dijous, 29 de gener del 2009

ELS AVIS


TANT DE TEMPS COM HA PASSAT, I SEMPRE ESTEU AL MEU COSTAT, SEMPRE ESTEU AMB MI...
“Nadie puede hacer por los niños lo que hacen los abuelos: Salpican una especie de polvo de estrellas sobre sus vidas”
(Alex Haley (1921 – 1992). Escritor estadounidense)

HORT


Geranis com aquests són els que adornaven l'hort dels meus avis paterns. També hi havia tomàquets i enciams plantats al llarg del terreny, que no era tan gran com jo el veia de petita. És curiós com canvien les dimensions de les coses quan et vas fent gran.
L'hort era el lloc ideal on passar les tardes d'estiu, quan es començava a pondre el sol i ja no feia aquella calor humida i asfixiant. Perquè, quan jo era petita, l'estiu era calorós, però les nits et regalaven un aire fresc i agradable que convidava a relaxar-se i preparava per anar a dormir d'una tirada.
A l'hivern, quan bufava la tramontana, tot l'hort trontollava. Llavors el contemplàvem des de la finestra del menjador esperant que el temps millorés i llegint algun llibre dels que tenia el meu avi, o escoltant els seus contes. Era un gran narrador d'històries.

dimecres, 28 de gener del 2009

ALLÒ QUE EL VENT S'ENDUGUÉ


VIDES HUMANES, ENTRE ELLES, NENS
BOSCOS I PLATGES
LA NOSTRA SEGURETAT
CONFIANÇA EN ELS MITJANS D'INFORMACIÓ
LA POCA VERGONYA QUE ELS QUEDAVA ALS POLÍTICS
TRANSPARÈNCIA
HUMILTAT
HUMANITAT

dimarts, 27 de gener del 2009

ARENGADA


Els meus avis paterns també vivien en una planta baixa. Quan era petita i anàvem de vacances a Menorca, dormíem a casa d'ells.

A primera hora del matí, ens despertava el gall de la veïna i la corneta que sonava des del quartel militar de Santiago, que es trobava molt a prop. Recordo molt bé aquells despertars, l'olor d'arengada que venia de la cuina i el soroll a ultratomba que feia la cisterna, quan la meva àvia llençava el cubell per treure aigua i abocar-la en un càntir.

El meu gran esmorzar era un entrepà d'arengada i un cafè amb llet. M'encantava. A cap lloc més he pres una combinació tan original. Després, sortíem a visitar familiars quan era hivern o cap a la platja si era estiu.

Ara, l'arengada me la menjo amb la coca de recapte de Tremp, que mereix tot un capítol a part.
Val la pena recordar...

diumenge, 25 de gener del 2009

VIURE FENT ZAPPING

Lucía Etxebarria ha escrit un article preocupant al Magazine de la Vanguardia d'avui diumenge. Acaba de la següent manera:

"Lector o lectora, piense: ¿conoce a alguien de entre sus amigos capaz de estar dos horas frente a la tele sin cambiar una sola vez de canal? De la misma manera, parece que las relaciones sentimentales acaban por convertirse en lo mismo: muchas ojeadas a programas, pero sin asimilar de verdad ninguno."

Potser això explica perquè els adolescents van passant d'una relació a una altra sense acabar d'entendre què ha passat, què han sentit i si realment s'han enamorat. Això no deixa de ser propi d'una edat tan convulsa i canviant com la seva. Al cap i a la fi, estan començant a madurar.

El que ja és més preocupant és que persones que es troben en la plenitud de la maduresa visquin encara com si fossin adolescents, i vagin "fent zapping" en totes les esferes de la seva vida: amistats compulsives, amors compulsius, feines compulsives, compres compulsives... Lucia Etxebarria ho definex, més o menys, com la neurosi del segle XXI.

Només espero que els meus fills i tota la seva generació acabin entenent que la vida s'ha de viure plenament, a poc a poc, sense buscar el plaer immediat, aprenent de les frustracions, donant i rebent, valorant des del detall més petit fins a l'experiència més intensa. I que estimar és tot un art, que és la lliçó més important que ens pot donar la vida i que mai s'acaba d'aprendre. Que ETERNITAT, PER SEMPRE, són paraules que mai han de desaparèixer del vocabulari de l'univers.

