dilluns, 29 de juliol de 2013

APRENENT

Aprenent que ni mig segle de vida et dóna totes les respostes.
Aprenent que no et pots limitar a viure la vida que t'has muntat amb gran esforç, perquè els canvis sempre estan amagats, preparats per donar-te un bon ensurt.
Aprenent que hi ha persones que són per sempre, però que la situació pot canviar en qualsevol moment.
Aprenent que tenir el cor dividit és tan dolorós com tenir-lo trencat.
Aprenent que fer de pare dels teus pares i agafar les regnes de la seva vida et fa saltar un precipici de 10 anys de cop.
Aprenent a viure "relaxadament" amb angoixa, sentiments de culpa, tristor, enyorança i estimant molt, molt, malgrat tot.

"Las cosas más valiosas de nuestras existencias son aquellas que damos por sentado, aunque nos definan, nos sean fieles, nos hagan mejores.
Son nuestros amores posibles, los que subestimamos porque ansiamos más cosas, más diamantes, más quimeras.
Al final, otros mueren, nosotros quedamos, y restan los recuerdos y todo aquello que pudimos hacer mejor”
(Fannie Hurst “Imitación a la vida”)


divendres, 7 de juny de 2013

LOST


Árboles sin hojas con el trasfondo de atardecer de invierno. Orientación horizontal  Foto de archivo - 8120468

"La zona de confort es aquella zona en la que nos encontramos seguros, en la que controlamos, nada se nos escapa y que conocemos de principio a fin. Es una zona que hemos ido conquistando, donde lo tenemos todo aprendido y que también nos ha conquistado a nosotros (...) Fuera de la zona de confort encontramos muchas cosas malas: el peligro, el fracaso, el miedo, lo incierto. También hay cosas buenas: lo inesperado, las oportunidades, las aventuras o las nuevas experiencias. Entre las cosas malas y las buenas, esta la zona de aprendizaje"

En aquests moments estic fora de la zona de confort i no trobo la zona d'aprenentatge. Estic perduda al limb, en terra de ningú...


No es pot ajudar a qui no vol ser ajudat.





dimecres, 29 de maig de 2013

365 DIES

Dissabte farà un any: quatre noies de divuit anys perdien la vida en un absurd accident de trànsit. Per circumstàncies de la vida, coneixem la família d’una d’elles. Potser per això, perquè la meva filla gran té la mateixa edat, perquè tinc una altra filla i un altre fill adolescents, que ja comencen a anar sols per la vida, per la meva pròpia debilitat i vulnerabilitat... No sé ben bé perquè, però duran tot aquest any no m’he pogut treure del cap aquest fet. I no em vull imaginar com estaran els pares i els germans d’aquestes noies, com han estat capaços de continuar endavant tirant del carro de la seva pròpia vida, mentre aquesta era esquinçada bruscament. I com si amb això no n’hi hagués prou, la germana d’una d’elles, incapaç de sortir del pou negre en el qual s’havia enfonsat, es va suïcidar mig any després.


Diuen que sense la mort la vida no tindria sentit. Però la mort hauria de respectar l’ordre cronològic de cadascú: mai els pares haurien de sobreviure els fills. Però si ens aturem a pensar, s’han donat milers de circumstàncies en què aquest ordre, que hauria de ser natural, s’ha desbaratat, convertint uns pares en herois anònims per sempre.

Aquests 365 dies m’han fet veure que sóc covarda, que és molt fàcil presumir de fortalesa quan la vida no et castiga de la pitjor de les maneres. M’han servit per saber de quina matèria estic feta, i que encara em falta molt per aprendre.

A partir d’ara, repetiré com un mantra les sàvies paraules de Viktor Frankl, un altre heroi que no va deixar de creure mai en el sentit de la vida, mentre era empresonat en un camp de concentració:

“Al final, lo que importa es dar testimonio de la mejor y más exclusiva potencialidad humana: El poder que tenemos de transformar la tragedia, la enfermedad y el fracaso en un triunfo personal y en un logro humano”






divendres, 24 de maig de 2013

UNA NIT MOGUDETA

Una cuina ultramoderna.
Un robot de cuina que fa de tot.
Una aranya mig taràntula, mig ànec.
Una nit de somnis estranys. Una nit mogudeta...

