Ara entenc que paraules com independència, autodeterminació, cultura ancestral, llengua mil·lenària, etc., no són més que lletres juntes formant part d'un pretext. I, amb aquest pretext, uns pocs individus estan jugant un joc brut, molt brut i vergonyós, farcit d'enganyifes i burles cap als que estan vivint el més honradament possible.
He deixat de creure en ideals com la llibertat dels pobles, la dignitat dels individus i els drets i deures dels éssers humans. Això no ha existit mai: només eren excuses perquè uns pocs s'enriquissin, tinguessin poder i faltessin descaradament al respecte als seus semblants.
Tantes guerres perdudes, tants païssos empobrits fins al límit, tanta i tanta gent lluitant pel dia a dia, pensant que els que manen ens estan protegint i mirant pel nostre benestar...
Si els meus avis ho estan veient... Se'n deuen fer creus. Deuen pensar: tots els patiments, totes les pèrdues, totes les nostres renúncies perquè el món hagi arribat a ser una caricatura de sí mateix...
En això ens hem convertit: en una vulgar i patètica caricatura que, ara per ara, viu un moment de la història que fa que ens caigui la cara de vergonya, que ens posa la pell de gallina, que ens indigna i ens omple d'impotència.
Com els hi explico als meus fills que tots aquests líders que manen no són més que uns vulgars lladres, uns xoriços insolents? Com els hi explico que han del·linquit amb el consentiment de tots?
La gent jove que assisteix a tot aquest circ, es comença a qüestionar moltes coses... I, concretament a casa meva, s'estan plantejant preguntes molt difícils de contestar en nom de la coherència i la dignitat humana.
