Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris EL MANICOMI RODÓ. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris EL MANICOMI RODÓ. Mostrar tots els missatges

dijous, 12 de setembre del 2024

ENS DESHUMANITZEM

 Ja sé que no es pot donar res per fet. 

Ja sé que no hi ha res segur en aquesta vida.

Ja sé que vivim una epidèmia de passotisme i indiferència que va creixent cada vegada més.

Però no tolero aquesta fredor, aquesta covardia, aquesta indiferència i manca d'empatia. Aquest anar pel món trepitjant els demés i mirant cap a un altre cantó. Llençant la pedra i amagant la mà.

Els que ens fem grans dia a dia (l'edat no perdona), no podem evitar esgarrifar-nos davant el tracte que es dóna a les persones joves, preparades i lluitadores, que comencen amb il·lusió i ganes i, de cop i volta, tot se'ls en va a norris per motius esperpèntics i inexplicables.

dimecres, 31 de maig del 2017

VULL SER UN FLORER





Anys i més anys portant la vida per la qual em van estar adoctrinant des de que era adolescent:  
No siguis una dona florer!!

Una frase carregada de males intencions, ara ho veig clar.

Anys i més anys sense tenir el control de la meva vida perquè estava en mans d’horaris i tasques que s’anaven sobreposant, mentre els meus fills sobrevivien fora de casa, cuidats per pesones totalment alienes a ells.
 
Anys i més anys treballant fora de casa, pensant que era el més correcte.

I me n’adono que el que em fa feliç de veritat, el que em relaxa, és formar part d’una imatge com la d’aquest post: ser un "florer", desprendre harmonia, marcar els meus propis ritmes...

Algun avispat dels que dominen el món va decidir que les dones treballessin per a ell i així va començar el desastre dins de la família. Potser és que he nascut massa tard, en l'època equivocada.

"Que no sea de otro quien puede ser dueño de sí mismo" (Paracelso)


dimecres, 20 de juliol del 2016

EL FRACÀS DE LA SUPERWOMAN






Ansietat
Depressió
Lesions osteomusculars
Fibromiàlgia
Síndrome de fatiga crònica
Alèrgia a merdes vàries
Insomni
Incapacitat per plorar
Apatia total
Empastillament
...

"Paren el mundo, que me bajo"  (Mafalda)

divendres, 10 de juny del 2016

EL BAGUL DELS RECORDS



Ahir, inesperadament, em vaig trobar inclosa en un grup de whatsap anomenat "Cole". Hi ha moltes noies amb les que vaig estudiar EGB i ha estat com una bogeria: xerrades, fotos, un reviure vivències de tota mena...
M'ha fet gràcia veure com cadascú viu el passat d'una manera diferent segons el que van experimentar i la seva manera de ser. Personalment, cada vegada que recordo aquella etapa sento com una mena de neguit, em vénen imatges fosques o envoltades de penombra, sobretot durant els anys de pubertat. Em provoca un cert malestar i reconec que encara tinc certa malvolença cap a aquelles monges que pretenien transmetre cultura i valors a base de ridiculitzar, esbroncar i deixar anar una amargura pròpia d'algú molt, molt descontent amb sí mateix.
Em passa tot el contrari, en canvi, quan recordo les vacances d'aquella mateixa època: eren una alliberació..S'havien acabat els retrets i els insults durant uns mesos. Podia ser jo mateixa, sense acabar amb els nervis destrossats mentre intentava esquivar tota la meva vergonya pròpia i aliena. El meu poble i la meva família m'acollien amb afecte i alegria. Malgrat totes les meves carències degudes a l'etapa de la vida de canvis que estava passant, dels 12 als 14 anys, sento un gran benestar quan recordo aquells estius, festes de Nadal i Setmana Santa.
El meu bagul dels records té aquesta barreja de felicitat i desassossec. I ahir es va obrir de bat a bat sense el meu control.
Estan preparant un altre sopar, com el de fa més de 10 anys. Però aquesta vegada no hi aniré. Prefereixo endreçar el meu bagul i llençar el que no m'agrada, encara que aquesta és una tasca força difícil.
Com m'hagués agradat dir-li a alguna d'aquelles monges:

"Será que estoy creciendo, pero estoy harto de mirarte desde el suelo" (Señor Mostaza)

dimarts, 21 d’octubre del 2014

TINC UN E.MAIL


Hi ha correus que, com certes trucades, sembla que vinguin del més enllà.


Ja he passat per això abans. Podria escriure una columna d’opinió sobre el que penso dels sopars d’antics alumnes, de la mateixa manera que no em cal anar a un sopar d’antics companys de feina per donar un resum del que és la meva vida, dels meus assoliments, de com em va amb la meva parella, de com estan els meus fills, amb fotografies i tot.