dimecres, 21 de gener del 2009

PORTAL


A la planta baixa d'un edifici blanc, semblant al de la foto, vivien els meus avis materns. Això sí: la casa feia cantonada.
L'esglaó de la porta d'entrada era el portal. Quantes hores de vacances no hi hauré passat, assentada, amb els meus germans i cosins... Recordo després de dinar, a l'estiu, amb la xufa de calor que queia, que creuàvem el carrer i anàvem a seure al portal de la veïna de davant, on hi donava l'ombra. Un cop allà ens menjavem un polo d'anís, o de menta, de Can Mateu.
Cap al final de la tarda, quan el sol ja no arribava a escalfar el terra i s'anava ponent, els voltants del portal dels meus avis s'omplia de cadires que portaven veïns i veïnes per petar la xerrada d'abans de sopar: tafaneries, acudits i, sobretot, els crits de la meva àvia insultant els motoristes que passaven matxacant-nos els timpans.
Grans estones, sí senyor...

dimarts, 20 de gener del 2009

ESPERANT UN MIRACLE



"... I QUE LA VIDA ENS DONI UN CAMÍ BEN LLARG"
(Lluís Llach)

20 de gener de 2009

dilluns, 19 de gener del 2009

GUITARRA

Quan arribàvem a la cantonada de casa dels meus avis, ja sentíem els acords de la guitarra. Tenia molts alumnes que estan orgullosos d'haver donat classe amb ell. Jo no sé tocar la guitarra, no n'he sabut mai, tot i que ho he intentat. Però el seu so és, per mi, ell: el meu avi. No li molestava tenir la família pels voltants mentre ell ensenyava solfeig, escales, valsos, polkes. Vaig créixer a Menorca sentint aquella música tan familiar.
Un alumne seu li va dedicar un escrit, fa uns anys, a la revista de l'Orfeó. Aquí deixo el que més m'ha emocionat:

"D’ofici era sabater de banqueta però la seva gran passió era la guiterra, la seva guiterra estimada, que anava amb ell per tot. Casi podríem dir que era el seu amor platònic, tot i que adorava també la seva dóna i els fills.
Va ser co-fundador de la rondalla i el seu pas per l’entitat va ser part de la seva vida dedicada al món de l’art.
D’ell se’n pot dir que era una persona excel·lent, sempre amb sa rialleta als llavis, amb una brometa o un comentari picantet a punt. Humanament parlant, era com un pare que tots haurien volgut tenir.
La senzillesa, la humanitat i el talant de bon orfeonista eren les característiques més destacades d’un gran home.
Ara que ja som una persona feta, no podré oblidar els consells que em donava, les converses que manteniem, ja que tot eren advertències sàvies rebudes de la pròpia vida, que va ser la seva escola. Mai no mentia i mostrava una personalitat ferma i vertadera."

L'article explica moltes més coses, però he volgut copiar la part més humana d'ell.

El meu avi i la seva guitarra...

dissabte, 17 de gener del 2009

DESTÍ I ENCONTRE

Grans aliats...


"LA LECCIÓN.
En un lugar remotamente lejano en el espacio y el tiempo, Destino hablaba con Encuentro y le daba una importante lección para la vida:
-D: El camino puede ser largo o corto. No importa: sea como sea, hay que hacerlo todo, desde el principio hasta el final.
-E: Pero... si está claro lo que puede ocurrir, ¿por qué no ir más deprisa? Va a pasar de todos modos.
-D: Porque hay que saber esperar e ir a la velocidad adecuada. Para llegar bien a cualquier sitio no es nada aconsejable correr: puedes tener un accidente.
-E: Esperar resulta duro y difícil...
-D: Pero vale la pena. Saber esperar implica serenidad, equilibrio y hacer bien las cosas desde el principio.
-E: Difícil, en un mundo que se mueve con prisas...
-D: Sí, con prisas que no lo llevan a ninguna parte. Saber esperar también es prepararse de la mejor manera para lo que pueda venir.
-E: Claro. Y para que salga lo mejor posible.
-D:Y querrás que dure eternamente, ¿no?
-E: Sí.
-D: Pues, ya sabes... Prepárate, sin prisa pero sin pausa."
(Rounal)
"Yo he llegado a muchas encrucijadas en mi vida. Siempre he sabido cual era el camino correcto. Sin excepción, lo he sabido. Pero nunca lo he tomado. ¿Por qué? ¡Porque era jodidamente duro!"
(Pel·lícula "Esencia de mujer")
Paciencia per no anar més depressa del compte...
Preparació pel que pugui esdevenir...
Valentia per afrontar-ho...

