dimarts, 23 de desembre de 2008

BONS PROPÒSITS



SER UN MATEIX

ESTIMAR DE DEBÒ

CUIDAR LA FAMÍLIA

MIMAR LES AMISTATS

CONTEMPLAR LA NATURA

FER INTROSPECCIÓ

RIURE I PLORAR AMB EL COR

FER BEFA I MOFA DELS OPORTUNISTES

COMPTAR FINS A 100 QUAN ALGÚ ENS PROVOQUI

VIURE EL PRESENT

DEDICAR UN SOMRIURE AL PASSAT I AL FUTUR

FER-LI CAS AL PETIT PRÍNCEP

dimecres, 17 de desembre de 2008

RESEM PEL QUE PUGUI SER

ORACIÓ:
EL POLITICSNOSTRES

Politicsnostres que sembleu preocupats

Investigats siguin els vostres partits

Vinguin a nosaltres els euros que heu malgastat

No feu més la vostra voluntat

Ni aquí a la Terra, ni a la Lluna ni a Mart

El nostre pa de cada dia

No ens robeu ja més a partir del dia d'avui

I vinguin a vosaltres totes les auditories

Així com a nosaltres ens vénen les inspeccions fiscals

I pareu d'enfotre-vos de la nostra confiança
Ans deixeu-nos tranquils i aneu a cagar
AMEN

diumenge, 14 de desembre de 2008

divendres, 12 de desembre de 2008

PREPARATS PER ESTIMAR?

ESTEM PREPARATS?
NO.... ENCARA NO...
- Jo sempre he tingut por, encara que no ho semblés.
- A tu també t’han fet mal?
- Sí, però també m’ho he buscat, saps?
- I, ara?
- Ara he trobat la tranquil·litat que necessitava. Ja en tenia prou de patir...
- I... et sents bé?
- Bé, sí. Feliç, no. Però és millor així.
- A mi em passa el mateix. Prefereixo no deixar-me anar i controlar tot el que sento. És la
manera de viure sense ensurts.
- A més a més, parlar amb tu em relaxa i em fa pensar, encara que tampoc vull anar més enllà.
Em refereixo a pensar i donar-li voltes... Estic millor vivint el present.
- Jo també. Sort que tinc la teva amistat...
- Amics per sempre, ja ho saps.
- Si no fos per les nostres xerrades seria...
- Com estar perduts en un desert...
- Sí... I saps què? De totes les persones que conec, ets l’única que no m’altera.
- Jo també m’hi trobo molt a gust, amb tu.
- Si ens perdéssim junts en un desert, no ens sentiríem sols.
- Ni avorrits.
- Què bé haver-te conegut! (Si no existissis, t’hauria inventat)
- Jo també penso que he tingut una gran sort amb tu! (Si no existissis, t’hauria inventat)

dijous, 11 de desembre de 2008

LA GENERACIÓ EINSTEIN



La generació dels nostres fills ja té nom: GENERACIÓ EINSTEIN. I se la defineix com la generació més preparada de la història.

Aquestes són les seves característiques:

Generación Einstein (1988-Actualidad)

Optimismo
Crecimiento, estructuración y prosperidad
Ideales tradicionales
Marcas omnipresentes
Serios
Buen futuro
La personalidad es algo real
La identidad es ser sincero con uno mismo
Deseo de familia
Diversas formas de familia(monoparentales, reconstruidas)
Separaciones más norma que excepción
Tener hijos fruto del amor
Consulta y sintonía


La nostra Generació X pessimista, buida d'idees i sense bruixola sembla ser que ha engendrat persones amb principis, amb ganes de prosperar, optimistes, serioses, amb personalitat i que busquen la felicitat i l’autenticitat.

Només per això hem de mirar el futur amb il·lusió; perquè aquest futur el protagonitzaran els nostres fills i tant debò els governadors, mandataris, manipuladors econòmics i tota aquesta munió de gentussa que no fa res més que parlar de crisi i pecar de megalomania, hagi d’acotar el cap avergonyida i derrotada davant una generació que no es deixa enganyar ni acomplexar.

Però, com sempre, hi ha de tot per tot arreu, i la generació Einstein tampoc es lliura de la gent impresentable, ploramiques, narcissista i amb ganes d’abocar sense compassió tots els seus traumes en els demés. Bé: aquest sector de població també acabarà acotant el cap, davant la poca capacitat d’adaptació que mostraran.

Ja ho deia el genial Albert Einstein:

"Los grandes espíritus siempre han encontrado una violenta oposición de parte de mentes mediocres."

dimecres, 10 de desembre de 2008

EL CREIXEMENT PERSONAL


No tenir por a decidir
No tenir por a equivocar-se
Mirar més enllà
Valorar tot allò que no és material
No mirar-se el melic
Fer-se responsable de les pròpies emocions
Ser independent en tots els sentits
Entendre que la felicitat no és la finalitat sino el propi camí
Plorar i riure
Transmetre alegria
Compartir els moments bons i dolents
Pensar que el millor està per venir
Ser agraït
No anar de víctima
Estimar sense entrebancs
La vida i tots els seus misteris...

dimarts, 9 de desembre de 2008

SOPARS FOREVER


Sota aquests toldos hi ha la Pizzeria de Cales Fonts, amb vistes a l'entrada del port i a una farola suspesa en el cel, que és la lluna plena de l'estiu.
Un altre lloc totalment recomenable per anar-hi sempre...

divendres, 5 de desembre de 2008

LA CONFIANÇA


"QUISIERA VOLVER A CONFIAR

Fuí criada con principios morales comunes:

Cuando era niña, madres, padres, profesores, abuelos, tíos, vecinos eran autoridades dignas de respeto y consideración.

Cuanto más próximos o más viejos, más afecto nos dieron.

Era inimaginable responder con mala educación a los más ancianos, a los maestros o autoridades...

HABIA RESPETO

Confiábamos en los adultos porque todos eran padres, madres o familiares de todos los chicos del bloque, del barrio, de la ciudad...

Teníamos miedo apenas de lo oscuro, de los sapos, ratones o películas de terror...

HOY TENGO UNA TRISTEZA INFINITA

Por todo que hemos perdido.

Por todo lo que mis nietos un día temerán.

Por el miedo en la mirada de los niños, jóvenes, viejos y adultos.

Derechos humanos para criminales..?

Deberes ilimitados para ciudadanos honestos..?

Pagar las deudas es idiotez?

Pero hay amnistía para los estafadores...

Los honestos son imbéciles..?

QUÉ PASÓ CON NOSOTROS..?

Profesores maltratados en las aulas.

Comerciantes amenazados por traficantes.

Rejas en nuestras ventanas y puertas.

CADA UNO ENCERRADO EN SU MUNDO

¿QUÉ VALORES TENEMOS AHORA?


Automóviles que valen más que abrazos.

Hijos queriendo regalos por pasar de curso.

Teléfonos móviles en las mochilas de los recién salidos de los pañales.

¿QUÉ VAS A QUERER A CAMBIO DE UN ABRAZO?

Más vale un Armani que un diploma.

Más vale una pantalla gigante que una conversación.

Más vale un caro maquillaje que un helado.

MÁS VALE PARECER QUE SER...

¿Cuándo fue que desapareció todo esto o se hizo ridículo?

Quisiera quitar las rejas de mi ventana para tocar las flores!!

Quisiera sentarme en la acera y tener la puerta abierta en las noches de verano.

Quisiera la honestidad como motivo de orgullo.

Quisiera la rectitud de carácter, la cara limpia y la mirada a los ojos.

Quisiera la vergüenza y la solidaridad.

QUISIERA LA ESPERANZA, LA ALEGRÍA, LA CONFIANZA, LA FE...

Quisiera el retorno de la verdadera vida, simple como la lluvia, limpia como un cielo de abril, leve como la brisa de la mañana... y definitivamente común, como tu...

Adoro mi mundo tan simple como lo conocí

CON ÉTICA, MORAL Y RESPETO

Volvamos a ser “GENTE”

Intentemos RECONSTRUIR un mundo mejor, más justo, donde las personas respeten a las personas

UTOPÍA?

QUIÉN SABE?

HAGAMOS EL INTENTO..."
(Anònim)
ON HA ANAT A PARAR EL QUE IMPORTA DE DEBÓ???
QUINA HUMANITAT MÉS PATÈTICA...
POBRE PLANETA...

dijous, 4 de desembre de 2008

VIURE CAP ENDINS


(Clicar a sobre de la imatge perquè sigui més llegible)
Ser autèntic i coherent amb un mateix, treballar el millor que es pugui, gaudir del dia a dia i de les coses que no són materials... Aquest deu ser el secret per sentir-se content i realitzat, sigui quina sigui la feina que tenim i la vida que hem escollit.

dimecres, 3 de desembre de 2008

SENTIMENTS I CONFUSIONS



"Tengo el resto de mi vida para conocerte"
STAND BY

"Cuanto más difícil es el camino, mejor es la recompensa que te espera al final"
TEMPS AL TEMPS
"Eras un pez grande en un estanque pequeño, esto es el océano y te estás ahogando"
I SI FOS POR?

"Dicen que cuando conoces al amor de tu vida el tiempo se detiene... y es verdad. Lo que no dicen es que cuando se vuelve a poner en marcha, lo hace aún más rápidamente para recuperar lo perdido"
L'OBLIT DEL PRESENT



Big fish, gran pel·lícula...




dilluns, 1 de desembre de 2008

EL FRARE DEL TEMPS



Sec INDIFERÈNCIA

Revolt CANVIS

Vent DEIXAR-SE PORTAR

Bo SERENITAT

Insegur COMPLEXES

Ventós PORS

Humit VULNERABILITAT

Pluja RECOLLIMENT

Aquest frare, que ve a ser un reflexe de part del nostre món interior, també està en el racó dels meus records d'infantesa. Les meves àvies se l'havien comprat i el tenien cadascuna al menjador de casa seva. Li feien molt de cas, i no m'estranya, perquè gairebé l'encertava sempre.