Si: ja he viscut això abans. I, personalment, sóc partidària de donar-li una bona patada al cul al passat, com si fos un fantasma molest que ja no pinta res en la meva vida.

Aquests darrers mesos he canviat. Tot el que ha anat passat m’ha girat com si fos un mitjó, i crec haver entès, per fi, l’essència de la vida: el present és el meu palau, la família és el meu tresor. Si no forma part del meu present o de la meva família, ja no li puc donar cabuda.

Potser encara estic vivint el dol per la pèrdua del meu pare, però la veritat és que no tinc energies per enfrontar-me a res mes.

dijous, 4 d’abril del 2013

AMB LA FLOR A LA MÀ



I quan ja em pensava que havia arribat al súmum del coneixement i l'experiència, a una edat respectable sense sorpreses i amb un total control de totes les situacions, ve la vida i em torna a deixar en el punt de partida.

No s'acaba mai de conèixer les persones.

Potser, malgrat tots els anys que porto, sempre hi haurà una nena innocent dins meu. Potser la majoria de nosaltres, per no dir tots, sempre tindrem aquest espai buit, a l'espera d'una sorpresa de darrer moment.

Aquesta vegada, la sorpresa no m'ha afectat directament, però m'ha fet veure que em puc equivocar amb les primeres impressions.

Hi ha gent que per diners fa veritables tonteries. No sé de què em sorprenc, això és el pa nostre de cada dia...

divendres, 18 de maig del 2012

JA US HO TROBAREU...


Miro cap endavant amb ganes d'un món millor. I sé que és possible. Sé quina és la clau.

En canvi, vosaltres... Ja us ho trobareu...

Per part meva, veig el futur amb confiança. M'he adonat que sóc molt més forta. Quasevol és molt més fort que vosaltres.

Sou uns mafiosos. Aquesta és l'única cosa que us salva. Però, dins de la màfia, sempre s'acaben matant entre ells.

Ja us ho trobareu...

Quan veig la vostre cara menyspreable per la tele, l'apago.
Quan us sento bramar per la ràdio, busco una emisora de música.

Els fulls de premsa on sortiu contínuament, no per res bo, això segur, els utilitzo per recollir les caques del gos

Seguiu malgastant els meus diners. No en treureu res més de mi.

Ho heu aconseguit: m'importeu una merda.

Ja us ho trobareu...
Espero que el temps us torni amb escreix totes les malifetes, totes les mentides, tot el malestar i greuges que heu provocat.

Espero que algun hacker avispat i valent trobi els vostres comptes bancaris als paradisos fiscals i us deixi en la més absoluta ruïna.

Espero veure-us a la cua de l’atur, intentant demostrar que sabeu treballar quan mai no ho heu fet.

Ja us ho trobareu...

No us necessito per a res en absolut. Cap persona honrada i treballadora us necessita per a res.

En canvi, vosaltres ens necessiteu fins i tot per respirar, colla d’inútils mangants.

Ja us ho trobareu...

dijous, 3 de maig del 2012

PA'L ARRASTRE...


I aquesta és la meva filla. Res no li fa por.

La meva mare es fa gran i, per sort per a ella, no veu que, malgrat la meva aparent pau interior, la meva caòtica vida al final acabarà amb mi.

Els meus dies passen sense ordre ni concert: matinar, fer el dinar, anar a treballar, descansar una mica i patir el mal de cap de sempre, que comença cap allà les sis de la tarda i que ja s'ha convertit en el meu company fins a l'hora d'anar a dormir.

A l'hora de sopar comença el "festival": discussions, retrets, crits, competició dialèctica... Tot enfocat a veure qui guanya aquesta vegada. Impossible mantenir una xerrada mínimament civilitzada. A més a més, la tolerància brilla per la seva absència.

I aquesta és la meva filla. Res no li fa por. Si la meva mare sabés que no tinc por perquè no tinc forces...

dijous, 6 d’octubre del 2011

DISTINGUIDAS SEÑORÍAS,

                                                                                       
Atentamente,

Quan penso que l'any 1789 rodaven caps...

dilluns, 28 de desembre del 2009

EL DIA DELS INNOCENTS



En un dia com avui, em vénen al cap tot de comentaris cínics i d'acudits irònics veient el panorama que ens envolta. Com que no vull donar més propaganda, ni que sigui negativa, a tota aquesta colla d'ineptes de parvulari que dirigeixen el món, ho deixaré aquí.

