AQUELL CAFÈ DE LA CANTONADA

Encara hi és. Amb els temps que corren hi ha molts establiments que han plegat, o bé han canviat el tipus de negoci. Però aquell cafè de la cantonada, encara hi és. Quan passo per davant tinc una sensació de solitud. Moltes tardes de la meva adolescència les passava allà, davant d’un cafè exprés, amb un paquet de cigarretes (llavors fumava) i preparant-me algun examen. Fins que arribaven les meves amigues. Llavors tot eren riures. Però em sentia sola. Perduda en una edat absurda, en la necessitat d’agradar tothom, en un afany de protagonisme que no em podia permetre perquè, en el fons, em sentia molt poca cosa.

Vivia aquesta solitud voltada de molta gent. En aquelles hores de la tarda, la cafeteria s’omplia d’estudiants, de persones que sortien de la feina, de mares que portaven els fills a berenar. Sempre érem els mateixos. I cadascú amb les seves peculiaritats.

- El cambrer més gran, servint les taules i fent-nos comentaris picants, a veure quant de temps aguantàvem sense posar-nos vermelles.

- El noi pèl-roig que em va agradar una temporada, i volia ser taxista.

- L’altre noi, que anava d’interessant i fredament proper, donant consells de psicologia i de llibres a llegir, quan en el fons tenia intencions molt poc honestes, per dir-ho finament.

- Aquella mare que s’havia enganxat a les maquinetes escurabutxaques, mentre la seva filla es cruspia un bon berenar.

- L’estudiant de Medicina, que de tan tímid era divertit, sempre assegut en un tamboret de la barra, amb la seva cervesa.

- El cambrer més jove, darrera la barra, lligant amb tot el que es bellugava.

- Aquell senyor amb vestit i corbata, amable i respectuós, contrastant amb la tensió sexual que es respirava a estones dins de la cafeteria.

- El cínic, que anava de bon noi i tenia una dona a casa que no l'entenia: vaja, la pitjor excusa per amagar unes intencions també molt poc honestes (per dir-ho finament).

- Nosaltres, les estudiants adolescents, amatents a tot el que passava al nostre voltant, amb ganes de viure experiències picants però sense donar mai el primer pas i sense que la sang arribés mai al riu.

- El meu amor platònic de quan tenia 13 anys, assegut en una taula propera a la meva, amb una colla d’amics i amigues.

Tardes distretes. Tardes de solitud. Una edat complicada, on em vaig perdre de vista i vivia únicament pels esdeveniments de fora.

Vaig deixar d’anar-hi al mateix temps que deixava darrera meu l’adolescència i em començava a trobar.

No crec que hi torni.