Lucía Etxebarria ha escrit un article preocupant al Magazine de la Vanguardia d'avui diumenge. Acaba de la següent manera:
"Lector o lectora, piense: ¿conoce a alguien de entre sus amigos capaz de estar dos horas frente a la tele sin cambiar una sola vez de canal? De la misma manera, parece que las relaciones sentimentales acaban por convertirse en lo mismo: muchas ojeadas a programas, pero sin asimilar de verdad ninguno."
Potser això explica perquè els adolescents van passant d'una relació a una altra sense acabar d'entendre què ha passat, què han sentit i si realment s'han enamorat. Això no deixa de ser propi d'una edat tan convulsa i canviant com la seva. Al cap i a la fi, estan començant a madurar.
El que ja és més preocupant és que persones que es troben en la plenitud de la maduresa visquin encara com si fossin adolescents, i vagin "fent zapping" en totes les esferes de la seva vida: amistats compulsives, amors compulsius, feines compulsives, compres compulsives... Lucia Etxebarria ho definex, més o menys, com la neurosi del segle XXI.
Només espero que els meus fills i tota la seva generació acabin entenent que la vida s'ha de viure plenament, a poc a poc, sense buscar el plaer immediat, aprenent de les frustracions, donant i rebent, valorant des del detall més petit fins a l'experiència més intensa. I que estimar és tot un art, que és la lliçó més important que ens pot donar la vida i que mai s'acaba d'aprendre. Que ETERNITAT, PER SEMPRE, són paraules que mai han de desaparèixer del vocabulari de l'univers.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada