dilluns, 27 d’abril del 2015

HISTORIOGRAPHY. LES CINC PREGUNTES

(Font: Diari El Confidencial. Alma, corazón y vida. Les cinc preguntes que ens penedim de no haver fet als nostres éssers estimats)





De què et penedeixes més?
De haver après massa tard a viure el present, a fer-me valer, a guadir de les petites grans coses de la vida, d'angoixar-me pensant en un futur que no sabia ni com seria.
De passar-me l'adolescència com una narcissista patètica amb l'autoestima per terra.
D'haver-me allunyat d'una bona amiga abans dels 15 anys.
De creure que el temps passava a poc a poc i haver-lo perdut enganyant-me a mi mateixa.
D'haver fet mal a persones molt estimades per culpa del meu egoïsme.

Quins eren els teus somnis de petit/a?
Volia ser astronauta, científica, coneguda i valorada per les meves grans gestes. Volia ser moltes coses i, a la fi, he fet el que de debò desitjava: crear una família.

Què t’agradaria que canviés en el món en els propers deu anys?
La manera d’entendre la vida, tan materialista i tan covarda.
Que els que tenen la paella pel mànec haguessin d’acotar el cap i morir-se de vergonya.
Que desaparegués la política com a tal i el món funcionés amb la solidaritat entre petits grups.
Que les relacions de tot tipus fossin transparents i respectuoses.

Quina és la cosa més rebel que vas fer quan eres jove? Mentir als meus pares quan volia sortir-me amb la meva.

Què recordes del primer petó?
Que no va ser, ni molt menys, amb qui jo volia.
Que eren les festes del poble i anava borratxa.
Que ho vaig fer per provar i que no em va agradar gens.


Dedicat a la meva parella i als meus fills. Aquí teniu les cinc respostes. Us estimo.

dijous, 9 d’abril del 2015

I EL TREN CONTINUA...




“No és dolent...


És bo...

I no fa mal...”

Van ser les darreres paraules que em vas dir de manera conscient. Em miraves, però també els teus ulls anaven més enllà. Unes hores després, vas baixar del tren de la vida. Tu també ens has deixat, com va fer el meu pare d’una manera més sobtada i sense previ avís, i com molts altres familiars i coneguts que, concentrats en poc temps, han fet l’equipatge per marxar a aquest lloc misteriós que tanta por ens fa.

Però em vas donar una “pista” molt, molt valuosa: és bo i no fa mal. Els teus ulls miraven lluny, com si ja veiessin l’estació on el tren pararia, aquesta vegada per tu. I em vas guarir del dol pel meu pare, perquè ara sé del cert que no pateix. I tu tampoc. I gràcies a tu he perdut la por irracional a la mort.

Per això et recordaré sempre com una dona forta, valenta, feta a sí mateixa. Com una segona mare a la que em va costar entendre al principi, però de la que cada vegada em sentia més a prop.

Vas viure al teu aire, amb les teves limitacions, sense importar-te el que diguessin els altres, fidel a les teves idees i tan coherent amb tu mateixa com t’ho permetia l’educació rebuda en una època convulsa de postguerra i dictadura.

Has deixat un llegat que no té preu: fills, néts, un jardí ben bonic, unes plantes que ara cuidarem per tu i aquesta força tan increïble en una persona aparentment tan fràgil com tu.

També has deixat un forat molt, molt gran que mai no tornarem a omplir, perquè ja no hi ets, encara que notem plenament la teva presència.

La teva absència em fa mal, voldria haver après més coses de tu, de la teva saviesa fruït d’una vida molt plena d’entrebancs. Només puc guiar-me per tot el que, inconscientment, ens has ensenyat, i per uns records que es van fent cada vegada més dolços.

No podrem omplir mai el forat que has deixat, de la mateixa manera que mai no et podrem oblidar.

dissabte, 17 de gener del 2015

APRENENT, SEMPRE APRENENT...



"Enamorá de la vida, aunque a veces duela" (La Mary, Chambao)