dimarts, 28 de juny del 2016

EL GUERRILLER

Imatge d'un petit esboç de tot el que ha aconseguit un guerriller ben especial (Parc Natural de Gallecs)

La primera vegada que vàrem parlar em vas dir que eres un guerriller amb una missió ben clara: lluitar per la natura, ni més ni menys.
Et recordo amb aquella cara de nen, la mirada intensa i el teu posat senzill i un xic trapella. De seguida em vas caure bé. De seguida vaig veure que eres un treballador incansable i que, per suposat, eres un guerriller de debò.
Formàvem un bon equip els cinc i el nostre cap de servei. Teníem els nostres més i els nostres menys, però tots i cadascun dels moments els recordo amb una alegria i nostàlgia que no sabia que portava endins, fins que he rebut la trista notícia: ens has deixat, en silenci, discretament, tal com eres tu. Però la teva petjada ara es nota més que mai.
T'han dedicat un blog i t'imagino posant-te vermell llegint tots els comentaris. Se't trobarà tant a faltar...
I penso en la teva dona i els teus fills. Quin camí els espera ara, sense tu. Però també crec que rebran tota la teva força des d'allà on estiguis. I no sé perquè, tinc la sensació que no ets gaire lluny.

 Per cert: el funestòmetre que encara conservaves va ser el meu regal d'amic invisible fa molts i molts anys.
Fins sempre, Salvador...

dilluns, 20 de juny del 2016

KEEP CALM

AND BE BRAVE

Gràcies per fer-me una visita en els meus somnis: eres tu, tan real, tan palpable que no em podia creure que "haguessis tornat".

La teva improvisada visita m'ha ajudat a llevar-me amb forces i amb ganes de decidir sense intermediaris ni interferències.

Ara sé que sempre ets amb mi.

Gràcies, papa...

Respecto totes les opinions, però faré el que em surti de la "patata" (sense perjudicar ningu, és clar)

dimarts, 14 de juny del 2016

A VEGADES EM PERDO DE VISTA






A vegades em perdo de vista. Mai m'hagués imaginat que em passaria llegint alguns whatsaps, però les reminiscències del passat m'han fet caure a traïció. El més sorprenent és lo ràpidament que m'he aixecat.
Per molt que donem l'esquena al que ja hem viscut, a vegades topem amb un mirall que reflexa tot allò que ja donàvem per oblidat.
En el meu cas, tornen aquelles inseguretats, neguits, pors. Tot allò que em definia tant que feia que em perdés de vista a mi mateixa. M'ha costat molts anys deixar darrera meu aquestes interferències buides de contingut i d'ànima. Però està clar que sempre hi són, i el mirall les reflexa i les augmenta.
Ara alguna cosa ha canviat: ara m'aixeco, amb el cap ben amunt, i segueixo encara més forta. I, sense voler-ho ni de lluny, m'adono que la meva pròpia fortalesa debilita els que abans em mantenien a terra trepitjant-me amb el seu peu.

divendres, 10 de juny del 2016

EL BAGUL DELS RECORDS



Ahir, inesperadament, em vaig trobar inclosa en un grup de whatsap anomenat "Cole". Hi ha moltes noies amb les que vaig estudiar EGB i ha estat com una bogeria: xerrades, fotos, un reviure vivències de tota mena...
M'ha fet gràcia veure com cadascú viu el passat d'una manera diferent segons el que van experimentar i la seva manera de ser. Personalment, cada vegada que recordo aquella etapa sento com una mena de neguit, em vénen imatges fosques o envoltades de penombra, sobretot durant els anys de pubertat. Em provoca un cert malestar i reconec que encara tinc certa malvolença cap a aquelles monges que pretenien transmetre cultura i valors a base de ridiculitzar, esbroncar i deixar anar una amargura pròpia d'algú molt, molt descontent amb sí mateix.
Em passa tot el contrari, en canvi, quan recordo les vacances d'aquella mateixa època: eren una alliberació..S'havien acabat els retrets i els insults durant uns mesos. Podia ser jo mateixa, sense acabar amb els nervis destrossats mentre intentava esquivar tota la meva vergonya pròpia i aliena. El meu poble i la meva família m'acollien amb afecte i alegria. Malgrat totes les meves carències degudes a l'etapa de la vida de canvis que estava passant, dels 12 als 14 anys, sento un gran benestar quan recordo aquells estius, festes de Nadal i Setmana Santa.
El meu bagul dels records té aquesta barreja de felicitat i desassossec. I ahir es va obrir de bat a bat sense el meu control.
Estan preparant un altre sopar, com el de fa més de 10 anys. Però aquesta vegada no hi aniré. Prefereixo endreçar el meu bagul i llençar el que no m'agrada, encara que aquesta és una tasca força difícil.
Com m'hagués agradat dir-li a alguna d'aquelles monges:

"Será que estoy creciendo, pero estoy harto de mirarte desde el suelo" (Señor Mostaza)