- Somiar amb una cuina: necessitat de caliu familiar i de creixement espiritual. També simbolitza les cures maternes o la manera com cuido dels meus éssers estimats. També representa transformació.

- Somiar que estic cuinant: desitjo influenciar els demés, agradar-lis i que depenguin de mi. Representa la meva manera de cuidar i també la necessitat de que em cuidin. Si tinc problemes mentre cuino, vol dir que estic intentant ser forta.

- Somiar amb una taràntula: problemes de salut.

- Somiar amb un ànec i el seu plomatge: simbolitza viatges feliços, una nova llar i bona economia. Les plomes volen dir necessitat d'escut, de protecció i, a la vegada, força, triomf i poder.

(Somiar amb una taràntula-ànec: mai més he d'anar a dormir amb l'estómac buid)

En resum:

Els meus pares es fan grans i comencen a dependre de mi.
Els meus fills es fan grans i comencen a desenganxar-se de mi.
Tot això ho somatitzo amb mal de cap i mal d'ossos. Vaig cansada física i psicològicament: problemes de salut sense importància.
Trobo a faltar les vacances en família, sense complicacions: necessitat de caliu familiar.
Necessito transformar-me, ser més forta, tenir més serenitat i paciència i no abandonar-me a mi mateixa ni als meus. Cuidar-me i deixar-me cuidar. Actuar amb el cor. No fer cas a les interferències i opinions dels altres.
Pel que fa als viatges felicós i nova llar, estaria bé que això representés un futur no molt llunyà.

dilluns, 20 de maig de 2013

L'ART DE VIURE



"Toda renuncia tiene una inmediata recompensa en forma de hallazgo, oportunidad, independencia... De la austeridad del invierno surge la exuberancia de la primavera (...) La austeridad es de este modo sinónimo de dignidad. Hay por otra parte una elegancia y una alegría íntima en los goces más cotidianos: un viaje a pie, el cuidado de las plantas, una comida bien hecha y una infusión compartida, jugar con los niños o estar un rato en silencio"(Ignacio Abella, naturalista)

dimecres, 15 de maig de 2013

QUÈ S'ESTÀ COENT?

Aquesta matinada m'he despertat dos cops cridant, degut a un malson que no recordo.

Ja fa dies que tinc la sensació que la vida dura un sospir i que això aviat s'acabarà. No ho penso amb por, sino amb tristesa i recança.

Físicament, estic més tensa que una corda de guitarra.

No sé si el meu subconscient m'està intentant dir alguna cosa.
No sé si és la crisi del mig segle, al qual aviat arribaré.
No sé si s'està coent alguna cosa que acabarà esclatant.

O potser és que, simplement, se me'n va l'olla...

(Síndrome premenstrual?)

                                                                                          I si fos por?

dilluns, 13 de maig de 2013

ARRELS

"Solamente dos legados duraderos podemos aspirar a dejar a nuestros hijos: Uno, raices; el otro, alas" (Hodding Carter)

Les meves arrels:




Les sensacions més agradables de la meva infantesa tornen a mi, cada vegada que hi penso, que hi sóc, que hi visc...

I espero haver-les transmès.


divendres, 10 de maig de 2013

TOMBANT LA TRUITA

"Las distintas estaciones en la vida de la mayoría de los hombres son:
1) siendo un niño pequeño, recibir heridas que nadie considera como tales
2) no reaccionar con ira ante el dolor
3) testimoniar agradecimiento por los llamados "actos bien intencionados" (
de la familia) 4) olvidarlo todo
5) al llegar a la edad adulta, descargar la ira acumulada en otras personas o dirigirla contra uno mismo"

M'ha calgut tenir una parella diferent a mi però complementària, ser mare i fer-me gran (bastant gran, tot s'ha de dir) per entendre moltes de les meves neurosis, que he anat arrosegant al llarg dels anys i que m'han fet perdre molt el temps, sobretot quan era adolescent i estava en l'edat de descobrir, d'entregar-me i de ser selectiva amb les amistats.

