AMB EL CUL A L'AIRE

Fent un plagi descarat d’un blog que he trobat, mentre buscava respostes a tot el trencaclosques que m’envolta, he titulat així aquesta entrada, la primera després de més de mig any.

El doctor Eduardo Cabau, en el seu blog, té una entrada on parla d’un llibre que jo també vaig llegir l’any 1990, en plena crisi existencial, quan encara no havia complert els 30. “Las pérdidas necesarias”, de Judith Viorst.

El doctor Cabau utilitza l’expressió “amb el cul a l’aire” com a sinònim de crisi d’ajustament. No puc estar més d’acord amb ell. És més: estic veient que la vida està feta de crisis d’ajustament i que ens la passem “ensenyant el cul”, ens agradi o no.

La vida és un trencaclosques i, tal com diu Judith Viorst, aquest trencaclosques no acaba d’encaixar bé les seves peces, perquè hi ha una cosa que es diu passat i...

“Nuestro pasado vive en nuestro presente. Cobrar conciencia de cómo nuestras respuestas a las perdidas han modelado nuestras vidas, puede significar el comienzo de una profunza transformación” (Doctor Cabau/Judith Viorst)

Ja no es tracta només de les pèrdues. És que el llast que portem impedeix que aquestes encaixin en el trencaclosques. Per això mai l’acabem de solucionar. Vivim en una permanent quadratura del cercle.

“A lo largo de nuestras vidas, las pérdidas constituyen un fenómeno muy amplio. Perdemos no sólo a través de la muerte, sino abandonando o siendo abandonados. Nuestras pérdidas no incluyen solo nuestras separaciones y nuestros adioses a los seres queridos, sino también las pérdidas conscientes o inconscientes de nuestros sueños, nuestras esperanzas irrealizables, nuestras ilusiones de libertad, de poder, de seguridad, así como la pérdida de nuestra propia juventud, de aquella individualidad que se creía ajena siempre a las arrugas del tiempo, inmortal e invulnerable” (Doctor Cabau/Judith Viorst)

I és que, com molt bé diu Buda: “El dolor es inevitable, pero el sufrimiento es opcional”.

Tenim, doncs, dues opcions: mantenir una lluita titànica contra les pèrdues fins a acabar exhausts i no haver-ne tret res de profit, o obrir els braços a tot el que la vida ens va donant, sigui o no dolorós, per anar encaixant les peces del nostre trencaclosques.

Això suposa anar amb el cul a l’aire, però crec que sempre serà millor que estrènyer-lo a totes hores.