una lluita interna amb tots els meus dimonis.

DE TOT COR

De tot cor, som imperfectes

De tot cor, som vulnerables

De tot cor, ens enfonsem

De tot cor, ens aixequem i continuem endavant

De tot cor, estem connectats a la vida

“Lo que te hace vulnerable te hace hermoso” (Brené Brow)

"Cuando me amé de verdad

Cuando me amé de verdad, comprendí que en cualquier circunstancia, yo estaba en el lugar correcto y en el momento preciso. Y, entonces, pude relajarme. Hoy sé que eso tiene nombre… autoestima.


Cuando me amé de verdad, pude percibir que mi angustia y mi sufrimiento emocional, no son sino señales de que voy contra mis propias verdades. Hoy sé que eso es… autenticidad.


Cuando me amé de verdad, dejé de desear que mi vida fuera diferente, y comencé a ver que todo lo que acontece contribuye a mi crecimiento. Hoy sé que eso se llama… madurez.


Cuando me amé de verdad, comencé a comprender por qué es ofensivo tratar de forzar una situación o a una persona, solo para alcanzar aquello que deseo, aún sabiendo que no es el momento o que la persona (tal vez yo mismo) no está preparada. Hoy sé que el nombre de eso es… respeto.


Cuando me amé de verdad, comencé a librarme de todo lo que no fuese saludable: personas y situaciones, todo y cualquier cosa que me empujara hacia abajo. Al principio, mi razón llamó egoísmo a esa actitud. Hoy sé que se llama… amor hacia uno mismo.


Cuando me amé de verdad, dejé de preocuparme por no tener tiempo libre y desistí de hacer grandes planes, abandoné los mega-proyectos de futuro. Hoy hago lo que encuentro correcto, lo que me gusta, cuando quiero y a mi propio ritmo. Hoy sé, que eso es… simplicidad.


Cuando me amé de verdad, desistí de querer tener siempre la razón y, con eso, erré muchas menos veces. Así descubrí la… humildad.


Cuando me amé de verdad, desistí de quedar reviviendo el pasado y de preocuparme por el futuro. Ahora, me mantengo en el presente, que es donde la vida acontece. Hoy vivo un día a la vez. Y eso se llama… plenitud.


Cuando me amé de verdad, comprendí que mi mente puede atormentarme y decepcionarme. Pero cuando yo la coloco al servicio de mi corazón, es una valiosa aliada. Y esto es… saber vivir!


No debemos tener miedo de cuestionarnos… Hasta los planetas chocan y del caos nacen las estrellas."


(Charles Chaplin)

AJUSTANT LA BRUIXOLA

Alegria, tristesa, por i ràbia. Són les quatre emocions bàsiques de l’ésser humà. I les quatre són útils

El que facin o pensin els demés no és cosa teva. Preocupa’t, únicament, de tu

No jutgis

No et jutgis

No et censuris

Accepta la realitat tal i com és

Difícil, però no impossible...

EXCEL·LENT

Bo, útil, discret, valent, positiu, decidit, constant, sòlid, resolutiu, amb uns bons principis i valors...

Urgeix buscar alguns personatges així i posar-los d'exemple davant dels nens, des de que són ben petits.

També aniria molt bé que nosaltres mateixos anéssim practicant l'excel·lència en el nostre dia a dia, per oferir el nostre propi exemple a casa. Perquè sospito que de personatges excel·lents n'hi ha. I molts. Però, o estan segrestats i no se'ls deixa sortir, o potser ells mateixos fugen, per no veure's al costat de tota una escòria emergent que va copant cada vegada més la nostra vida quotidiana.

"El hombre que vive con excelencia posee, entre otras cosas, las siguientes características: Intuición y alegría, claridad en sus propósitos, originalidad, responsabilidad y libertad. Un ser humano excelente construye a otros, soporta el rechazo, no se frustra, mejor aún, le da sentido a la vida, es equilibrado en su pasión y responde con la razón. La excelencia es abundancia." (Maria Eugenia Hassan)

HIC ET NUNC (AQUÍ I ARA)

- Si confiaras en mí, me lo explicarías todo.
- Si confiaras en mí, no haría falta.
- Si confiaras en mí, no tendrías secretos.
- Si confiaras en mí, no me cortarías las alas.
- Si confiaras en mí, no te importaría que lo supiera todo de ti.
- Si confiaras en mí, no necesitarías saberlo todo de mi.
- Si confiaras en mí, no cerrarías tu mente.
- Si confiaras en mí, no hurgarías en mi intimidad.
- Si confiaras en mí...
- Aléjate de mí y llévate tus miedos!!!

