diumenge, 31 d’agost de 2008

PREPARACIÓ PER LA VIDA

"El amor es un proceso, no un acontecimiento"
(Pel·lícula "Amor y otros desastres")

STAND BY = ESTAR PREPARAT

Abans d'iniciar un procés, s'ha d'estar mínimament preparat. Aquesta pel·lícula que anomeno al començament presenta unes situacions bastant reals. I aquest realisme no treu que, al final, acabi bé. La vaig veure ahir i em va agradar molt, perquè en ella es veu com aquesta "manca de preparació", que no vol dir no estar experimentat o no saber-ne, sino que més aviat es refereix a la por a enamorar-se de veritat, bloqueja els sentiments.
L'amor és un procés que s'ha d'agafar amb valentia, sense pensar gaire en el futur ni en el que se'n pot treure de la relació. L'amor no deixa de ser un cúmul de sentiments que no es poden controlar, que afecten físicament i psíquicament, que fan por i, a la vegada, fan que una persona vagi per la vida levitant, sense tocar de peus a terra.
Quan l'amor fa por, la persona reacciona defenent-se. I com es defèn? Fent que la situació sigui més complicada del que sembla, imaginant-se el que més li convé per no rendir-se a l'evidència, autoenganyant-se...
La protagonista de la pel·lícula coneix un noi que, en principi, es pensa que es gay. Aquesta és la seva defensa: s'està enamorant tant d'ell que el fet de pensar que es gay la salva dels seus propis sentiments. Això li permet negar el que sent. Però al final, com sempre, la veritat s'acaba sabent. La pel·lícula acaba bé perquè deixa de cantó les seves pors i s'hi llença.
Quan llençar-s'hi fa por, ell millor és estar una temporadeta en stand by, "preparar-se" per tot el que pugui venir...


divendres, 29 d’agost de 2008

LA NOSTRA OBRA D'ART

"Conocerse, quererse y dejarse en libertad es el primer paso para alcanzar el camino de la felicidad"
"A veces nos olvidamos de que hay una obra de arte que nos contiene"
"No estamos en esta vida para ser felices sino para ser más sabios"
(Jorge Bucay)

Aquesta és una molt bona manera de definir el que suposa ser una persona positivament autèntica.
L'autoconeixement, acceptar-se un mateix amb virtuts i defectes ens dóna la força necessària per viure la vida gaudint d'ella.
Que aquesta exigència que tenim amb nosaltres mateixos no sigui conseqüència d'una baixa autoestima fruit de la gran distància que hi ha entre el que som i el que voldríem ser. S'ha d'anar en compte i no posar-se el llistó massa alt prenent com a exemple el que veiem de positiu en altres persones. Hem de respectar-nos i estimar-nos, primer de tot, a nosaltres mateixos. Per sort, tots i cadascun de nosaltres som únics i irrepetibles.
Perseguir la felicitat com a objectiu ens bloqueja i no ens permet aprendre tot allò que la vida ens ensenya a cada instant. La saviesa es va adquirint gràcies a les vivències bones i no tan bones que anem experimentant. És important viure cap adins d'un mateix sense enganyar-se i perdre la por a tornar a començar cada vegada que calgui. Dels errors també s'aprèn.

Jorge Bucay també ens dóna la clau de l'autenticitat amb les seves tres preguntes:

¿QUIÉN SOY? Primer desafío: El encuentro definitivo con uno mismo. El trabajo de aprender a no depender.
¿ADÓNDE VOY? Segundo desfío: La búsqueda de plenitud y de sentido. Encontrar el propósito fundamental de nuestra vida.
¿CON QUIÉN? Tercer desafío: El encuentro con el otro y el coraje de dejar atrás lo que no está. El proceso de abrirse al amor y de hallar nuestros verdaderos compañeros de ruta.

dijous, 28 d’agost de 2008

LES MEVES PETITESES

"Nunca sopla el viento a favor de aquellos que no saben adónde van."
(Séneca)

