dijous, 30 de març de 2017

MIXI


Vas arribar a casa la nit de Reis, com el millor de tots els regals. I així va ser.

Et recordo amb molt de pèl negre, d’un negre gairebé blavós. De les orelletes et sortien uns pèls blancs que et donaven un aire de follet molt graciós. Ja venies batejat amb el nom de Bludrac, però sempre et vàrem dir Mixi.

Més de dotze anys amb nosaltres, fent-nos riure, acompanyant-nos a la teva manera tan felina, mirant-nos amb els teus ulls grocs de mussol, que a vegades es tornaven d’un color verd intens.

Recordo com et netejaves amb l’aigua del bol de beure. 

Recordo com vas acollir el gos quan, tres mesos després, va ser adoptat per nosaltres.

Recordo com la primera cosa que et va fer el Menut va ser mossegar i trencar el teu platet de menjar i com tu ho vas acceptar estòicament.

Recordo com jugaveu els dos, cos a cos, una lluita entre amics molt amics.

Recordo tantes coses…

I ara has marxat. T’hem hagut d’ajudar a fer-ho dignament. Ha estat molt dur…

Estem tots tocats, ens fa mal tot, sobretot l’enorme forat que has deixat a casa.

I només et puc dir:

            Gràcies per tot el que hem compartit i après al teu costat.
Perdona si mai ens hem equivocat, ho hem fet des de l’amor i el propi egoïsme de voler-te retenir.
Finalment, t’hem deixat anar lliure i mai, mai t’oblidarem. T’hem deixat anar amb tot el nostre amor que ja tindràs per sempre.

dimarts, 17 de gener de 2017

MASSA BO PER A NOSALTRES...






Massa bo per a nosaltres, massa bo per a mi...

Tota la meva vida ha girat al voltant d'aquesta creença absurda. Tota. Des de ben petita fins no fa gaires anys, sempre vaig pensar que m'havia de conformar i que les coses més bones i millors només els hi podien passar als altres. I, tot i amb això, no recordo tots aquests anys de manera traumàtica, al contrari: bàsicament, era feliç i no m’arribava a plantejar en cap moment aquest pensament tan negatiu. Fins que vaig madurar de debò.

La maleïda baixa autoestima, fruit de la por al desconegut, va acompanyar sempre els meus pares com una mosca collonera en tot el que decidien. No és fàcil començar una nova vida en un lloc desconegut i en soledat.

Aquesta maleïda baixa autoestima ha passat a la seva descendència, però em nego a traspassar-la als meus propis fills. Si per alguna cosa m’ha servit ser mare, entre moltes, ha estat per despertar d’aquesta mena de malson confortable i lluitar contra tota aquesta merdeta de dimonis que m’anaven dient “no, no, tu no, no t'ho mereixes...”

M’he alliberat i no entra en els meus plans fer ni un sol pas enrere.