divendres, 16 de gener del 2009

PASTISSET


Entrant al menjador de diari, a mà esquerra, una taula enganxada a la paret i rebent la llum de la finestra del patí.
A sobre la taula, un mantel de quadres i una safata plena de pastissets.
L’olor del forn de la meva àvia, on encara se n’estaven fent més, omplint tota la casa.
La casa senzilla, humil. Ho veig ara, amb la perspectiva dels anys. Però quan hi vivien els meus avis, quan hi anava durant les vacances d’estiu, era el lloc més luxós del món. Cap el podia igualar.
A mà dreta, una vitrina d’aquelles de color fosc, antigues. A una de les portetes amb vidre, el meu avi hi penjava les cartes que m’enviaven les amigues i, més endavant, el meu nòvio i futura parella fins avui i fins sempre.
La percepció que tenim de tot quan estem bé, feliços i ens sentim plens és la que ens acaba acompanyant al llarg dels anys, per sempre, i res no l’esborrarà mai.
LA RECEPTA:
Son pastas con forma de flor de cinco pétalos, hechos con azúcar, manteca, yemas y harina, de 6 cm de diámetro.
De color blanco por fuera y amarillo por dentro.
Antiguamente se servían por Navidad y fiestas familiares importantes.
Ingredientes:
400gr de harina
200gr de azúcar
200gr de manteca de cerdo
2 yemas de huevo
Si se desea, ralladura de limón o canela, o vainilla molida
Almendra tostada muy fina
Azúcar glass
Elaboración:
Mezclarlo todo y cuando la pasta esté lista, formar los pastissets con el molde adecuado. Ponerlo en el horno. Cuando estén cocidos y fríos, espolvorearlos con el azúcar glass.

dijous, 15 de gener del 2009

L'AMISTAT EN SIS PARAULES


ESTIMACIÓ
COMPLICITAT
CONFIANÇA
CONNEXIÓ
RESPECTE
MOIXAINA

dimecres, 14 de gener del 2009

BUM BUM


El cor és un òrgan muscular que funciona com una bomba, impulsant la sang per tot el cos amb els seus batecs. És tal la pressió d'aquests batecs que podrien llençar la sang a 10 metres d'alçada.
Però el cor també és una entitat en sí mateix, va per lliure i no atén a raons.
Pot fer trontollar l'ànim més fort.
Pot fer que la persona més dèbil es torni forta i indestructible.
El seu caràcter indomable ha nodrit el cinema de tot un món d'històries més o menys afortunades, acompanyades de frases bastant memorables, frases de pel·lícules.
Aquí en tenim una mostra:
"Sólo tenemos un corazón y hay que hacerle caso"
(Amar peligrosamente)
"Tu corazón es libre, ten el valor de hacerle caso"
(Bravheart)
"... olvida el intelecto y escucha al corazón. Porque lo cierto es que vivir sin eso no tiene sentido alguno. Llegar a viejo sin haberse enamorado de verdad... en fin, es como no haber vivido"
(¿Conoces a Joe Black?)
"Siempre son los malos los que hacen latir deprisa el corazón de una chica"
(El corazón del ángel)
"No voy a besar a una mujer tan bella... Sólo tengo un corazón para perder"
(El primer caballero)
"No inventes, no engañes, no robes ni bebas; pero si inventas, invéntate un mundo mejor; si engañas, engáñale a la muerte; si robas, róbate un corazón, y si bebes, bébete los mejores momentos de tu vida"
(Hicht: Especialista en ligues)
"¿Has extendido alguna vez los brazos y dado vueltas y vueltas muy, muy rápido? Bueno, pues así es el amor. Se te acelera el corazón, el mundo se te pone del revés..."
(Prácticamente magia)
"Si vas a colocar tu corazón en una jaula de cristal, ten cuidado de no dejarla al filo del amor"
(Ratas, ratones y rateros)
"... el amor que es capaz de derrumbar la vida, impetuoso, ingobernable como un ciclón en el corazón ante el que nada se puede, ya te arruine o te embelese"
(Shakespeare in love)
Un dels jocs preferits del cor és el d'enviar papallones a la boca de l'estómac. És la seva manera de jugar, de fer pessigolles i, també, de riure's quan la ment i la raó volen lluitar contra això.

divendres, 9 de gener del 2009

LA VIDA EN SIS PARAULES


PASTISSET
GUITARRA
PORTAL
ARENGADA
HORT
TORTUGA
Sis paraules per resumir la meva infància feliç a Menorca...