Això sí: que quedi clar que el ninot que portem tota la resta de persones penjat a l'esquena, només ens el treurem quan diguem PROU!

diumenge, 15 de novembre del 2009

LES NOVES TECNOLOGIES


BENVINGUTS A L'ERA DE...
LA COMUNICACIÓ?
LA INCOMUNICACIÓ?
ELS MALENTESOS CIBERNÈTICS?
LES PARAULES BUIDES?
I la quantitat d'informació subliminal que hi ha darrera tot això...

dijous, 16 d’abril del 2009

AIXÍ ANEM


I amb això queda tot dit...

dimarts, 14 d’abril del 2009

ENVOLTATS DE POCA SOLTA




"La política es el arte de buscar problemas, encontrarlos, hacer un diagnostico falso y aplicar después los remedios equivocados"

(Groucho Marx)



LA CRISI AL PRIMER MÓN (20% del planeta):


- ELS "NINJA" QUE HAN VOLGUT VIURE COM ELS RICS

- ELS BANCS QUE NO "AFLUIXEN LA MOSCA"

- L'ATUR QUE NO PARA DE CRÉIXER

- DE LA BOGERIA DEL BENESTAR MATERIAL A LES RESTRICCIONS

- NO PODER ANAR DE VACANCES A LES BAHAMES

- NO PODER ANAR AL RESTAURANT CADA DOS PER TRES

- PORTES OBERTES PER A TOTHOM, ENCARA QUE NO HI HAGI ON CAURE MORT

- UN 4t MÓN A L'ALÇA

- ENCARIR LA VIVENDA I ELS ALIMENTS COM SI FOSSIN ARTICLES DE LUXE

- ETC. FINS A ARRIBAR AL COLMO DE LA SUPERFICIALITAT



LA CRISI AL TERCER MÓN (80% del planeta):


- 854 MILIONS DE PERSONES SUBALIMENTADES (300 MILIONS D'ELLES SÓN INFANTS)

- 1 PERSONA MORINT DE GANA CADA 4 SEGONS

- 1.000 MILIONS D'ANALFABETS

- GUERRES QUE NOMÉS BENEFICIEN AL PRIMER MÓN

- EXPOLIACIONS DE LES SEVES RIQUESES A TORT I A DRET



Mentre uns ploren perquè no poden acabar de pagar el casament megalomànic de la filla o el viatge a les antípodes que van fer l'any passat, altres no tenen ni llàgrimes, perquè fa dies que no poden beure aigua potable i moriran deshidratats.



"Espero, seas quien seas, que escapes de este lugar. Espero que el mundo cambie y que las cosas mejoren (...) Este concierto se lo dedico a la señora Justicia en honor a las vacaciones que parece se está tomando. Nada es seguro y todo es posible. Anarquía significa sin líderes, no sin orden"

(Pel·lícula "V. de Vendetta")






diumenge, 15 de febrer del 2009

DIGITUS IMPUDICUS

"Tener más de dos hijos es irresponsable para la conservación del planeta según un assessor británico"
(Magazine de La Vanguardia)

El que és un veritable perill pel planeta és tota aquesta colla de governadors, polítics, assessors i consellers que viuen de la sopa boba a tots els països del món i cobren pasta gansa per dir bestieses sense fonament.

I més perillós és que nosaltres els hi arribem a fer cas. No es mereixen cap mena de reconeixement. (No es mereixen ni que posi el comentari amb negreta, com faig sempre).

Tenir aquests governadors que, més que treballar pel bé comú, el que fan és un ús ridícul del seu despotisme patètic pretenen dir-nos com hem de viure és irresponsable per a la conservació de la dignitat de les persones i del futur del planeta.

Poderosos del món, il·lustrats de pacotilla, sabeu què?
DIGITUS IMPUDICUS = QUE US DONIN PEL... (per si no sabieu el que vol dir)

diumenge, 14 de desembre del 2008

dijous, 13 de novembre del 2008

PROFECIA ECONÒMICA

Fa 10 anys, Arturo Pérez-Reverte va escriure un article on calcava exactament la situació que estem vivint ara.

Seria interessant que, de tant en tant, aquests "il·luminats" que tenen el privilegi de dirigir el món tornessin enrera i es documentessin, perquè oblidar el passat és fer-li una mala jugada al present i, com a conseqüència, deixar el futur en coma irreversible.