A la revista "Muy interesante" d'aquest mes crida l'atenció la portada; més que res, perquè parla de com i quan s'acabarà tot: la humanitat, els planetes, l'univers... Però m'agradat molt més l'article que parla sobre l'autenticitat de les persones. Fins i tot hi ha un petit test que mesura aquesta autenticitat. I acaba concluint que, més important que l'autenticitat és la franquesa; sobretot, la franquesa amb un mateix.
Ja fa molt de temps que vaig descobrir que arribes a la maduresa com a persona quan el que penses, el que dius i el que fas són tres accions que coincideixen plenament. És el que se'n diu coherència amb un mateix. Però ens fa molta por veure com som realment i, sobretot, reconèixer-ho, no autoenganyar-nos pensant que som millor o pitjor. No saps mai com reaccionaràs davant d'una situació límit. I, d'altra banda, pot ser que agafem el camí més fàcil, que és el de conformar-nos, deixar-nos portar, no lluitar. A vegades la influència del grup ens pot i ens comportem com els demés volen, no d'acord amb el que pensem, i això ens crea un gran malestar amb nosaltres mateixos.
L'autenticitat també pot ser un valor negatiu: es pot ser autènticament criminal, sàdic, malvat, etc. Per tant, el que és important és l'autenticitat positiva amb tots els matissos bons i no tan bons que, al cap i a la fi, ens fan persones. És aquesta dualitat tan humana "generositat-egoïsme" el que ens fa estar en lluita constant amb nosaltres mateixos; el que ens fa superar-nos per ser millors, però sense perdre de vista que mai serem més ni menys que la persona que tenim al costat.
També la por a nosaltres mateixos ens pot paralitzar i impedir ser feliços. Això també és degut a que la distància entre el que som realment i el com ens volem veure és massa gran. Ens defenem de la nostra autenticitat amb l'autoengany.
Aquest article m'ha fet pensar molt. Crec que degut al meu propi autoengany sobre la meva persona, a les meves pors a mostrar-me com realment era, al meu pànic a fer palesa la meva vulnerabilitat, no vaig madurar fins ben entrats els 30. Sobretot m'ha ajudat el fet de tenir fills: he perdut les pors internes i toco més de peus a terra. La meva pròpia coherència és la millor defensa que tinc, i tant debò això ho hagués sabut abans dels 20 anys.

dilluns, 25 d’agost de 2008

L'ABSURD DELS 15 ANYS

A vegades tinc intuicions tan clarividents que em creen ansietat. És com quan creus que una cosa ha de passar de totes totes. El temps d'espera es fa etern i no arriba mai. O potser veig clarividència on només hi ha vivències del meu passat que s'han quedat en el subconscient. Com la història d'aquella noia de 15 anys que s'havia enamorat d'un noi de 17. Eren molt, molt amics. I el que ella sentia era molt, molt especial. I real. I clar. I quan va saber que aquell noi, aquell gran amic seu sentia el mateix per ella...va fugir. Va voler desaparèixer. La por la va paralitzar, la va convertir en la pitjor persona del món: injusta, insensible, covarda... Li va fer molt de mal a ell quan li va respondre que només el veia com un amic, perquè no era això el que li havia anat demostrant fins aquell moment. Li va fer molt de mal i l'amistat es va acabar per sempre. Ja no n'ha sabut res més. I molts anys després sap que, en aquell moment de la seva vida, en aquell absurd moment, amb la seva edat absurda, va tenir por de viure una història que podria haver estat digna de ser viscuda. Per això, quan veig segons quines reaccions al meu voltant en persones adolescents penso: i si fos por?

divendres, 22 d’agost de 2008

NO ÉS PAÍS PER A VELLS, NI PER A JOVES, NI PER A NINGÚ

El meu condol pels familiars de les víctimes mortes a l'accident d'avió de Barajas.
El meu ànim pels familiars de les víctimes que han quedat hospitalitzades.
El meu rebuig cap a tota la demagògia, totes les especulacions, tota la confusió que s'està creant a l'hora de donar les explicacions pertinents al que ha passat.

Aquest és un país d'aprofitats, d'empresaris sense escrúpols, d'apariències, d'enveja, de xuleria... Importen més els guanys que la vida dels altres. Dóna igual si tarden dues setmanes o sis mesos a dir el que va passar, perquè segurament estarà bastant lluny de la veritat. Qui té la informació té la "paella pel mànec". I la veritat ja la saben, però la diran a mitges, o no la diran. Els que som profans en el tema no podrem protestar, perquè ens faran callar argumentant que no en sabem res d'aeronàutica. De fet, ja s'estan insinuant comentaris d'aquesta mena. Suposo que les 156 famílies que han perdut algun o alguns dels seus membres en aquest accident no tan fortuït com ens volen fer creure, els hi importa ben poc l'aeronàutica i els seus "secrets". Ja no recuperaran mai més allò que han perdut.

dijous, 21 d’agost de 2008

KUNGFÚ PANDA

Aquesta pel·licula la vaig anar a veure amb la meva parella i el meu fill petit i ens va fer riure bastant, sobretot cap al final. A ella li dec el títol del blog "EL PRESENT ÉS UN REGAL". Aquesta mítica frase va aparèixer a mitja pel·lícula i la pronunciava la tortuga vella, sàvia i feliç poc abans de passar a millor vida. Em va encantar, em va arribar i també crec que l'he d'anar interioritzant cada vegada més perquè és un manera molt bona i natural de superar els meus maleïts quadres d'ansietat.