No pararé fins a trobar-lo i, llavors, també passarà a formar part del menjador de casa meva.

dimecres, 26 de novembre de 2008

LA POR

Em fa por...

Alguna cosa important està a punt d'esdevenir.
Em fa por. I si tinc por, m'he de distreure d'alguna manera...
Desvio la meva atenció cap a altres coses més inofensives.
Si tinc por, m'he de distreure d'alguna manera...
No vull perdre el control.
Em fa por...
Visc un present tranquil i al meu aire.
Així em distrec...
No vull pensar en el meu futur.
Em fa por i m'he de distreure...
Quinze anys són massa pocs

dimarts, 25 de novembre de 2008

UNA ABRAÇADA


"El precio de abrazar es el riesgo de que nuestro abrazo sea rechazado o mal interpretado. Su costo es la fortaleza que se requiere para ser vulnerable."
(Kathleen Keatny)

Una abraçada és un gest que puja l'autoestima i estimula les endorfines tant de qui la dóna com de qui la rep.

Només quan dóna peu a confusions, et planteges fins a quin punt val la pena ser objecte d'aquesta mostra d'afecte. Potser l'arrel del problema està en que vivim el contacte físic com un tabú. Cert que hi ha algun gest o alguns que s'han de reservar per a la intimitat. Però una abraçada d'un amic, donada en un moment de necessitat, de solitud, de tristor... pot ser el millor antídot.

Abraçar-se entre amics hauria de ser natural, màgic, oportú. Sense caure en els excessos. El valor d'una abraçada es perd quan amaga alguna cosa, quan no la reps amb confiança, quan no et dóna serenitat, quan et fa pensar i creure el que no és...

Compte amb les abraçades: que siguin sempre espontànies, generoses i ben rebudes.

divendres, 21 de novembre de 2008

SA NITJA


AIGUA TRANSPARENT
PEIXETS QUE S'APROPEN ALS TEUS PEUS
ALGUNA MEDUSA INTENTANT PICAR-TE
BARQUETES BALLANT AL RITME DE LES ONES
ALGUN SURFISTA INTENTANT DOMINAR ELS MOVIMENTS DEL MAR
EL VAIXELL QUE SE'N VA A BARCELONA, NAVEGANT LLUNY
AVISPES CONFONENT L'ESTAMPAT DE LA TOVALLOLA AMB FLORS DE VERITAT
VISTES AL NORD DEL MÓN

Això i molt més és Sa Nitja

dimarts, 18 de novembre de 2008

SABER ESPERAR


"Quien espera, desespera;
pero quien no espera, no alcanza.
Así pues, vive sin esperar
y obra con esperanza."
Les presses no són bones. Estem en aquesta vida per fer les coses el millor que puguem, i fer-les amb temps, a poc a poc, gaudint-les i vivint-les a cada instant és una garantia de que sortiran bé. No hem de permetre que l'ansietat, les ganes d'acabar el que hem començat, la poca paciència, l'orgull que ens torna desesperats, ens facin malbé els petits-grans moments de la vida.
Fer que el temps passi depressa, sense aturar-nos a reflexionar.
Viure sense ser conscients ni de la nostra pròpia respiració.
Creure que perdem el temps quan en realitat estem guanyant anys a la vida.
Deixar-nos portar per l'orgull i pensar que no val la pena esperar els demés.
Ser incapaç de contemplar una bella estampa, d'aturar el temps quan vivim una experiència tendra i bonica, d'avorrir-nos...
Si som capaços de viure al nostre ritme, de ser més contemplatius, de tenir paciència amb els demés, de gaudir dels minuts, trobarem un sentit a la nostra vida i deixarem un gran benestar en la dels demés.
"(...) vive como si fuera el último día, di lo que tengas que decir, haz sentir a la gente lo que le quieres hacer sentir, porque después tal vez ya no tengas la oportunidad."
(Escrit per una persona que vol donar a conèixer la importància de saber esperar i escoltar el propi cor)

dilluns, 17 de novembre de 2008

ELS BONS AMICS


"´Me confundí remando en la batalla de vivir. Malgasté la munición en guerras sin sufrir. Ejecuté a pobres inocentes sin razón y condené a cadena perpetua al corazón."

Quinze anys són pocs per enamorar-se sense voler.

Quinze anys són pocs per entendre tot el que implica una relació.

Quinze anys són pocs per no tenir por al compromís de veritat.

Quinze anys són pocs per tenir les idees clares.

Són massa pocs...

En canvi, és la millor edat per fer bons amics, per començar relacions que durin per sempre.

"Los amigos se necesitan entre sí justamente porque no se necesitan. Esta es la desinteresada paradoja que pone en evidencia la autenticidad de una amistad."

La comunicació és la base d'una bona amistat, junt amb la confiança i el respecte. És un vincle tan fort com fràgil. Necessita d'atenció i de continuïtat. Però la seva fortalesa ve de la generositat, de la llibertat i de l'acceptació de l'altre.

L'amistat és la millor base per a relacions més intenses amb les quals anar fent camí.

Trobar un bon amic durant l'adolescència pot suposar una molt agradable sorpresa passats uns quants anys.

diumenge, 16 de novembre de 2008

REFLEXIÓ


Una reflexió que mai no hauríem d'oblidar:
"LA VIDA MÁS PEQUEÑA VALE MIL VECES MÁS
QUE LA NACIÓN MÁS GRANDE QUE SE INVENTE JAMÁS"
(LODVG)

divendres, 14 de novembre de 2008

KILOMETRATGE

KM. ZERO

"Camins, somnis i promeses (...)"
(Sopa de Cabra)

KM. 1 DESCOBERTA
KM.2 CONEIXENÇA
KM. 3 AMISTAT
KM. 4 ESTIMACIÓ
KM. 5 IL·LUSIÓ
KM. 6 ENAMORAMENT
KM. 7 POR
KM. 8 ESTIMACIÓ
KM. 9 AMISTAT
KM. 10 ALLUNYAMENT
KM. 11 RETROBAMENT
KM. 12 ESTIMACIÓ
KM.13 IL·LUSIÓ
KM. 14 AMOR
KM.15 ...

dijous, 13 de novembre de 2008

PROFECIA ECONÒMICA

Fa 10 anys, Arturo Pérez-Reverte va escriure un article on calcava exactament la situació que estem vivint ara.

Seria interessant que, de tant en tant, aquests "il·luminats" que tenen el privilegi de dirigir el món tornessin enrera i es documentessin, perquè oblidar el passat és fer-li una mala jugada al present i, com a conseqüència, deixar el futur en coma irreversible.

Aquest és l'article:

Artículo del escritor Arturo Pérez-Reverte publicado en 'El Semanal' el 15 de noviembre de 1998, es decir, hace exactamente 10 años, en el que "vaticina" el derrumbe del sistema financiero mundial y alertaba con su particular estilo literario, del peligro del neoliberalismo especulativo y depredador. Más que profecía, es Razocinio.
LOS AMOS DEL MUNDO

Arturo Pérez-Reverte

Usted no lo sabe, pero depende de ellos. Usted no los conoce ni se los cruzará en su vida, pero esos hijos de la gran puta tienen en las manos, en la agenda electrónica, en la tecla intro del computador, su futuro y el de sus hijos. Usted no sabe qué cara tienen, pero son ellos quienes lo van a mandar al paro en nombre de un tres punto siete, o de un índice de probabilidad del cero coma cero cuatro.
Usted no tiene nada que ver con esos fulanos porque es empleado de una ferretería o cajera de Pryca, y ellos estudiaron en Harvard e hicieron un máster en Tokio -o al revés-, van por las mañanas a la Bolsa de Madrid o a la de Wall Street, y dicen en inglés cosas como long-term capital management, y hablan de fondos de alto riesgo, de acuerdos multilaterales de inversión y de neoliberalismo económico salvaje, como quien comenta el partido del domingo.
Usted no los conoce ni en pintura, pero esos conductores suicidas que circulan a doscientos por hora en un furgón cargado de dinero van a atropellarlo el día menos pensado, y ni siquiera le quedará a usted el consuelo de ir en la silla de ruedas con una recortada a volarles los huevos, porque no tienen rostro público, pese a ser reputados analistas, tiburones de las finanzas, prestigiosos expertos en el dinero de otros. Tan expertos que siempre terminan por hacerlo suyo; porque siempre ganan ellos, cuando ganan, y nunca pierden ellos, cuando pierden.
No crean riqueza, sino que especulan. Lanzan al mundo combinaciones fastuosas de economía financiera que nada tiene que ver con la economía productiva. Alzan castillos de naipes y los garantizan con espejismos y con humo, y los poderosos de la tierra pierden el culo por darles coba y subirse al carro.
Esto no puede fallar, dicen. Aquí nadie va a perder; el riesgo es mínimo. Los avalan premios Nóbel de Economía, periodistas financieros de prestigio, grupos internacionales con siglas de reconocida solvencia. Y entonces el presidente del banco transeuropeo tal, y el presidente de la unión de bancos helvéticos, y el capitoste del banco latinoamericano, y el consorcio euroasiático y la madre que los parió a todos, se embarcan con alegría en la aventura, meten viruta por un tubo, y luego se sientan a esperar ese pelotazo que los va a forrar aún más a todos ellos y a sus representados.
Y en cuanto sale bien la primera operación ya están arriesgando más en la segunda, que el chollo es el chollo, e intereses de un tropecientos por ciento no se encuentran todos los días.
Y aunque ese espejismo especulador nada tiene que ver con la economía real, con la vida de cada día de la gente en la calle, todo es euforia, y palmaditas en la espalda, y hasta entidades bancarias oficiales comprometen sus reservas de divisas. Y esto, señores, es Jauja.
Y de pronto resulta que no. De pronto resulta que el invento tenía sus fallos, y que lo de alto riesgo no era una frase sino exactamente eso: alto riesgo de verdad. Y entonces todo el tinglado se va a tomar por el saco. Y esos fondos especiales, peligrosos, que cada vez tienen más peso en la economía mundial, muestran su lado negro. Y entonces -¡oh, prodigio!- mientras que los beneficios eran para los tiburones que controlaban el cotarro y para los que especulaban con dinero de otros, resulta que las pérdidas, no.
Las pérdidas, el mordisco financiero, el pago de los errores de esos pijolandios que juegan con la economía internacional como si jugaran al Monopoly, recaen directamente sobre las espaldas de todos nosotros. Entonces resulta que mientras el beneficio era privado, los errores son colectivos y las pérdidas hay que socializarlas, acudiendo con medidas de emergencia y con fondos de salvación para evitar efectos dominó y chichis de la Bernarda.
Y esa solidaridad, imprescindible para salvar la estabilidad mundial, la pagan con su pellejo, con sus ahorros, y a veces con sus puestos de trabajo, Mariano Pérez Sánchez, de profesión empleado de comercio, y los millones de infelices Marianos que a lo largo y ancho del mundo se levantan cada día a las seis de la mañana para ganarse la vida.
Eso es lo que viene, me temo. Nadie perdonará un duro de la deuda externa de países pobres, pero nunca faltarán fondos para tapar agujeros de especuladores y canallas que juegan a la ruleta rusa en cabeza ajena.
Así que podemos ir amarrándonos los machos. Ése es el panorama que los amos de la economía mundial nos deparan, con el cuento de tanto neoliberalismo económico y tanta mierda, de tanta especulación y de tanta poca vergüenza.