dimecres, 7 de gener del 2009

ESTIMAR VOL DIR VALORAR


ESTIMAR
PROTEGIR
VALORAR
"- Natalie: [hablando de su ex-novio]Estoy mejor sin él. Me dijo que estaba engordando y que nadie querría a una chica con los muslos como troncos de árbol. Resulta que no era buena persona en realidad.
- David: ¿Sabes? Como primer ministro podría hacer que le matasen.
- Natalie: Gracias, señor... me lo pensaré
- David: Hazlo. Los del SAS son encantadores. Adiestrados asesinos a solo una llamada de aquí."
(Pel·lícula "Love actually")

dilluns, 5 de gener del 2009

LES RELACIONS TÒXIQUES

La base de tota relació tòxica és la manipulació, en totes les seves variants. L'objectiu, ni més ni menys que encadenar l'altre.

Una persona tòxica és aquella que viu a expenses d'una altre o d'unes altres. No té capacitat d'autoabastiment, no té capacitat d'independència. Viu dels demés com un paràsit, com un vampir. Es puja a l'esquena de tothom amb tot el seu pes i es deixa anar. No és capaç ni d'aguantar-se a sí mateixa. Viu desgastant els altres, i quan ha acabat amb ells, s'ofèn perquè ja no en pot treure més. És insaciable. Ho vol tot a canvi de no res. I es creu la millor persona, la més capaç, la més hàbil, la més intel·ligent... quan en realitat és la més patètica... i se la veu venir a kilòmetres de distància.

Com manipula?
- Fent-se la víctima
- Menyspreant la persona que té al costat
- Fent ús i abús del xantatge emocional
- Estudiant la seva "presa" per saber per on atacar-la
- Anul·lant tot bitxo vivent que se li acosti
- Enganyant amb premeditació i alevosia

Com s'equivoca?
- Creient-se millor que tothom
- Pensant que els demés són idiotes
- Amb les seves pròpies incoherències, mentides, contradiccions
- Portant el seu egoïsme a extrems denunciables

Què es pot fer davant d'un individu així?
Trencar les cadenes i lligams que ell intenta entreteixir amb el seu comportament d'aranya.

Es pot prevenir?
I tant! Aquests són els ingredients de l'antídot:
AUTOESTIMA: serveix per confiar en un mateix i no deixar-se trepitjar.
HONESTEDAT: serveix per dormir tranquil i mantenir relacions sanes amb els demés.
VALENTIA: serveix per fer front a qualsevol paràsit que ens puguem trobar i per trencar lligams i cadenes amb ell.
HUMILTAT: serveix per situar-se al mateix nivell que tothom, ni per sobre ni per sota de ningú.
TOLERÀNCIA: serveix per saber capejar les frustracions, aprenent d'elles i adquirint la fortalesa necessària per tirar endavant.
INTEGRITAT: serveix per saber dir no sense que l'estat d'ànim trontolli.

"...lo que está claro es que si alguien quiere conseguir cosas buenas no puede esperar que algo o alguien se las traiga."
(Jorge Bucay)

divendres, 2 de gener del 2009

DEIXAR ANAR



"Qualsevol nit pot sortir el sol"
(Jaume Sisa)

Hi ha nits fosques i amargues, fetes d'una boirina contaminant que no permet veure cap mena de camí, que ens tanca en un món incomprensible de dolor gratuït.

De cop i volta, una nit s'il·lumina de sol: noves coneixences ens ventilen d'aquell racó brut i ens porten de nou cap al nostre camí, net, lluent i ple d'esperança.

Passa el temps i el que s'ha viscut es va fent entenedor: el que ens ha fet mal, el que no creiem merèixer, es va perfilant com una història escrita amb coherència però no per això menys colpidora.

Les vivències dels adolescents les veiem de reüll i amb una punta d'ironia, perquè ja hi hem passat. Però si ens aturem a reflexionar, estan experimentat veritables calvaris fruit de la naturalesa humana: envejes, pors, manies, autoenganys... Res que nosaltres no haguem viscut... Però, quan són els teus propis fills els que ho viuen, el teu propi passat torna a despertar dins teu. Ara, amb tot el bagatge d'experiències que portem a l'esquena, veiem molt clar com reaccionar davant d'una situació determinada. Però... tenim dret a dirigir la vida dels nostres fills per estalviar-lis patiments? O hem de deixar que caiguin i s'aixequin? Sembla llògic contestar que hem de deixar que s'equivoquin, però... seria tan fàcil donar-lis tot en safata i que s'estalviessin pèrdues de temps i males estones...