SI (Rudyard Kipling, 1895)

 

Si mantens el cap fred quan al voltant

Tothom el perd i a més te’n fan culpable,

Si confies en tu quan tots en dubten,

Però permets també que et qüestionin;

Si esperes i no et canses d’esperar,

Si t’enganyen i no respons amb trampes,

Si t’odien i tu no et permets l’odi,

Ni fas veure que ets massa bo ni savi:

 

Si somies i els somnis no et dominen;

Si penses i pensar no et paralitza;

Si acares el triomf com el desastre

I aquests dos impostors tractes igual;

Si suportes de dir la veritat

I que la torcin per enganyar els ximples,

O veus que han destrossat els teus propòsits,

I t’ajups i els refàs amb eines velles.

 

Si pots amuntegar tots els teus guanys

I te’ls jugues un cop a cara i creu,

I perds, i recomences novament

I no parles mai més del que has perdut;

Si poses cor i nervis i tendons

Per complir els objectius que s’esvaeixen,

i esperes el teu torn quan res no et queda

tret de la Voluntat que et diu: “Espera”.

 

Si parles amb la gent i ets virtuós,

No menysprees la gent quan vas amb reis,

Si ni amics ni enemics poden ferir-te,

Si tots compten amb tu, però ningú massa;

Si el minut implacable saps omplir

Amb seixanta segons inestimables,

La Terra és teva i tot el que hi ha en ella

I, encara més: seràs un Home, fill.

 (Traducció al català del poema “If” de Rudyard Kipling, 1895)

RECONNEXIÓ

 

Han estat mesos i mesos. Un llarg camí per tornar a connectar amb mi mateixa: el final de la teràpia no és més que el començament. La manca d'autoestima m'ha jugat males passades, fins i tot quan em pensava que ja ho tenia més que superat.

I de cop i volta, la llum:

No es tracta de l'èxit professional ni de l'estatus social aconseguit. Sóc perfectament capaç de tolerar el fracàs.

No es tracta de rebre cap mena de reconeixement per sentir-me més segura. La competitivitat i la vanitat no són més que cadenats que impedeixen evolucionar.

No es tracta de reforçar el prestigi amb l'apariència personal i els béns materials. Viure de cara a la galeria no és viure plenament.

Es tracta de gaudir del camí.

EL SENTIT DE LA VIDA

“Lo importante no es ser mejor que los otros, sino mejor que ayer” (Jigoro Kano)

VULL SER UN FLORER

Anys i més anys portant la vida per la qual em van estar adoctrinant des de que era adolescent:  

No siguis una dona florer!!

Una frase carregada de males intencions, ara ho veig clar.

Anys i més anys sense tenir el control de la meva vida perquè estava en mans d’horaris i tasques que s’anaven sobreposant, mentre els meus fills sobrevivien fora de casa, cuidats per pesones totalment alienes a ells.

 

Anys i més anys treballant fora de casa, pensant que era el més correcte.

I me n’adono que el que em fa feliç de veritat, el que em relaxa, és formar part d’una imatge com la d’aquest post: ser un "florer", desprendre harmonia, marcar els meus propis ritmes...

Algun avispat dels que dominen el món va decidir que les dones treballessin per a ell i així va començar el desastre dins de la família. Potser és que he nascut massa tard, en l'època equivocada.

"Que no sea de otro quien puede ser dueño de sí mismo" (Paracelso)

MASSA BO PER A NOSALTRES...

Massa bo per a nosaltres, massa bo per a mi...

Tota la meva vida ha girat al voltant d'aquesta creença absurda. Tota. Des de ben petita fins no fa gaires anys, sempre vaig pensar que m'havia de conformar i que les coses més bones i millors només els hi podien passar als altres. I, tot i amb això, no recordo tots aquests anys de manera traumàtica, al contrari: bàsicament, era feliç i no m’arribava a plantejar en cap moment aquest pensament tan negatiu. Fins que vaig madurar de debò.

La maleïda baixa autoestima, fruit de la por al desconegut, va acompanyar sempre els meus pares com una mosca collonera en tot el que decidien. No és fàcil començar una nova vida en un lloc desconegut i en soledat.

Aquesta maleïda baixa autoestima ha passat a la seva descendència, però em nego a traspassar-la als meus propis fills. Si per alguna cosa m’ha servit ser mare, entre moltes, ha estat per despertar d’aquesta mena de malson confortable i lluitar contra tota aquesta merdeta de dimonis que m’anaven dient “no, no, tu no, no t'ho mereixes...”

M’he alliberat i no entra en els meus plans fer ni un sol pas enrere.