ALLÒ QUE ENS FA FORTS

Diuen que no valorem el que tenim fins que ho perdem. Però també és veritat que no sabem el que ens hem estat perdent fins que ho trobem.



En temes d'amor, és inevitable el dolor, és inevitable el desengany. Però té, com a part positiva, tot l'aprenentatge que genera quan, després d'un temps, ens podem fer càrrec de la nostra pròpia vida i recuperem la il·lusió per tornar a començar, per fer ús de tot el que hem après i per obrir el cor i la ment a noves experiències.



"El peor enemigo del amor es el miedo al dolor."

(Silvia Salinas)

Quan es pateix un desengany, apareixen els dracs del conte en la nostra pròpia història. Dracs en forma de pors, de trabes, d'autoengany. Però sempre hi ha una recompensa que cal saber esperar. Allò que la vida sembla donar-nos ens ho pren, però ens ho torna d'una altra manera. Només cal saber esperar i captar el "moment" que la vida ens està regalant, sense reserves i amb les ferides curades, o amb ganes de que es curin, que ve a ser el mateix.

I és important tenir present que:

"L'amor no és allò que volem sentir, sino el que sentim sense voler."

Quina por, no? S'ha de ser valent per reconèixer el que sents quan no vols sentir-ho. El més habitual és sortir per la tangent, fer veure que no passa res i oblidar-ho l'abans possible. D'aquesta manera, la vida és converteix en un fet totalment preveïble, tranquil, lliure de sobresalts. La seguretat lapidària on un es refugia i deixa de viure de debò.

dimarts, 11 de novembre de 2008

SENTIMENTS NO ACCEPTATS


"Sólo aceptamos una verdad cuando primero la negamos desde el fondo del alma."
(Paulo Coelho)


I quantes vegades ho fem, això?


dilluns, 10 de novembre de 2008

DEL FUTUR


"Camins vora les estrelles (...)
(...) camins que hem de fer sols."
(Sopa de Cabra)

"Vivimos tan sometidos por las urgencias que nos impone el presente que apenas si nos queda tiempo para sobrevolar por encima de las circunstancias y mirar más allá, tratando de avistar qué nos depara el tiempo que aún no ha transcurrido. Con una especie de infantil insensatez, preferimos ignorar que inexorablemente se van a ir produciendo cambios y que el espejismo de nuestra seguridad transitoria podría desvanecerse."
(Mª Dolores F.-Fígares)
Viure el present sense mirar mes enllà, sense tenir en compte que el futur el tenim a dues passes, fa que la nostra vida perdi una mica el sentit. És important viure el moment, però preparant-se per tots els canvis que esdevindran, que ens obligaran a adaptar-nos de nou, a pensar, a reflexionar. Si no és així, ens arrossegaran les noves vivències sense donar-nos opció a aprendre noves coses.
Oblidar que hi ha un futur és:
- Buscar una perfecció que no existeix.
- Buscar una seguretat que és fictícia.
- Negar les evidències del present.
- Autoenganyar-se per agradar els altres.
- Autoenganyar-se per agradar-se un mateix.
- Viure amb por.
- No pensar ni reflexionar.
- Tenir una baixa o nul·la intel·ligència emocional.
"La vida no está hecha de deseos y sí de los actos de cada uno."
(Paulo Coelho)

divendres, 7 de novembre de 2008

DEL PRESENT

L'oblid del present comença amb la por a estimar.

L'oblid del present pot ser oblidar-se mútuament per por al que pugui esdevenir.

L'oblid del present pot ser establir relacions que ens despistin del que realment sentim i volem.

L'oblid del present acaba com una pèrdua.

L'oblid del present és l'oblid d'un mateix.

dijous, 6 de novembre de 2008

SOPARS ROMÀNTICS "ápnvç"


Heu provat mai la "retzina"? És el vi grec que t'ofereixen per acompanyar els plats d'aquest restaurant molt recomanable, tant per la ubicació com per l'ambient acollidor: mantels de quadres, una espelma petita encesa, aperitius mentre esperes... El menjar, boníssim. Amb el vi "retzina" s'ha d'anar amb compte, perquè entra molt bé, te'l porten fresquet i, quan t'aixeques després de sopar penses: demà, ressaca...

Molt bones estones amb la meva parella: sempre hi venim sols i deixem els nens a casa, amb unes pizzes i begudes (fanta, cocacola, etc.) gens recomanables per sopar, però... visca la transgressió!

És un lloc ideal per parlar tranquil·lament, per mirar-se als ulls, per somriure i per emborratxar-se, tant de menjar com de vi.

Després, a passejar pel port i contemplar tots els iots i velers, i cap a casa.

dimarts, 4 de novembre de 2008

ESAS TAPITAS... ESAS CERVECITAS...


Entre el mercat del peix i el pla de la parròquia del Carme, a Maó, hi ha un bar de tapes on he passat grans moments en companyia de part de la família. Té una terrassa que mira al port, però nosaltres sempre entrem a dintre perquè, quan hi hem anat, o el temps no acompanyava gaire o estaven totes les taules del mirador ocupades.

Confidències, bones notícies, converses optimistes, riures, bromes, acudits...
Tot acompanyat de patates braves, mandonguilles, pollastre, truites de patata i d'espinacs, boquerons, calamars... I, com no, canyes de cervesa a dojo... I alguna cigarreta, també...

Grans moments... Inoblidables i màgics, tan màgics com la imatge que es veu al començament.

Cita obligada, com no, amb la meva parella.

dijous, 30 d’octubre de 2008

PETITS GRANS DETALLS


Els petons i abraçades de la meva parella i els meus fills
Els de la foto
Les vivències dels meus germans
Les migdiades dels meus pares
Els renecs de la meva àvia
Un tall de coca de congret
Els dinars familiars de la meva tieta
La coseta que està en camí
L'altra família
La mirada noble d'un bon amic
L'alè fort de la brisa del mar
L'olor de Menorca
El fred de Tremp
Una tassa de xolocata amb nata veient la tele
Les dormides del cap de setmana
Les amistats, velles i noves
El cau
El diari dels diumenges, sobretot, el Kranh
Una de cocacola amb patates xip
Tantes i tantes coses...

dimecres, 29 d’octubre de 2008

FRENS

"Frens per a tenir amics i amigues

Un estil de vida poc obert als altres. Si no ens proporciona oportunitats de relacionar-nos i no fem res per canviar-ho, la soledat serà la nostra única companyia.
La baixa autoestima i el complex d'inferioritat. Si no confiem en el valor de la nostra aportació, tendirem a menysprear-nos i a aïllar-nos. Poques persones resulten menys interessants que les que tenen un baix concepte de si mateixes. Si pensem que no valem res, serà difícil que iniciem qualsevol cosa, i menys si això comporta un risc de fracàs. I quan la proposta de relació provingui de l'exterior, el més probable és que, per por, no atenguem la crida o no sapiguem fer-ho eficaçment.
Les pors. De no agradar, de no complir les expectatives que creiem que es tenen de nosaltres, de no estar a l'alçada de les circumstàncies. Por que si ens coneixen a fons, ens abandonaran.
La falta d'habilitats de comunicació. Dir el que es pensa no és el problema, sinó la forma com es diu. Empatia (posar-se en lloc de l'altre) i assertivitat (expressar-nos amb llibertat i sinceritat, sense ferir ni menysprear) són la clau.
L'autoengany. Creure que ho donem tot, que sempre estem a disposició de l'altre i, per tant, esperar-ho tot de les nostres amistats. L'aclaparament i la tensió a què sotmetem els amics fa que qui se'ns acosta acabi allunyant-se'n i ens suma en un sentiment d'incomprensió que acaba reforçant l'autoengany.
Pretendre tenir sempre la raó, conduir-se de forma altiva, intolerant o mesquina.
La fredor, tant en el camp verbal com en el gestual. La falta d'emotivitat, d'acostament, d'una abraçada, d'una carícia."
Tot seria més senzill si tinguéssim la valentia de ser nosaltres mateixos, de no autoenganyar-nos, de viure d'acord amb el que sentim, de no estar tan pendents del que pensen els demés.
Tot seria més senzill si deixéssim de banda l'egoïsme que ens porta a pensar que ens deuen i no ens donen, si deixéssim de banda tants i tants prejudicis, si fossim capaços d'estimar-nos i estimar els altres sense entrebancs.

dilluns, 27 d’octubre de 2008

LA FORMIGA I LA CIGALA

Hi havia una vegada un país que sempre començava la casa per la teulada. Un país que anava a apagar el foc quan ja tot estava socarrimat. Un país tan preocupat per les aparences que s'estava convertint en una caricatura d'ell mateix.Un país de vodevil, que va donar un tomb a la història de la cigarra i la formiga:

"VERSIÓN CLÁSICA

La hormiga trabaja a brazo partido todo el verano bajo un calor aplastante.
Construye su casa y se aprovisiona de víveres para el invierno.
La cigarra piensa que la hormiga es tonta y se pasa el verano riendo, bailando y jugando.
Cuando llega el invierno, la hormiga se refugia en su casita donde tiene todo lo que le hace falta hasta la primavera.
La cigarra tiritando, sin comida y sin cobijo, muere de frío.