La sort és que he pogut "tombar la truita" i trencar amb el cercle. Per això, amb els meus fills:
1) He estat, sóc i seré respectuosa i els hi demanaré perdó quan, sense voler, els fereixi.
2) No els censuraré quan manifestin la seva ira davant del dolor. I si ho faig, els hi demanaré perdó.
3) Acceptaré les seves recriminacions, perquè les meves "bones intencions" els hi podrien fer una mal irreparable.
4) No els manipularé perquè "oblidin" les ofenses que rebin, vinguin d'on vinguin.
5) No perpetuaré les meves neurosis en ells. El que faré és lluitar contra elles i no autoenganyar-me.

A totes les famílies hi ha una part rica i una part pobra. La meva família més propera sempre ha estat la part pobra. Això no seria un problema si no fos per tot el ressentiment acumulat per les generacions anteriors. I no val dir "som pobres, però feliços" i dibuixar un món de Yupi més fals que una moneda de 3 euros. No val, quan a la mínima ocasió es posa verda la part rica de la família, obviant que puguin ser unes bellíssimes persones, perquè tenen el que nosaltres voldríem tenir. No es pot ser tan superficial.

Estimada família, us estimo sense condicions, però no m'obligareu més a tenir-vos en un pedestal.

I amb això, espero haver "estripat totes les factures".

dimarts, 16 d’abril de 2013

AQUELL CAFÈ DE LA CANTONADA



Encara hi és. Amb els temps que corren hi ha molts establiments que han plegat, o bé han canviat el tipus de negoci. Però aquell cafè de la cantonada, encara hi és. Quan passo per davant tinc una sensació de solitud. Moltes tardes de la meva adolescència les passava allà, davant d’un cafè exprés, amb un paquet de cigarretes (llavors fumava) i preparant-me algun examen. Fins que arribaven les meves amigues. Llavors tot eren riures. Però em sentia sola. Perduda en una edat absurda, en la necessitat d’agradar tothom, en un afany de protagonisme que no em podia permetre perquè, en el fons, em sentia molt poca cosa.

Vivia aquesta solitud voltada de molta gent. En aquelles hores de la tarda, la cafeteria s’omplia d’estudiants, de persones que sortien de la feina, de mares que portaven els fills a berenar. Sempre érem els mateixos. I cadascú amb les seves peculiaritats.

- El cambrer més gran, servint les taules i fent-nos comentaris picants, a veure quant de temps aguantàvem sense posar-nos vermelles.

- El noi pèl-roig que em va agradar una temporada, i volia ser taxista.

- L’altre noi, que anava d’interessant i fredament proper, donant consells de psicologia i de llibres a llegir, quan en el fons tenia intencions molt poc honestes, per dir-ho finament.

- Aquella mare que s’havia enganxat a les maquinetes escurabutxaques, mentre la seva filla es cruspia un bon berenar.

- L’estudiant de Medicina, que de tan tímid era divertit, sempre assegut en un tamboret de la barra, amb la seva cervesa.

- El cambrer més jove, darrera la barra, lligant amb tot el que es bellugava.

- Aquell senyor amb vestit i corbata, amable i respectuós, contrastant amb la tensió sexual que es respirava a estones dins de la cafeteria.

- El cínic, que anava de bon noi i tenia una dona a casa que no l'entenia: vaja, la pitjor excusa per amagar unes intencions també molt poc honestes (per dir-ho finament).

- Nosaltres, les estudiants adolescents, amatents a tot el que passava al nostre voltant, amb ganes de viure experiències picants però sense donar mai el primer pas i sense que la sang arribés mai al riu.

- El meu amor platònic de quan tenia 13 anys, assegut en una taula propera a la meva, amb una colla d’amics i amigues.

Tardes distretes. Tardes de solitud. Una edat complicada, on em vaig perdre de vista i vivia únicament pels esdeveniments de fora.

