FENT NETEJA

 Ni les persones repipis que no han superat els seus anys a l'escola quan ja estan entrant a la tercera edat.

Ni les que s'afanyen a ser millor que les demés trepitjant-les.

Ni les que fan preguntes estúpides fent ostentació de la seva intel·ligència de pa sucat amb oli.

Ni les que ho volen tot amb el mínim esforç (a picar pedra, cony).

Ni les que van per la vida com piconadores per ser les primeres: les primeres de què???

A totes elles, tanqueu la porta en sortir.

EL SENTIT DE LA VIDA

“Lo importante no es ser mejor que los otros, sino mejor que ayer” (Jigoro Kano)

L'ANY QUE VÀREM TREPITJAR MERDA... I ENCARA GRÀCIES...

Deixem l'any 2018 amb dos còlics nefrítics.

Comencem el 2019 amb:

Apendicitis

Pericarditis ( i adéu a les oposicions)

Una pèrdua feliçment recuperada

Una altra pèrdua que no se sap si acabarà igual de bé

I tot això els hi ha passat als meus fills,  mentre la meva parella i jo fem d'espectadors impotents, corrents d'un cantó a l'altre per a apagar els focs.

Encara no ha passat ni mig any d'aquest 2019.

No he cregut mai en els vudús ni en les males estrugances, però començo a mosquejar-me i vull deixar dit que:

Si hi ha algú que, pels motius que sigui (que m'importen ben poc), ens vol algun mal, espero que li caigui a sobre tot el pes d'un mal karma.

Hala, ja està.

LA FORÇA INVISIBLE

Són dones que han viscut sense fer-se notar. Però han patit, han lluitat, han tingut pors i recances, s’han equivocat (i qui no?) i mai no han defallit.

Els hi ha tocat viure una època difícil i de molts sacrificis.

Potser no han treballat fora de casa.

Potser no han aixecat mai la veu.

Potser s’han resignat a ser invisibles, a anar fent sense adonar-se’n que la seva tasca ha estat, és i serà la més imprescindible de totes.

Amb els seus defectes (i qui no en tingui que aixequi la mà), ens han educat, estimat, nodrit i deixat anar. Ens han donat aquestes arrels i ales que tan necessitem tots per fer la nostra vida.

Malgrat tot, han estat sempre quan més les hem necessitat: quan hem tingut fills, quan ens hem posat malalts, quan la vida ens ha castigat.

Són les persones més valentes del món, sense fer-se veure, sense fer ni el més mínim soroll.

Són les nostres mares.

És la meva mare: tan de bo arribi a tenir la meitat de la seva fortalesa.

HA VINGUT L'ÀVIA

S'ha obert la porta i has aparegut: la cara lluent, els cabells blancs i brillants i amb un vestit groc amb flors de tonalitats marró i blau.

Estaves molt guapa. Se't veia jove i, això sí, enèrgica com sempre.

M'ha sobtat, perquè et recordo amb els teus vestits negres de quadradets o floretes de color blanc, les mans enfarinades, olorant a pastís i a confitura. Però un vestit tan llampant... I crec que t'havies maquillat lleugerament. Eres el teu contrapunt, però sense perdre l'essència.

El vestit groc et donava llum i optimisme. Tu, tan patidora sempre, veient perills per tot arreu, i tan lluitadora a la vegada.

Diuen que en somnis els avis t'estan trasmetent alguna cosa important. Amb la teva presència juvenil i alegre crec que m'estaves dient: fes-te gran, és el que toca, i fes-ho amb alegria i sense deixar-te. La vida s'ho val. 

M'ha agradat veure't. Gràcies per aquesta visita a les tantes de la matinada, mentre jo dormia com una soca..

Fins la propera...

EL PAS DEL TEMPS

Ens pensem que la vida dura mil anys.
Que aquells gelats de menta i anís no s'acabaran mai.
Que els nostres pares sempres seran joves, riallers i lluitadors.
Que les vacances d'estiu amb tota la família, inclosos avis, oncles i cosins, seran eternament un cúmul de moments entranyables: banys a la platja, cubells d'aigua dolça per treure la sal del mar, paelles amb cocacola, tardes de tertúlia al portal de l'àvia, passejades de nit amb la lluna seguint les nostres passes...

I els Nadals? Temps de taula-camilla, atmelles ensucrades, figuretes de xocolata, arbres plens de llums parpallejant, fotografies davant del pessebre de l'explanada...
Els caramels llargs de les vacances de Pàsqua...

Un dia tornes a veure la família: n'hi ha que ja han marxat per sempre d'aquesta vida. Però els que hi són ja arrosseguen la marca del temps viscut. Hi ha rialles, però pesen més les emocions, la fragilitat, la vulnerabilitat davant del pas del temps que no té trègua ni compassió.

I és llavors quan m'adono del que és estimar de veritat a totes aquestes persones amb les que comparteixes una genètica que mai no marxarà.

I és llavors quan m'envaeix una pau interior trista, melancòlica, plena de records de quan jo era la primera a pensar que la vida no s'acabava mai.

A PARTIR D'AVUI

I per no arribar als 54 feta un desastre...