FIN"

"VERSIÓN ESPAÑOLA

La hormiga trabaja a brazo partido todo el verano bajo un calor aplastante.
Construye su casa y se aprovisiona de víveres para el invierno.
La cigarra piensa que la hormiga es tonta y se pasa el verano riendo, bailando y jugando. Cuando llega el invierno, la hormiga se refugia en su casita donde tiene todo lo que le hace falta hasta la primavera.

La cigarra tiritando organiza una rueda de prensa en la que se pregunta por qué la hormiga tiene derecho a vivienda y comida cuando quiere, cuando hay otros, con menos suerte que ella, que tienen frío y hambre.

Tele5 organiza un programa en vivo en el que la cigarra sale pasando frío y calamidades y a la vez muestran extractos del video de la hormiga bien calentita en su casa y con la mesa llena de comida.

Los españoles se sorprenden de que en un país tan moderno como el suyo dejen sufrir a la pobre cigarra mientras que hay otros viven en la abundancia. Las asociaciones contra la pobreza se manifiestan delante de la casa de la hormiga. Los periodistas organizan una serie de artículos en los que cuestionan cómo la hormiga se ha enriquecido a espaldas de la cigarra e instan al gobierno de Zapatero a que aumente los impuestos de la hormiga.

Respondiendo a las encuestas de opinión, el gobierno de Zapatero elabora una ley sobre la igualdad económica y una ley con carácter retroactivo, antidiscriminación. Los impuestos de la hormiga han aumentado y además le llega una multa porque no contrató a la cigarra como ayudante en verano.Las autoridades embargan la casa de la hormiga, ya que ésta no tiene suficiente dinero para pagar la multa y los impuestos.

La hormiga se va de España y se instala con éxito en Suiza. El Tomate hace un reportaje donde sale la cigarra con sobrepeso, ya que se ha comido casi todo lo que había mucho antes de que llegue la primavera...La antigua casa de la hormiga se convierte en albergue social para cigarras y se deteriora al no hacer su inquilino nada para mantenerla en buen estado. Al gobierno se le reprocha no poner los medios necesarios. Una comisión de investigación que costará 10 millones de Euros se pone en marcha. Entretanto la cigarra muere de una sobredosis.

La Cope y Telemadrid comentan el fracaso del gobierno para intentar corregir el problema de las desigualdades sociales.La cadena SER, EL PAIS, Iñaki Gabilondo y la tribu catalana del PSOE,( carles francino, angels barcelo y gemma nierga) dicen que la culpa de todo es de Aznar, irak, Franco y la Falange. La casa es ocupada por una banda de arañas marroquíes inmigrantes y el gobierno de Zapatero se felicita por la diversidad cultural de España.

FIN"

Spain is diferent...

dijous, 23 d’octubre de 2008

PROHIBICIONS

Clicant a sobre la imatge, es veuen el text i la foto més grans

dimecres, 22 d’octubre de 2008

L'AMOR

"Y es que empiezo a pensar
que el amor verdadero es tan solo el primero.
Y es que empiezo a sospechar
que los demás son sólo para olvidar."
(La Oreja de Van Gogh)

Hauríem de clarificar qui es pot considerar que és el primer amor:

La primera persona de qui t'has enamorat?
La primera persona que t'ha decepcionat?
La primera persona a qui has estimat i que t'ha desenganyat?
La primera persona que t'ha provocat un dolor molt difícil de superar?
La primera persona que t'ha valorat?
La primera persona que t'ha fet sentir única?
La primera persona que t'ha donat seguretat i protecció?
La primera persona que t'ha fet créixer com a ésser humà?
La primera persona que, abans que res i malgrat tot, t'ha ofert la seva amistat?
També es diu que el més important no és el primer amor, sino el darrer.
Segurament, el que compta de debó és la solidesa que hi ha quan ha passat la primera etapa, l'etapa més poc realista i que et fa veure l'altre com tu voldries ser, no com és realment.
L'enamorament acostuma a començar quan veus en l'altre el que tu en el fons voldries ser. Però això no vol dir que la nostra visió s'ajusti a la realitat.
L'amor comença de veritat quan l'etapa d'enamorament està superada i comences a estimar l'altre tal i com és i per tot el que representa que arribarà a ser en un futur com a persona.
"Si has construído un castillo en el aire, no has perdido el tiempo, es allí donde debería estar. Ahora debes construir los cimientos debajo de él."
(George Bernard Shaw)

dimarts, 21 d’octubre de 2008

AUTOESTIMA

"Buena parte del sufrimiento inútil en el mundo se produce porque en algunas ocasiones en las que deberíamos dedicarnos a pensar, nos ponemos a sentir, y en ocasiones que son para sentir, nos ponemos a pensar. Evitemos este sufrimiento inútil: hay momentos para pensar y momentos para sentir."
(Chesterton)

Els adolescents ben sovint pateixen perquè tenen un gran malestar dins seu. Aquest malestar es diu baixa autoestima i els hi provoca confusions, patiments i malentesos amb els demés. També els fa ser més covards davant de situacions noves i els impedeix desenvolupar-se com a persones. Quan a mida que van fent anys i sumant experiències bones i no tan bones aquesta autoestima comença a créixer, es redescobreixen i accepten com són realment. I tot el que han viscut els hi serveix per ser més comprensius amb les persones que els envolten i, també, per reconéixer les seves pròpies limitacions sense avergonyir-se'n.
Però, mentre dura la baixa autoestima i els defectes es sobredimensionen davant del mirall, pensen quan han de sentir (no confien en les persones que els estimen), i senten quan han de pensar (no són capaços de situar els comentaris de terceres persones en el lloc merescut).

Quan jo tenia 19 anys, segons les meves "grans amistats" i les de la meva parella, jo no feia per ell en absolut. No era el seu tipus, era impossible que li agradés, només volia "una cosa" amb mi, etc., etc. Val a dir que portem junts 26 anys, que gairebé som dues parts d'un mateix esperit malgrat les nostres diferències, però que això em va costar patir de baixa autoestima fins ben bé passats els trenta. Quan van néixer els nostres fills, la meva vàlua com a persona va trobar definitivament el seu lloc i segueix evolucionant.

L'autoestima és un valor que creix amb el desenvolupament de la persona, però que s'ha de començar a treballar des de ben petit. S'ha d'anar amb molt de compte amb les persones que tenim al voltant, en els missatges verbals i no verbals que els hi transmetem, sobretot quan són infants i adolescents.
A vegades fem algun comentari personal que, lluny de fer gràcia al nostre interlocutor, el que li produeix és un gran malestar.
A vegades donem consells que ningú no ens ha demanat, com si tinguéssim les millors solucions als problemes dels demés mentre que la nostra pròpia vida va fent aigües.
A vegades ens pensem que ho sabem tot quan el cert és que estem començant a aprendre el que és la vida.

"Cuando aprendes a ser dueño de tus pensamientos, de tus emociones, de tus pasiones y de tus deseos, la vida deja de ser una lucha y se convierte en una danza."
(Louise Hart)

dilluns, 20 d’octubre de 2008

PIGMALIÓ

Pigmalió es va entossudir a transformar una noia sense educació ni cultura en tot el contrari. Va crear una persona a la seva imatge i semblança, algú que segons el seu punt de vista fos estimable, i ho va aconseguir. Però la seva creació li va esclatar entre les mans. Cap dels dos va ser capaç de canalitzar el desig, l'atracció mútua, la fascinació i la dependència que s'havia apoderat dels seus sentiments.

La perfecció no porta enlloc, més que res, perquè acostuma a ser fictícia, fruit de frustracions i inseguretats. L'amor es basa en una acceptació de l'altre tal i com és; no es pot inventar, crear, elaborar ni escriure com si fos una novel·la. Afortunadament, la paraula "FI" després de "van ser feliços i van menjar molts anissos" no es dóna en el nostre dia a dia, tan prosaic, tan difícil, tan real, tan absurd i tan ple de coses. Dic afortunadament, perquè "fi" significa acabament. I la vida no està feta de situacions que comencen i acaben. És un constant fluir d'experiències, patiments, canvis, moments feliços. És com un pèndol que va i ve, i d'aquesta manera un es va fent més savi, un va aprenent i omplint-se de vivències. I relacionar-se és compartir vivències, bones i dolentes.

"Cuando dos personas están bajo la influencia de la más violenta, insensata y transitoria de las pasiones, se les obliga a jurar que permanecerán en esa emocionada, anormal y agotadora condición hasta que la muerte les separe."
(George Bernard Shaw)

L'amor comença com una malaltia psicològica, però es va transformant en una relació més autèntica, real i enriquidora. Hi ha persones a qui costa passar aquesta primera barrera. Hi ha persones a qui se'ls hi fa impossible perquè han viscut un autoengany, que és el pitjor dels enganys; perquè han volgut viure aquest sentiment com a les pel·lícules; perquè tenen pànic a les veritats de la vida, que són moltes i no sempre bones, però que ens fan entendre cap a on anem.