Aquest és l'article:

Artículo del escritor Arturo Pérez-Reverte publicado en 'El Semanal' el 15 de noviembre de 1998, es decir, hace exactamente 10 años, en el que "vaticina" el derrumbe del sistema financiero mundial y alertaba con su particular estilo literario, del peligro del neoliberalismo especulativo y depredador. Más que profecía, es Razocinio.
LOS AMOS DEL MUNDO

Arturo Pérez-Reverte

Usted no lo sabe, pero depende de ellos. Usted no los conoce ni se los cruzará en su vida, pero esos hijos de la gran puta tienen en las manos, en la agenda electrónica, en la tecla intro del computador, su futuro y el de sus hijos. Usted no sabe qué cara tienen, pero son ellos quienes lo van a mandar al paro en nombre de un tres punto siete, o de un índice de probabilidad del cero coma cero cuatro.
Usted no tiene nada que ver con esos fulanos porque es empleado de una ferretería o cajera de Pryca, y ellos estudiaron en Harvard e hicieron un máster en Tokio -o al revés-, van por las mañanas a la Bolsa de Madrid o a la de Wall Street, y dicen en inglés cosas como long-term capital management, y hablan de fondos de alto riesgo, de acuerdos multilaterales de inversión y de neoliberalismo económico salvaje, como quien comenta el partido del domingo.
Usted no los conoce ni en pintura, pero esos conductores suicidas que circulan a doscientos por hora en un furgón cargado de dinero van a atropellarlo el día menos pensado, y ni siquiera le quedará a usted el consuelo de ir en la silla de ruedas con una recortada a volarles los huevos, porque no tienen rostro público, pese a ser reputados analistas, tiburones de las finanzas, prestigiosos expertos en el dinero de otros. Tan expertos que siempre terminan por hacerlo suyo; porque siempre ganan ellos, cuando ganan, y nunca pierden ellos, cuando pierden.
No crean riqueza, sino que especulan. Lanzan al mundo combinaciones fastuosas de economía financiera que nada tiene que ver con la economía productiva. Alzan castillos de naipes y los garantizan con espejismos y con humo, y los poderosos de la tierra pierden el culo por darles coba y subirse al carro.
Esto no puede fallar, dicen. Aquí nadie va a perder; el riesgo es mínimo. Los avalan premios Nóbel de Economía, periodistas financieros de prestigio, grupos internacionales con siglas de reconocida solvencia. Y entonces el presidente del banco transeuropeo tal, y el presidente de la unión de bancos helvéticos, y el capitoste del banco latinoamericano, y el consorcio euroasiático y la madre que los parió a todos, se embarcan con alegría en la aventura, meten viruta por un tubo, y luego se sientan a esperar ese pelotazo que los va a forrar aún más a todos ellos y a sus representados.
Y en cuanto sale bien la primera operación ya están arriesgando más en la segunda, que el chollo es el chollo, e intereses de un tropecientos por ciento no se encuentran todos los días.
Y aunque ese espejismo especulador nada tiene que ver con la economía real, con la vida de cada día de la gente en la calle, todo es euforia, y palmaditas en la espalda, y hasta entidades bancarias oficiales comprometen sus reservas de divisas. Y esto, señores, es Jauja.
Y de pronto resulta que no. De pronto resulta que el invento tenía sus fallos, y que lo de alto riesgo no era una frase sino exactamente eso: alto riesgo de verdad. Y entonces todo el tinglado se va a tomar por el saco. Y esos fondos especiales, peligrosos, que cada vez tienen más peso en la economía mundial, muestran su lado negro. Y entonces -¡oh, prodigio!- mientras que los beneficios eran para los tiburones que controlaban el cotarro y para los que especulaban con dinero de otros, resulta que las pérdidas, no.
Las pérdidas, el mordisco financiero, el pago de los errores de esos pijolandios que juegan con la economía internacional como si jugaran al Monopoly, recaen directamente sobre las espaldas de todos nosotros. Entonces resulta que mientras el beneficio era privado, los errores son colectivos y las pérdidas hay que socializarlas, acudiendo con medidas de emergencia y con fondos de salvación para evitar efectos dominó y chichis de la Bernarda.
Y esa solidaridad, imprescindible para salvar la estabilidad mundial, la pagan con su pellejo, con sus ahorros, y a veces con sus puestos de trabajo, Mariano Pérez Sánchez, de profesión empleado de comercio, y los millones de infelices Marianos que a lo largo y ancho del mundo se levantan cada día a las seis de la mañana para ganarse la vida.
Eso es lo que viene, me temo. Nadie perdonará un duro de la deuda externa de países pobres, pero nunca faltarán fondos para tapar agujeros de especuladores y canallas que juegan a la ruleta rusa en cabeza ajena.
Así que podemos ir amarrándonos los machos. Ése es el panorama que los amos de la economía mundial nos deparan, con el cuento de tanto neoliberalismo económico y tanta mierda, de tanta especulación y de tanta poca vergüenza.