divendres, 10 de juny de 2016

EL BAGUL DELS RECORDS



Ahir, inesperadament, em vaig trobar inclosa en un grup de whatsap anomenat "Cole". Hi ha moltes noies amb les que vaig estudiar EGB i ha estat com una bogeria: xerrades, fotos, un reviure vivències de tota mena...
M'ha fet gràcia veure com cadascú viu el passat d'una manera diferent segons el que van experimentar i la seva manera de ser. Personalment, cada vegada que recordo aquella etapa sento com una mena de neguit, em vénen imatges fosques o envoltades de penombra, sobretot durant els anys de pubertat. Em provoca un cert malestar i reconec que encara tinc certa malvolença cap a aquelles monges que pretenien transmetre cultura i valors a base de ridiculitzar, esbroncar i deixar anar una amargura pròpia d'algú molt, molt descontent amb sí mateix.
Em passa tot el contrari, en canvi, quan recordo les vacances d'aquella mateixa època: eren una alliberació..S'havien acabat els retrets i els insults durant uns mesos. Podia ser jo mateixa, sense acabar amb els nervis destrossats mentre intentava esquivar tota la meva vergonya pròpia i aliena. El meu poble i la meva família m'acollien amb afecte i alegria. Malgrat totes les meves carències degudes a l'etapa de la vida de canvis que estava passant, dels 12 als 14 anys, sento un gran benestar quan recordo aquells estius, festes de Nadal i Setmana Santa.
El meu bagul dels records té aquesta barreja de felicitat i desassossec. I ahir es va obrir de bat a bat sense el meu control.
Estan preparant un altre sopar, com el de fa més de 10 anys. Però aquesta vegada no hi aniré. Prefereixo endreçar el meu bagul i llençar el que no m'agrada, encara que aquesta és una tasca força difícil.
Com m'hagués agradat dir-li a alguna d'aquelles monges:

"Será que estoy creciendo, pero estoy harto de mirarte desde el suelo" (Señor Mostaza)