L'autoengany pot convertir la teva vida en:
"...un camino de rosas que se volvieron apestosas..."
(Enemigos)

dimarts, 14 d’octubre de 2008

REALITZAR-SE

Es va començar a dir que la dona, per sentir-se realitzada i igual que l'home, havia de treballar fora de casa. Com si les feines de casa fossin més degradants. Quina llàstima... Com si haver de complir un horari, treballar per compte d'un altre i aguantar dia sí i dia també companys de feina que et fan la vida impossible (sort que aquest no és el meu cas, però ho va ser fa anys) fos el millor per sentir-se amb plenitud com a persona.
A una colla de senyores lletjes, malcarades i, en gran part, lesbianes (compte, que no ho estic dient com un insult), se'ls hi omplia la boca fent-nos creure que els homes eren els nostres enemics, que havíem de ser millor que ells i, per tant, fer el mateix i més.
Ho sento, però no és compatible en absolut el concepte de família amb el de persona individualista, que viu per treballar i que sense una feina fora de casa no es ningú.
He estudiat, estic treballant des de fa molts anys, he format una família, he batallat i fet mil i una filigranes amb els horaris laborals i els de la meva parella i fills. He viscut sense adonar-me'n, corrents, amb el rellotge dins del cap, comptant els minuts i els segons, intentant fer-me la dona alliberada quan mai no m'havia sentit tan presonera.
AIXÒ ÈS REALITZAR-SE??
Ara que ja tinc una edat tinc molt clara una cosa: de tot el que he fet, el millor ha estat casar-me i tenir fills. Era el meu somni des de ben petita i era el que he volgut sempre, en el fons. I si em toqués la loteria i pugués deixar de treballar, ho faria. I em quedaria a casa, cuinant, fregant i plegant la roba, i no em sentiria pitjor que treballant fora de casa. O, potser, em podria permetre no tenir horari ni feines per fer i dedicar-me a mi i als meus.
REALITZAR-SE COM A PERSONA ÉS ESTAR BÉ AMB UN MATEIX.
Treballar...
Horaris...
Poca comunicació o cap amb la parella i els fills...
Ens han "venut la moto" persones que, segurament, vivien una gran frustració per no reconèixer el que de debó volien, o per no ser capaces de lluitar per un somni.
Des de quan ser l'esclau d'altres que no són res teu és bo per a realitzar-se?
Quan pugui, em baixaré d'aquesta moto que m'han venut i disfrutaré encara més de la meva família. La resta són trons...

dijous, 9 d’octubre de 2008

LA VIDA ENS FA FORTS

"La sonrisa de las chicas con aparato
Recuerda, recuerda
Recuerda que todo me iba mal
Recuerda que nada me gustaba
Recuerdalo
Intenta recordar, solo recordar
Imbécil, Imbécil
Así era como era yo
Así era como me recuerdo
Así era yo
Intenta recordar, solo recordar
Fue la sonrisa de las chicas con aparato
Lo que me salvó
Es increíble créetelo
Recuerda, recuerda
Recuerda que todo me iba mal
Recuerda que nada me gustaba
Recuerdalo
Intenta recordar, solo recordar
Fue la sonrisa de las chicas con aparato
Lo que me salvó
Es increíble créetelo..."
(Sr. Mostaza)


He arribat a la conclusió que les persones que d'adolescents han patit complexes i han tingut l'autoestima per terra, quan es van fent grans i madurant, gaudeixen d'un món interior tan ric i ple de patiments, neures i llàgrimes, que tenen moltíssim per donar.
Llavors, quan tots aquells problemes formen part del passat, quan l'autoestima es va recuperant a poc a poc, llavors sorgeix com del no res una creativitat sense límits, un nivell de comprensió cap allò que els envolta que ja voldrien tenir molts i una capacitat d'estimar que no té límits, però que comença per ells mateixos.

Començo a veure persones que estan en aquesta edat del "gall-dindi", que ja apunten maneres. I es fan estimar pel que veus que arribaran a ser. Perquè ho viuen sense culpar els demés, perquè no pretenen donar una imatge diferent, perquè en el fons ho volen superar...

Si tornés a ser adolescent, no perdria el temps com ho vaig arribar a fer, no babejaria pel primer xulo remullat que se'm creués pel camí. No senyor: m'enamoraria del noi més acomplexat del món, perquè el que m'oferiria segur que valdria més que la mateixa lluna.

Però això no he veus clar fins que t'acostes als vint anys. I, abans, has passat per tot un periple de patiments, tonteries i gelosies absurdes que t'han tret la son més d'una nit.

QUÈ ESTÀ PASSANT?

AVIONS QUE S'ESTAVELLEN SENSE MOTIU APARENT...

POLÍTICS HISTÈRICS ANUNCIANT UNA CRISI ECONÒMICA MENTRE NO PAREN DE MALGASTAR EN XOMINADES...

BANCS O CAIXES D'ESTALVIS = MACARRES DEL SEGLE XXI

HOSPITALS QUE SEMBLEN CAMPS DE CONCENTRACIÓ...

ELS GRANS MANDATARIS, ELS MÉS PODEROSOS DEL MÓN, DEMOSTRANT QUE SÓN MILIONS DE VEGADES MÉS IMBÈCILS QUE ELS QUE ESTEM PER SOTA D'ELLS...

JUSTÍCIA PATATERA, QUE TÉ EL CARRER PLE DE DELINQÜENTS I QUE ENS TRACTA ALS QUE VIVIM I DEIXEM VIURE COM A UNS PSICÒPATES, PEL FET DE PARAR UN MINUT EL COTXE A UN LLOC PROHIBIT...

MINISTRES D'ECONOMIA TOCATS DEL BOLET I MENTINT A TORT I A DRET. I NI ES PREOCUPEN DE MENTIR BÉ...

"CAFÉ PARA TODOS", AIXÒ SÍ, AMB ELS IMPOSTOS QUE PAGUEM NOSALTRES...

ELS SOUS DE LA PLEBE CONGELATS, MENTRE ELS IMBÈCILS ANOMENATS ABANS VAN ACUMULANT CÀRRECS...

Quina pena de país... Quina desgràcia de món... Els dinosaures van saber viure millor...

dimarts, 7 d’octubre de 2008

LA SOBREPROTECCIÓ

"El final del camino de las lágrimas es éste:
Miramos hacia atrás y nos damos cuenta de las dificultades soportadas hasta aquí.
Miramos hacia adelante y sabemos que estamos en mejores condiciones de enfrentarnos con el más importante de los caminos, el que conduce a la felicidad, el camino del propósito."
(Jorge Bucay)

No estem preparats, ni pel dolor ni per la pèrdua. Els nostres pares, en el seu afany de protegir-nos i protegir-se a ells mateixos (tot s'ha de dir), ens han convertit en uns bunyols que es desfan a la mínima, que tenen l'autoestima per terra, incapaços de decidir i mirant als demés des de molt avall.

Sort que la vida ens la va fotent i els anys ens donen experiència. Sort que podem mirar enrera i decidir que la relació amb els nostres fills serà una mica diferent: de tu a tu, però amb respecte. Sincera i valenta. Sense por a mostrar la nostra vulnerabilitat.

Tots som persones. Tots tenim defectes. Tots som susceptibles de millorar o empitjorar. La decisió és nostra... Hem de protegir els nostres fills, no amagar-lis la realitat. I crec que la millor manera de protegir-los és ensenyant-los a ser persones nobles i amb coratge. Guerrers sense armes mortíferes, però amb la presència suficient per no ser humiliats, ni utilitzats, ni víctimes de cap mena de xantatge.

La millor lliçó que es pot aprendre en aquesta vida és ser tu mateix.

"...Hasta que un día, exactamente el 23 de noviembre de 1979, me di cuenta de que no podía vivir sin mí... Nunca noté que yo era imprescindible para mí mismo."
(Anònim)

I no oblidem mai que el present és un regal, però el millor està per venir.

dilluns, 6 d’octubre de 2008

LA FORQUILLA

El passat és història, però ens situa en el nostre espai i temps.
El present és el regal del dia a dia, del viure el moment, de l'aquí i ara.
El futur és un misteri, és el que no sabem, però cal pensar sempre que el millor està per venir.

La vida és passat, present i futur. És l'aire que respirem, les olors que ens fan recordar, la llum que veiem, les experiències que anem vivint en tot moment, les alegries, els patiments, les pors, el no saber. Tot ens pot fer trontollar, veure les coses negres, pensar que no hi ha sortida, que s'ha acabat, que res no val la pena, que les situacions són irreversibles. Però el millor està per venir...

Hem de ser capaços de "trobar la forquilla" de la nostra vida, la forquilla que ens fa esperar el futur amb ganes i amb il·lusió. El futur sempre és un nou començament...

Per què hem de "trobar la forquilla"? Aquí tenim la resposta:

