dijous, 9 d’abril de 2015

I EL TREN CONTINUA...




“No és dolent...


És bo...

I no fa mal...”

Van ser les darreres paraules que em vas dir de manera conscient. Em miraves, però també els teus ulls anaven més enllà. Unes hores després, vas baixar del tren de la vida. Tu també ens has deixat, com va fer el meu pare d’una manera més sobtada i sense previ avís, i com molts altres familiars i coneguts que, concentrats en poc temps, han fet l’equipatge per marxar a aquest lloc misteriós que tanta por ens fa.

Però em vas donar una “pista” molt, molt valuosa: és bo i no fa mal. Els teus ulls miraven lluny, com si ja veiessin l’estació on el tren pararia, aquesta vegada per tu. I em vas guarir del dol pel meu pare, perquè ara sé del cert que no pateix. I tu tampoc. I gràcies a tu he perdut la por irracional a la mort.

Per això et recordaré sempre com una dona forta, valenta, feta a sí mateixa. Com una segona mare a la que em va costar entendre al principi, però de la que cada vegada em sentia més a prop.

Vas viure al teu aire, amb les teves limitacions, sense importar-te el que diguessin els altres, fidel a les teves idees i tan coherent amb tu mateixa com t’ho permetia l’educació rebuda en una època convulsa de postguerra i dictadura.

Has deixat un llegat que no té preu: fills, néts, un jardí ben bonic, unes plantes que ara cuidarem per tu i aquesta força tan increïble en una persona aparentment tan fràgil com tu.

També has deixat un forat molt, molt gran que mai no tornarem a omplir, perquè ja no hi ets, encara que notem plenament la teva presència.

La teva absència em fa mal, voldria haver après més coses de tu, de la teva saviesa fruït d’una vida molt plena d’entrebancs. Només puc guiar-me per tot el que, inconscientment, ens has ensenyat, i per uns records que es van fent cada vegada més dolços.

No podrem omplir mai el forat que has deixat, de la mateixa manera que mai no et podrem oblidar.