La poció era
costosa però estava disposada a tot per a guarir aquell
malestar.
Passats uns dies,
la millora física va començar a ser evident: les hormones femenines que havia anat
perdent d’acord amb el climateri que estava vivint es van activar.
Passades unes
setmanes va arribar el daltabaix: una segona joventut amb tot el que podia
tenir de bo i de dolent.
I el dolent aviat va fer acte de presencia: les pors,
les inseguretats, les tristors, el sentiment de ser menys que un escarbat, la
vulnerabilitat davant tothom… Tota l’autoestima malmesa.
De què li servia
tornar a ser jove si la vulnerabilitat tornava a embolcallar-le
dins d’un rull sense sortida?
Un cul de sac de
vergonyes, retrets, expectatives incomplertes, tristor, impotència.
Preguntes absurdes sense resposta, perquè la resposta que ella volia senzillament no existia.
Podia continuar prenent la poció i, a l'hora, recuperar l'equilibri i la tranquil·litat que tant li havien costat, després d'anys i anys?
Com tancar aquella ferida sense sentit?
Com aguantar les ganes que, ara mateix, tenia de fugir i refugiar-se en la seva solitud?
Passat, present i futur són una sola cosa: com harmonitzar-los tots junts?