Lo mejor está por venir
Hoy solamente quisiera compartir con ustedes este cuento que evoca en mí la necesidad de aceptar los cambios, y decidirse a ver en ellos la puerta hacia el futuro que, por desconocido, en todos los casos debería merecer más nuestra curiosidad que nuestro temor. Escuché la historia de la tía Martina de boca de Roger Thomas en una misa fúnebre.
Largamente entrada en los ochenta, Martina mandó a llamar a su amigo y confesor, el padre Ramiro. El sacerdote amaba a esa tierna anciana que tanto le había ayudado en la parroquia cuando él había llegado al pueblo veinte años antes. Desde la puerta la vio distinta, menos movediza, más circunspecta y ofreciéndole una silla frente a ella.
El asunto debe ser grave si quiere que me siente para escucharla, pensó.- ¿ Le pasa algo, Martina?- se animó a preguntar.- Nada importante, padre- dijo la tía-.Estuve con el Dr. Gutter y me ha dicho que algo parece haberse complicado gravemente en mi corazón y él no recomienda una operación, dada mi edad… Me quedan cuando mucho seis meses de vida, quizás menos…- ¿ No podríamos hacer alguna consulta más?- agregó Ramiro-. Quizás en la Capital…- No, padre. Yo sé que su diagnóstico es certero, ya venía mi cuerpo avisándome.- Rezaremos juntos. Quizás, con la ayuda de Dios, sea sólo un susto- dijo el curita, tomando sus manos.- Gracias padre, pero no lo llamé para evitar esta contingencia sino para prepararla. Quiero pedirle algunas cosas para mi funeral. ¿ Las hará por mí?- Cuando llegue la hora, si yo estoy allí, puede usted contar con lo que desea. ¿ De qué se trata?.
- Quisiera pedirle que se encargue de que haya una pequeña ceremonia sin demasiadas palabras, un poco de jugo de frutas y café. Quizás alguien podría cantar el Ave María de Gounod, no el de Shubert; y quisiera que usted ponga en mis manos dos cosas, antes de que cierren mi féretro…- De acuerdo, Martina. Cuénteme cuáles son esas dos cosas y luego deje de pensar en su despedida y concéntrese en el tiempo que le queda por vivir.
- En la derecha- siguió Martina- quisiera tener la Biblia que me regaló mi madre… En la izquierda quisiera tener esto…- y dándose vuelta sacó, de un cajoncillo, lo que parecía un simple tenedor de un antiguo juego de cubiertos de mesa.- Perdón, Martina- preguntó sorprendido el cura- ¿ un tenedor?- Sí. Es del juego de mesa de mi casa de la infancia. Lo guardo desde entonces pensando en este momento.- Así se hará. Pero, ¿ podría contarme algo más sobre este deseo?. Alguien podría preguntar la razón…- Espero que pregunten y si no lo hacen espero que usted les cuente esta historia- dijo Martina-. Le contaré:
Cuando yo era niña, en mi casa no había demasiado dinero para cocinar grandes cenas, sin embargo en algunas ocasiones especiales, navidades, cumpleaños o bodas, aunque no en todas, mi madre y sus hermanas cocinaban manjares, sin medir los gastos. En algunos de ellos al retirar los platos de la comida principal mi madre o mi tía nos decían al levantar los trastos sucios: “ Quédense con sus tenedores, niños". Y esto tenía un solo y maravilloso significado, tendríamos un postre especial. No sería una gelatina, ni flan, ni algún simple helado ( no se necesitaba tenedor para comer esos postres), sino un plato especial: la exquisita torta de chocolate de Tía Emma o quizás la maravillosa tarta de manzanas y frambuesas de mi madre.
Cuando nos avisaban que debíamos conservar nuestro tenedor sabíamos que lo mejor estaba por venir. Y eso es exactamente lo que quiero que usted les haga saber a todos los que estén allí, padre, recordando los buenos momentos que compartieron con ésta anciana, como se suele hacer. Alguno preguntará por qué hay un tenedor en mi mano, y usted les contará mi historia para que todos se enteren de que quería estar preparada, que yo sabía que lo mejor… el postre de este exquisito banquete que fue mi vida, está por venir.
J. Bucay

diumenge, 5 d’octubre de 2008

SEÑOR MOSTAZA

"Será que estoy creciendo, pero estoy harto de mirarte desde el suelo"



Genial...

El concert, molt bo. Son uns grans músics. I les lletres de les cançons no tenen desperdici... Connecten amb la realitat i tenen aquell sentit de l'humor tan intel·ligent i tan sà. El sentit de l'humor que comença per riure's d'un mateix.

M'encanta que siguin tan "poc pràctics" i que comparteixen amb la gent el seu "món interior". Qui no els coneix, no sap el que es perd.

dijous, 2 d’octubre de 2008

LA LLETRA "H"

"Hi és, però no es nota"
(Anunci publicitari de la TV)

Quantes persones hi ha en aquest món que hi són, però no es nota? No ho sabria dir, però el que sí tinc clar és que deuen ser més imprescindibles que aquelles que es fan veure en tot moment.
Hi ha persones silencioses que prefereixen passar desapercebudes. Potser per poca autoestima, per timidesa... Però, amb el temps, aquesta manera de fer pot anar agafant un caire positiu i, llavors, tenim un ésser que fa companyia, que escolta, que té empatia de sobres, que comprèn les neures dels demés.

Les persones diferents de veritat són aquelles que no fingeixen, que no busquen la popularitat, que són elles mateixes i que, dia a dia, van aprenent a estimar-se més, a acceptar-se i a millorar tot allò de la seva persona que no acaba de funcionar bé. Les persones diferents són autèntiques per naturalesa. I no confonguem persones "diferents" amb persones "exhibicionistes", que d'aquestes darreres n'hi ha de sobres, per vergonya de tots.

Les persones diferents estan mal vistes per la resta del ramat humà, precisament perquè no se sotmeten a aquestes modes absurdes i canviants que, avui en dia, emparanoien a tothom i no porten enlloc.

"Si se burlan de ti por ser diferente, búrlate de ellos por ser todos iguales"
(Jon Davis)

divendres, 26 de setembre de 2008

TEMPS DE SILENCI

Silenci. T'ESTIMO...
Silenci. NO ET VULL PERDRE...
Silenci. HO ETS TOT PER MI...
Silenci. POTS COMPTAR AMB MI...
Silenci. SEMPRE EM TINDRÀS...
Silenci. ET VULL ABRAÇAR...
Silenci. T'ESTIMO...
Silenci...
Temps de silenci...
Temps...
(copyrhigt Laura)

dilluns, 22 de setembre de 2008

ELS BONS AMICS

Aiiix... la tortuga sàvia de "Kungfú panda":
"El ayer es historia, el mañana es misterio, el hoy es un regalo, por eso se le llama presente"

Els amics estan sempre amb tu, en el dia a dia, en el teu present, però necessiten saber que els estimes encara que no t'ho demanin. L'amistat no deixa de ser una planta que s'ha d'anar regant i abonant mica en mica, cada dia. També és veritat que, quan l'amistat té unes bones arrels, ja pot passar temps sense contacte, que l'afecte torna a sorgir com si res. Els amics, com el present, també són un regal. Un dels millors regals que et pot oferir la vida.

L'amistat pot arribar a ser molt delicada en segons quines situacions. Però els amics de veritat són capaçós de superar els entrebancs més grans i d'estar al teu costat quan més els necessites. És la relació humana més desinteressada que pugui haver-hi; és tan forta, que pot moure muntanyes. Quan l'amistat és de veritat, és capaç d'aconseguir allò que pot semblar impossible.

"Aquel que siempre está dispuesto a ayudar.
Aquel cuyos consejos siempre fueron buenos.
Aquel que no teme defenderte cuando te atacan.
Ése es a quien yo llamo un amigo"
(Anònim)

Després d'escriure tantes meravelles sobre l'amistat, només em queda dir que no conservo ni un sol amic ni amiga de la meva infantesa i adolescència. Fallo meu, per descomptat. La meva pobra autoestima, les meves màscares per amagar-me, la meva poca personalitat, tot el que m'acompanyava en aquella edat tan complicada... Però això és una altra història...






dissabte, 20 de setembre de 2008

CONNEXIONS CÒSMIQUES

Tots en necessitem, de sort. Però està clar que ens l'hem de treballar. No crec en els jocs d'atzar, ni en la bona o mala sort. Penso que la vida està feta d'experiències que ens omplen i d'altres que ens ho fan passar molt malament, però que a la llarga ens serveixen per aprendre i ser més savis. No estem aquí per trobar la felicitat sino per anar adquirint coneixements molt valuosos que ens serviran més endavant per trobar nous alicients.
No crec en l'atzar ni en la sort, però sí que em quedo molt parada davant de les "trobades casuals", de les "connexions còsmiques", d'aquelles situacions que es presenten com un "dejà vu", o que sorgeixen sense força-les en absolut. Passa molt poques vegades, gairebé mai, però pots trobar-te amb persones que et sembla haver conegut abans, amb qui la familiaritat apareix de la manera més natural. Com si l'univers actués perquè coneguem aquesta persona o aquesta altra, amb el convenciment que era el que havia de passar tard o d'hora.
Trobes a la porta del cau de la parròquia una persona a qui feia 10 anys que no veies. I aquesta casualitat, d'alguna forma, canvia la teva vida. Participes de les seves vivències, comences a saber com li ha anat tot i te n'adones que hi ha més coses en comú de les que et podies imaginar.
Sé d'altres persones que han fet amics per tota la vida a partir d'una broma o d'un encontre casual.
T'ensenyen fotos d'una festa i, entre la gent d'una de les fotografies hi ha una companya de l'escola a qui feia anys que no veies. Això encara és més impactant que trobar-te-la en un sopar preparat.
Acabes de conèixer una persona i resulta que viu al mateix barri d'una altra que, en un passat llunyà, et va fer mal.
Totes aquestes situacions que semblen una broma del destí fan pensar que en comptades ocasions hi ha trobades que van més enllà de la casualitat i que es produeixen per algun motiu més important del que en aquell moment puguem pensar.
Vivim enmig d'un atzar però, també, la vida ens presenta moments molt concrets que hem d'agafar com un tresor i no deixar-los anar, perquè potser en ells hi ha la clau de tot.
La llàstima és que no ens deixem anar, sobretot quan som molt més joves. No ens deixem anar i desperdiciem ocasions úniques, experiències que ens poden marcar positivament per tota la vida. A vegades volem controlar tant la nostra vida que la fem malbé, la convertim en una caricatura del que podria ser.

"Hay certezas que sólo se presentan una vez en la vida"
(Pel·licula "Los puentes de Madison")

Com em va impactar aquesta frase... Com em va impactar tota la pel·lícula...

dijous, 18 de setembre de 2008

MÀSCARES

S'ha de tenir valor per ser un mateix i no amagar-se darrera d'una màscara.

Treure't la mascara et pot fer semblar vulnerable. Però la valentia que suposa el fet de treure-te-la et dóna la força necessària per afrontar la vida sent un mateix.

Les persones sense màscara són:

- Valentes
- Autèntiques
- Sensibles
- Amb una gran maduresa emocional
- Mai no es fan notar, però omplen el buid que a vegades senten les persones del seu voltant
- Tenen una gran capacitat per estimar
- Viuen tocant de peus a terra
- S'accepten tal i com són
- Es donen a conèixer de veritat

Aquestes persones estableixen relacions honestes i sinceres, tant amb elles mateixes com amb els seus éssers estimats. Saben estar allà, tant en moments de tristesa com d'alegria. Saben posar-se en el lloc de l'altre i senten un gran respecte cap els demés.