Vaig deixar d’anar-hi al mateix temps que deixava darrera meu l’adolescència i em començava a trobar.

No crec que hi torni.

dijous, 4 d’abril de 2013

AMB LA FLOR A LA MÀ



I quan ja em pensava que havia arribat al súmum del coneixement i l'experiència, a una edat respectable sense sorpreses i amb un total control de totes les situacions, ve la vida i em torna a deixar en el punt de partida.

No s'acaba mai de conèixer les persones.

Potser, malgrat tots els anys que porto, sempre hi haurà una nena innocent dins meu. Potser la majoria de nosaltres, per no dir tots, sempre tindrem aquest espai buit, a l'espera d'una sorpresa de darrer moment.

Aquesta vegada, la sorpresa no m'ha afectat directament, però m'ha fet veure que em puc equivocar amb les primeres impressions.

Hi ha gent que per diners fa veritables tonteries. No sé de què em sorprenc, això és el pa nostre de cada dia...

dilluns, 11 de març de 2013

ESTRIPANT FACTURES

"Algunas de tus actitudes y conductas obedecen a un mandato inconsciente de un ancestro: padres, abuelos, bisabuelos (...)  Siempre estamos pagando facturas de nuestros mayores, mientras no seamos conscientes de ellas. Los secretos familiares se convierten en verdades fantasmáticas y condicionan conductas, pesadillas..." (Ernesto Beibe)



“La mayoría de los problemas psicológicos que nos afectan vienen de nuestra historia familiar, de nuestro linaje y de la relación familiar entre los miembros. A veces los hijos por amor ciego a algún miembro de la familia adopta cargas y posturas que no le corresponden y esto altera el orden del sistema por lo que se causan problemas a él y a los demás miembros de la familia. El 70% de los problemas psicológicos vienen de nuestra historia familiar” (Constelaciones familiares. Terapia)

Podria escriure un llibre sobre la història de la meva família d'origen.
Podria escriure un llibre de retrets i de factures que ja no penso pagar més. Però no em cal. Per fi he aconseguit lliurar-me del pes que m'ha acompanyat tants anys. No sabia que creant la meva pròpia família m'estava tornant més persona, més forta, més clarivident...
Espero que els meus fills no hagin de pagar mai factures meves. Espero donar-lis tota la seguretat i autoestima que a mi m'ha faltat fins ben entrada l'edat adulta.






diumenge, 6 de gener de 2013

RULL




I llegia una i altra vegada les mateixes línies del mateix llibre, incapaç de passar pàgina.

"Un barco no debería navegar con una sola ancla, ni la vida con una sola esperanza" (Epicteto)

dimecres, 2 de gener de 2013

NOSTÀLGIA




Aquella careta rodona amb restes de galeta
Aquell somriure ampli sense dents
Aquella mirada d'admiració
Aquella innocència

Els anys passen, la cara es va afilant i ja no s'embruta de galeta, els somriures són cars de veure, l'admiració ha marxat definitivament a can taps i la innocència s'ha perdut amb la màgia dels primers anys.

I jo he entrat en un rull de nostàlgia, pensant que alguna cosa quedava. Però els fills es fan grans i busquen el seu camí.

"La añoranza es el camino previo a convertirse en estatua de sal" (Enrique Múgica Herzog)

Començo l'any passada per aigua...

dimarts, 1 de gener de 2013

TOCANT DE PEUS A TERRA



Si hagués de definir l'any que acaba de marxar podria dir que la seva òrbita ha estat com una muntanya russa: pujades i baixades i un formigueig constant a la panxa.

Necessito un any com un carrussel. Anar donant voltes i voltes, sense sobresalts. Però no depèn de mi ni de ningú que sigui així.

Necessito dir adéu a tantes frustracions de la meva adolescència. Necessito alegrar-me per tot el que he après.

Necessito deixar que els meus s'equivoquin sense intervenir.

Necessito baixar de la muntanya russa i tocar de peus a terra.

Bon any a tothom!!!