En una relació, la separació entre el que és confiança i el que és necessitat de controlar és tan fràgil, tan manipulable que, quan no es reacciona a temps, segurament la persona immadura, temerosa i desconfiada aconseguirà que l’altre, que també navega en un mar d'inseguretats, perdi la seva identitat i s’anul·li per no perdre la persona estimada.

Cada situació de la vida s’ha de viure aquí i ara, amb empenta, sense tenir pànic a les conseqüències de les decisions que es prenen. I és que el compromís implica lleiltat, fidelitat, confiança, acceptar l’altre com és i entregar-s’hi, deixant-lo lliure, sense assetjar-lo amb exigències que són fruït d’una por patològica i d’un infantilisme de bufetada.

Saber-se comunicar implica respectar per damunt de tot l’espai únic i exclusiu de l’altre, acceptar que té un raconet que només és seu. Tots necessitem aquest raconet per trobar-nos a nosaltres mateixos, madurar, evolucionar. I aquest raconet ha d’estar, indiscutiblement, lliure d’okupas.

SER INVISIBLE

Sempre m'he contingut per no perdre el que més estimo...

QUAN CAU UN ESTEL

“¿Cómo un hombre tan atractivo, inteligente y educado, tímido hasta la seducción y aun así potente puede estar solo?”

(Pel·lícula "¿Conoces a Joe Black?")

Jo crec que és perquè acaba de baixar la seva estrella, té por de perdre-la i prefereix estar sol contemplant-la.

EL TREN DE PEPE RUBIANES

"EL TREN:

Se me acaba el tiempo

y hay que ceder el sitio.

Así es la cosa

Es curioso ver

como la vida te desliza limpiamente

hacia su lado más extremo

a un ritmo lento o rápido

según convenga

sin compasión, sin pasmos,

sin aspavientos: con

la elegancia de la experiencia

bien ensayada.

Y hay que caminar

hacia la hora perfecta

con la cabeza erguida

y el ritmo justo

que da compás a los sueños...

Así es la cosa.

Así de simple.

Un día, no lejano
habrá que comenzar

a hacer el equipaje

porque el viejo tren espera

siempre espera."

(Poema inèdit de Pepe Rubianes

escrit a Etiòpia el juny de 2006)

Que tengas un buen viaje, Pepe.

HASTA SIEMPRE, PEPE RUBIANES

VAS A LLENAR EL CIELO DE RISAS

TE ECHAREMOS DE MENOS...

I aquí deixo un petitíssim exemple de la seva gran saviesa:

"Me sorprendió mucho que un pueblo como el etíope, con todo lo mal que lo ha pasado, sonría de ese modo"

"El 80% de la humanidad tiene problemas de verdad; vive en la miseria, mientras que nuestras preocupaciones son la calefacción y la lavadora"

Perquè també sabia posar-se seriós, perquè tota la ironia que ens va regalar provenia del seu compromís autèntic amb la vida.

ENVIA'M UN ÀNGEL

"Veig caure la tarda, el teu record calla

Les ombres de casa, perfils de dolor, m’ataquen el cos

Respiro en l’ aire l’hivern que s’acaba.

La nit delicada deixa en el meu cor deliris d’amor

Aniré com quan anàvem junts

Darrera les teves passes, d’esquena al futur

Envia’m un àngel que sigui com tu

Envia’m un àngel que s’assembli a tu

Envia’m un àngel que em recordi a tu

Caminaré d’esquena al futur

Amiga nostàlgia no puc oblidar-te

Cabells a la cara, deliris d’amor flagel.len el cos

Aniré com quan anàvem junts

Darrera les teves passes, d’esquena al futur

Envia’m un àngel que sigui com tu

Envia’m un àngel que s’assembli a tu

Envia’m un àngel que em recordi a tu

Caminaré d’esquena al futur"

(Sau)

10 anys sense ell i quan el sento cantar encara se'm posa la pell de gallina. Ahir van parlar d'ell per TV3 i se'm queien les llàgrimes. Però veure en Pep Sala recordant-lo em va fer sentir que sempre hi serà.

I penso que en Pep també mereix un grandíssim reconeixement per tot el que ha fet per preservar la memòria del seu amic i company de música i poesia. Dos dies després de la seva pèrdua i en una roda de premsa va dir, amb serenitat però destrossat per dintre, que Sau havia mort, pero que en Carles mai no moriria. I és gràcies a ell, al Pep, que perdura en la memòria de tots nosaltres.