A vegades poden semblar "invisibles" dins d'un grup de més persones. Però hi són, sempre hi són i poden arribar a omplir el més gran i profund buid amb la seva capacitat d'entrega. Perquè saben donar, però també rebre.

dimarts, 16 de setembre de 2008

RETROBAMENT

Quan els anys passats són més que els que et queden per davant, t'adones que mai no és massa tard per anar "de nòvio amb la vida" (by Jorge Bucay). És important no perdre mai l'esperança, malgrat que el món cada vegada sembla més artificial, com un escaparat de titelles que no poden fugir dels seus cordills senzillament perquè no volen, tenen por a decidir i ja viuen bé deixant-se portar.

I, ara, un petit relat:

PERDUTS EN UN DESERT

Es va separar del grup i va començar a caminar per la sorra seca i abundant. És molt difícil deixar petjades a la sorra d’un desert, perquè aquestes desapareixen emportades per la brisa que la va aixecant. Aquella sorra li recordava la persona per qui s’havia perdut del tot: intentava deixar-li petjada, però aquesta no quedava ni tan sols marcada. I és que el sentiment no era recíproc. Per arribar al nivell d’intimitat desitjat, calia confiança, estimació i atracció. Li mancava un ingredient dels tres, potser el menys trascendental però no per això menys important. En nom de l’amistat, havia renunciat a allò que més volia i que podria canviar-li la vida a millor. Perquè l’amistat és allò pel que ho donaries tot, és una mirada directa als ulls, és sentir la persona encara que no hi sigui... Perquè és molt difícil trobar un bon amic, més difícil encara deixar-lo i impossible oblidar-lo. Mentre contemplava l’horitzó, el color de la sorra i el del cel es confonien.

Caminava amb decisió, amb seguretat, com si sabés molt bé cap a on s’havia de dirigir. El desert en que s’havia convertit la seva vida era més sec i auster que el que estava treptijant en aquell moment. Havia tingut por a perdre’s, a deixar de ser el que era. Havia decidit tancar el seu cor per fugir de qualsevol ferida, per por a deixar-se anar. S’havia perdut entre autoenganys i mentides pietoses. Mentre se li omplien els peus de sorra, anava caminant amb la seguretat de que trobaria el que buscava. A l’horitzó s’endevinava una ombra, algú venia en direcció contrària. A mida que s’apropaven se li anava dibuixant un somriure i endevinava una expressió igualment feliç en l’altra persona.

Per fi s’havien trobat, sense entrebancs, sense pors.

“Vivimos esta vida como si lleváramos otra en la maleta: un puro autoengaño para pasar de puntillas por la misma, sin importarnos demasiado si la vivimos o la desperdiciamos”
(Hemingway)

dilluns, 15 de setembre de 2008

PENSAMENTS BONICS

Mai no és massa tard per:

ESTIMAR
TORNAR A COMENÇAR
IL·LUSIONAR-SE
SER UN MATEIX
PERDRE LES PORS
ACCEPTAR-SE

Mai no és massa tard si els sentiments són autèntics...

Mai no és massa tard per aplicar el que diu el següent text d'Ernesto Cortázar:

BONITOS PENSAMIENTOS

Tres cosas irrevocables para la vida son:

El tiempo
Las palabras
Las oportunidades

Tres cosas que no debes negarle a tu vida son:

Serenidad
Honestidad
Esperanza

Tres cosas que deterioran tu vida son:

El orgullo
La arrogancia
El enojo

Tres cosas que debes elegir en esta vida son:

Tus sueños
Tu éxito
Tu destino

Tres joyas que se tienen en la vida son:

Autoestima
Amor
Verdaderos amigos


(Ernesto Cortázar)

dimarts, 9 de setembre de 2008

L'AMISTAT

Quan arribem a l'adolescència, encara no estem preparats per patir, no sabem perdre, ens hem acostumat a la immediatesa de les coses, a tenir-ho tot en el mateix moment que ho necessitem. No sabem esperar, no li donem temps al temps i, al final, ens acabem equivocant.

"Creo que la amistad es la relación humana más genuina que somos capaces de tener. Ser comprendido y apreciado por lo que uno es, el ser humano sin adornos por dentro, es una experiencia vital en la vida"
(Daisaku Ikeda)

La por a patir, sobretot quan ja ens han fet mal, fa que no ens llencem plenament i que ens conformem amb emocions menys intenses, però que puguem controlar.

L'amistat és la millor de les vivències i ens prepara molt bé per futurs sentiments més forts i viscerals: implica estimació, entrega, empatia, estar sempre al peu del canó per ajudar, protegir, aconsellar. Les amistats són per sempre, almenys ho haurien de ser, i ofereixen el millor aprenentatge per l'amor.

dijous, 4 de setembre de 2008

TEMPS AL TEMPS

"El tiempo es muy lento para los que esperan, muy rápido para los que temen, muy largo para los que sufren, muy corto para los que gozan; pero para quienes aman, el tiempo es eternidad"
(William Shakespeare)


Diuen que el temps tot ho cura, que és com un antídot, que posa totes les coses al seu lloc. Potser aquest efecte terapèutic del temps ve donat perquè, mentre va passant, nosaltres anem evolucionant, canviant, aprenent i veient els fets d'una altra manera.

La paciència és aquesta gran virtut que fa que aprofitem al màxim el pas del temps. Saber esperar, confiar i tenir clar que totes les coses, tots els esdeveniments van trobant el seu lloc adequat.


"Cuando quieres realmente una cosa, todo el universo conspira para ayudarte a conseguirla"
(Paulo Coelho)


No hi ha res més relatiu que el pas del temps. Depèn tant de l'estat d'ànim com del lloc on et trobes. No deixa de tenir la seva màgia: si viatgem a la velocitat de la llum i amb un telescopi ben potent, ens pot donar visions del passat del nostre planeta.

A vegades sembla que el temps s'atura i no em sorprendia que fos així, per més que un rellotge continui comptant segons i minuts. Per exemple, estar veient una posta de sol ens transporta a un moment inamovible. També ho fa estar al costat de la persona més especial per a tu en aquell moment.

Hem d'aprendre a esperar i a donar temps al temps perquè, com deia el genial Charles Chaplin: "El tiempo es el mejor autor: siempre encuentra el final perfecto"

dimarts, 2 de setembre de 2008

QUAN FUGIM DE NOSALTRES MATEIXOS

L'amor pot venir quan no t'ho esperes i de qui menys t'imaginaves. I, depèn de com es presenti... pot fer por? La resposta és sí.

Cuando el amor nos paraliza de miedo...

¿Por qué huímos cuando amamos de una forma total i absoluta? ¿Qué nos hace sentir este temor tan irracional cuando tenemos el amor de verdad al alcance de la mano?

A veces nos enamoramos de alguien que no coincide en absoluto con nuestro ideal, con nuestro sueño "dorado" de siempre. En el fondo, nos morimos de amor hacia esa persona pero, al creer que no cumple con nuestras expectativas, escondemos nuestros sentimientos y buscamos otro ser humano en quien volcar esa pasión irrefrenable.

Tal vez por eso el amor es efímero en el tiempo. Porque nos paraliza de miedo y decidimos, inconscientemente, entregarnos a alguien hacia quien nuestros sentimientos no son tan fuertes, pero que, por este mismo motivo, nos asegura un sufrimiento menor o más soportable. Pero, al mismo tiempo, también nos asegura que la relación tendrá un final...

El amor verdadero no entiende de razones ni motivos. No entiende de opiniones ajenas ni apariencias.

El amor verdadero no se nota en el corazón, como suele decirse. Al principio, se nota por debajo del corazón, en la boca del estómago, en forma de mariposas revoloteando. Es una sensación única, mágica, casi irreal. Pero es la prueba más palpable de que nos estamos enamorando totalmente, incondicionalmente, de alguien...

El amor verdadero puede aparecer de repente, como una explosión que nos arrolla, nos deja sin respiración, nos confunde y nos aniquila. Nos hace caer enfermos y nos sume en un estado eufórico, como si nos hubiéramos tomado una droga...

El amor verdadero también puede aparecer despacio, sin prisa pero sin pausa, trabajado minuciosamente, hecho de pequeños detalles que van llenando los días, que nos van creando una dependencia de la persona a la que empezamos a amar sin que nos demos cuenta.

Sin que nos demos cuenta... Podemos pasarnos toda la vida sin darnos cuenta. Podemos pasarnos toda la vida sin compartirla con esa persona. Pero nadie nos librará del vacío que sentirá nuestro cuerpo y nuestra alma por siempre. Un vacío que no sabremos porqué lo sentiremos, pero que siempre estará allí... Irán pasando los años felices, alegres, tristes y deprimentes. Pero el vacío siempre estará en nuestro interior. Y, curiosamente, lo empezaremos a sentir en el mismo lugar donde "revoloteaban las mariposas"...

Y sentiremos un dolor casi físico. Luego este dolor se transformará en una tristeza inexplicable pero soportable. Una tristeza que no nos impedirá ser felices, ni vivir el día a día, ni llenar nuestro tiempo con otras vivencias. Pero, en algún momento de nuestra vida, sin saber por qué, sentiremos este vacío. Y tendremos ganas de llorar, sin saber por qué. Y tendremos una sensación de pérdida inexplicable, sin saber por qué. Y notaremos que nos falta algo, notaremos el aire enrarecido, notaremos el vacío...

Cuando el amor nos paraliza de miedo, nos exponemos a vivir sin sobresaltos, sin sufrir en gran medida, sin la necesidad de una entrega total y mutua. Pero también nos exponemos a despertarnos un día con un vacío en la boca del estómago, con una tristeza inexplicable en el fondo del corazón y con una sensación de pérdida que nos hace vulnerables y nos cambia el humor. Puede que al cabo de horas, días, semanas, volvamos a ser los mismos. Pero el vacío puede volver siempre, cuando menos se lo espera uno...

Amor, pasión, entrega... Son sentimientos para ser vividos con valentía, sin temor a lo que pueda pasar. Conllevan, claro está, sufrimiento. Pero vale la pena darse del todo sin pensar en lo que podemos perder. Amar con pasión y entrega y ser correspondido del mismo modo eleva una relación entre dos personas por encima de todo y de todos. Esta valentía puede tener un precio, pero lo que se puede ganar es infinitamente más valioso y nos compensa de cualquier sufrimiento...

