TOMBANT LA TRUITA

"Las distintas estaciones en la vida de la mayoría de los hombres son:
1) siendo un niño pequeño, recibir heridas que nadie considera como tales
2) no reaccionar con ira ante el dolor
3) testimoniar agradecimiento por los llamados "actos bien intencionados" (de la familia) 4) olvidarlo todo
5) al llegar a la edad adulta, descargar la ira acumulada en otras personas o dirigirla contra uno mismo"

M'ha calgut tenir una parella diferent a mi però complementària, ser mare i fer-me gran (bastant gran, tot s'ha de dir) per entendre moltes de les meves neurosis, que he anat arrosegant al llarg dels anys i que m'han fet perdre molt el temps, sobretot quan era adolescent i estava en l'edat de descobrir, d'entregar-me i de ser selectiva amb les amistats.

La sort és que he pogut "tombar la truita" i trencar amb el cercle. Per això, amb els meus fills:
1) He estat, sóc i seré respectuosa i els hi demanaré perdó quan, sense voler, els fereixi.
2) No els censuraré quan manifestin la seva ira davant del dolor. I si ho faig, els hi demanaré perdó.
3) Acceptaré les seves recriminacions, perquè les meves "bones intencions" els hi podrien fer una mal irreparable.
4) No els manipularé perquè "oblidin" les ofenses que rebin, vinguin d'on vinguin.
5) No perpetuaré les meves neurosis en ells. El que faré és lluitar contra elles i no autoenganyar-me.

A totes les famílies hi ha una part rica i una part pobra. La meva família més propera sempre ha estat la part pobra. Això no seria un problema si no fos per tot el ressentiment acumulat per les generacions anteriors. I no val dir "som pobres, però feliços" i dibuixar un món de Yupi més fals que una moneda de 3 euros. No val, quan a la mínima ocasió es posa verda la part rica de la família, obviant que puguin ser unes bellíssimes persones, perquè tenen el que nosaltres voldríem tenir. No es pot ser tan superficial.

Estimada família, us estimo sense condicions, però no m'obligareu més a tenir-vos en un pedestal.

I amb això, espero haver "estripat totes les factures".