Cuando el amor nos paraliza de miedo... morimos en vida...

(Rounal)

UN EXEMPLE DE SUPERACIÓ

Tres frases que m'ha enviat una persona a la qual m'estimo molt, que és autèntica de veritat i que està lluitant per ser ella mateixa:

"No es lo que está pasando o sucediendo, es lo que estamos nosotros creyendo o interpretando"
"Los resultados son producto de nuestro comportamiento, nuestro comportamiento es producto de nuestro estado de ánimo, nuestro estado de ánimo es producto del diálogo interno + actitud corporal"
"El colmo de la estupidez es seguir haciendo las mismas cosas y esperar diferentes resultados"
(Motivació i superació personal)

GRÀCIES, JORDI!!

diumenge, 31 d’agost de 2008

PREPARACIÓ PER LA VIDA

"El amor es un proceso, no un acontecimiento"
(Pel·lícula "Amor y otros desastres")

STAND BY = ESTAR PREPARAT

Abans d'iniciar un procés, s'ha d'estar mínimament preparat. Aquesta pel·lícula que anomeno al començament presenta unes situacions bastant reals. I aquest realisme no treu que, al final, acabi bé. La vaig veure ahir i em va agradar molt, perquè en ella es veu com aquesta "manca de preparació", que no vol dir no estar experimentat o no saber-ne, sino que més aviat es refereix a la por a enamorar-se de veritat, bloqueja els sentiments.
L'amor és un procés que s'ha d'agafar amb valentia, sense pensar gaire en el futur ni en el que se'n pot treure de la relació. L'amor no deixa de ser un cúmul de sentiments que no es poden controlar, que afecten físicament i psíquicament, que fan por i, a la vegada, fan que una persona vagi per la vida levitant, sense tocar de peus a terra.
Quan l'amor fa por, la persona reacciona defenent-se. I com es defèn? Fent que la situació sigui més complicada del que sembla, imaginant-se el que més li convé per no rendir-se a l'evidència, autoenganyant-se...
La protagonista de la pel·lícula coneix un noi que, en principi, es pensa que es gay. Aquesta és la seva defensa: s'està enamorant tant d'ell que el fet de pensar que es gay la salva dels seus propis sentiments. Això li permet negar el que sent. Però al final, com sempre, la veritat s'acaba sabent. La pel·lícula acaba bé perquè deixa de cantó les seves pors i s'hi llença.
Quan llençar-s'hi fa por, ell millor és estar una temporadeta en stand by, "preparar-se" per tot el que pugui venir...


divendres, 29 d’agost de 2008

LA NOSTRA OBRA D'ART

"Conocerse, quererse y dejarse en libertad es el primer paso para alcanzar el camino de la felicidad"
"A veces nos olvidamos de que hay una obra de arte que nos contiene"
"No estamos en esta vida para ser felices sino para ser más sabios"
(Jorge Bucay)

Aquesta és una molt bona manera de definir el que suposa ser una persona positivament autèntica.
L'autoconeixement, acceptar-se un mateix amb virtuts i defectes ens dóna la força necessària per viure la vida gaudint d'ella.
Que aquesta exigència que tenim amb nosaltres mateixos no sigui conseqüència d'una baixa autoestima fruit de la gran distància que hi ha entre el que som i el que voldríem ser. S'ha d'anar en compte i no posar-se el llistó massa alt prenent com a exemple el que veiem de positiu en altres persones. Hem de respectar-nos i estimar-nos, primer de tot, a nosaltres mateixos. Per sort, tots i cadascun de nosaltres som únics i irrepetibles.
Perseguir la felicitat com a objectiu ens bloqueja i no ens permet aprendre tot allò que la vida ens ensenya a cada instant. La saviesa es va adquirint gràcies a les vivències bones i no tan bones que anem experimentant. És important viure cap adins d'un mateix sense enganyar-se i perdre la por a tornar a començar cada vegada que calgui. Dels errors també s'aprèn.

Jorge Bucay també ens dóna la clau de l'autenticitat amb les seves tres preguntes:

¿QUIÉN SOY? Primer desafío: El encuentro definitivo con uno mismo. El trabajo de aprender a no depender.
¿ADÓNDE VOY? Segundo desfío: La búsqueda de plenitud y de sentido. Encontrar el propósito fundamental de nuestra vida.
¿CON QUIÉN? Tercer desafío: El encuentro con el otro y el coraje de dejar atrás lo que no está. El proceso de abrirse al amor y de hallar nuestros verdaderos compañeros de ruta.

dijous, 28 d’agost de 2008

LES MEVES PETITESES

"Nunca sopla el viento a favor de aquellos que no saben adónde van."
(Séneca)

A la revista "Muy interesante" d'aquest mes crida l'atenció la portada; més que res, perquè parla de com i quan s'acabarà tot: la humanitat, els planetes, l'univers... Però m'agradat molt més l'article que parla sobre l'autenticitat de les persones. Fins i tot hi ha un petit test que mesura aquesta autenticitat. I acaba concluint que, més important que l'autenticitat és la franquesa; sobretot, la franquesa amb un mateix.
Ja fa molt de temps que vaig descobrir que arribes a la maduresa com a persona quan el que penses, el que dius i el que fas són tres accions que coincideixen plenament. És el que se'n diu coherència amb un mateix. Però ens fa molta por veure com som realment i, sobretot, reconèixer-ho, no autoenganyar-nos pensant que som millor o pitjor. No saps mai com reaccionaràs davant d'una situació límit. I, d'altra banda, pot ser que agafem el camí més fàcil, que és el de conformar-nos, deixar-nos portar, no lluitar. A vegades la influència del grup ens pot i ens comportem com els demés volen, no d'acord amb el que pensem, i això ens crea un gran malestar amb nosaltres mateixos.
L'autenticitat també pot ser un valor negatiu: es pot ser autènticament criminal, sàdic, malvat, etc. Per tant, el que és important és l'autenticitat positiva amb tots els matissos bons i no tan bons que, al cap i a la fi, ens fan persones. És aquesta dualitat tan humana "generositat-egoïsme" el que ens fa estar en lluita constant amb nosaltres mateixos; el que ens fa superar-nos per ser millors, però sense perdre de vista que mai serem més ni menys que la persona que tenim al costat.
També la por a nosaltres mateixos ens pot paralitzar i impedir ser feliços. Això també és degut a que la distància entre el que som realment i el com ens volem veure és massa gran. Ens defenem de la nostra autenticitat amb l'autoengany.
Aquest article m'ha fet pensar molt. Crec que degut al meu propi autoengany sobre la meva persona, a les meves pors a mostrar-me com realment era, al meu pànic a fer palesa la meva vulnerabilitat, no vaig madurar fins ben entrats els 30. Sobretot m'ha ajudat el fet de tenir fills: he perdut les pors internes i toco més de peus a terra. La meva pròpia coherència és la millor defensa que tinc, i tant debò això ho hagués sabut abans dels 20 anys.

dilluns, 25 d’agost de 2008

L'ABSURD DELS 15 ANYS

A vegades tinc intuicions tan clarividents que em creen ansietat. És com quan creus que una cosa ha de passar de totes totes. El temps d'espera es fa etern i no arriba mai. O potser veig clarividència on només hi ha vivències del meu passat que s'han quedat en el subconscient. Com la història d'aquella noia de 15 anys que s'havia enamorat d'un noi de 17. Eren molt, molt amics. I el que ella sentia era molt, molt especial. I real. I clar. I quan va saber que aquell noi, aquell gran amic seu sentia el mateix per ella...va fugir. Va voler desaparèixer. La por la va paralitzar, la va convertir en la pitjor persona del món: injusta, insensible, covarda... Li va fer molt de mal a ell quan li va respondre que només el veia com un amic, perquè no era això el que li havia anat demostrant fins aquell moment. Li va fer molt de mal i l'amistat es va acabar per sempre. Ja no n'ha sabut res més. I molts anys després sap que, en aquell moment de la seva vida, en aquell absurd moment, amb la seva edat absurda, va tenir por de viure una història que podria haver estat digna de ser viscuda. Per això, quan veig segons quines reaccions al meu voltant en persones adolescents penso: i si fos por?

divendres, 22 d’agost de 2008

NO ÉS PAÍS PER A VELLS, NI PER A JOVES, NI PER A NINGÚ

El meu condol pels familiars de les víctimes mortes a l'accident d'avió de Barajas.
El meu ànim pels familiars de les víctimes que han quedat hospitalitzades.
El meu rebuig cap a tota la demagògia, totes les especulacions, tota la confusió que s'està creant a l'hora de donar les explicacions pertinents al que ha passat.

Aquest és un país d'aprofitats, d'empresaris sense escrúpols, d'apariències, d'enveja, de xuleria... Importen més els guanys que la vida dels altres. Dóna igual si tarden dues setmanes o sis mesos a dir el que va passar, perquè segurament estarà bastant lluny de la veritat. Qui té la informació té la "paella pel mànec". I la veritat ja la saben, però la diran a mitges, o no la diran. Els que som profans en el tema no podrem protestar, perquè ens faran callar argumentant que no en sabem res d'aeronàutica. De fet, ja s'estan insinuant comentaris d'aquesta mena. Suposo que les 156 famílies que han perdut algun o alguns dels seus membres en aquest accident no tan fortuït com ens volen fer creure, els hi importa ben poc l'aeronàutica i els seus "secrets". Ja no recuperaran mai més allò que han perdut.

dijous, 21 d’agost de 2008

KUNGFÚ PANDA

Aquesta pel·licula la vaig anar a veure amb la meva parella i el meu fill petit i ens va fer riure bastant, sobretot cap al final. A ella li dec el títol del blog "EL PRESENT ÉS UN REGAL". Aquesta mítica frase va aparèixer a mitja pel·lícula i la pronunciava la tortuga vella, sàvia i feliç poc abans de passar a millor vida. Em va encantar, em va arribar i també crec que l'he d'anar interioritzant cada vegada més perquè és un manera molt bona i natural de superar els meus maleïts quadres d'ansietat.