dimecres, 30 de desembre del 2009

CAP A UN ALTRE ANY


Demà a mitjanit s'acaba un any i en comença un de nou. Té més de simbòlic que una altra cosa perquè, de fet, el dia 1 de gener continues sent la mateixa persona. Però quan sents la darrera campanada et sembla que realment estàs girant una cantonada i començant de nou.

Si miro enrera, aquest ha estat un any de moltes dificultats laborals i de molts desenganys a nivell polític. Això ha contribuït, en el meu cas, a plantejar-me fins a quin punt tenen valor les ideologies quan darrera d'elles no hi ha res més que afany de lucre i de protagonisme, i moltes ganes de "sortir a la foto". La notorietat s'ha posat de moda.

A nivell més íntim i familiar, ha nescut un nen molt desitjat, hem superat entrebancs econòmics, les noves tecnologies ens han apropat a la família que viu més lluny kilomètricament parlant i, almenys a mi, m'ha servit tornar a establir contacte amb una persona que m'ha tornat als moments més dolçós de la meva infància, i per conèixer-ne d'altres amb un gran món interior.

També he retrobat una gran amistat d'aquells meravellosos anys. I dic gran amistat, perquè ens hem sentit com si no haguessin passat més de vint anys des de la darrera vegada que ens vàrem veure.

I com a família, hem ampliat el nostre cercle d'amics. Gairebé totes les relacions són enriquidores. Quan no ho són, n'hi ha prou amb tancar-lis la porta als nassos i continuar endavant.

Me'n vaig cap al nou any de la mà de la meva família i de totes les persones que han anat pujant al meu vagó en aquest tren de la vida .


BON VIATGE A TOTS I BON ANY 2010!!

dilluns, 28 de desembre del 2009

EL DIA DELS INNOCENTS



En un dia com avui, em vénen al cap tot de comentaris cínics i d'acudits irònics veient el panorama que ens envolta. Com que no vull donar més propaganda, ni que sigui negativa, a tota aquesta colla d'ineptes de parvulari que dirigeixen el món, ho deixaré aquí.

Això sí: que quedi clar que el ninot que portem tota la resta de persones penjat a l'esquena, només ens el treurem quan diguem PROU!

dimarts, 22 de desembre del 2009

BONES FESTES :D















AMB ELS MILLORS DESITJOS

dimarts, 15 de desembre del 2009

PERDUDA EN EL MEU ENTORN


BON NADAL I FELIÇ ANY NOU
ZORIONAK ETA URTE BERRI ON
BON NADAL E ANO NOVO
FELIZ NAVIDAD Y PRÓSPERO AÑO NUEVO

Aquestes són les quatre llengües oficials del meu país. Al menys, quan era petita, era el meu país. Ara no sé com considerar-lo, després de tant sentir parlar en el meu petit nucli territorial d’autodeterminació i independència, i d’haver rebut, dels mateixos que s’omplien la boca de tanta gradiloqüència, un bon gerro d’aigua freda en forma de corrupció, impostos injustos, superficialitat i manipulació.

De moment, li diré el meu país, a falta de res millor: una estranya Suïssa formada per una munió de comunitats autònomes molt diferents entre sí, però destinades a estar juntes i a intercanviar enveges, suspicàcies, desigualtats i, de nou surt la paraula, injustícies.

Darrera de tot aquest merder, polítics, governants i tota mena de líders alimentant una enemistat que cada vegada ens separa més, fomentant una desigualtat que segurament no contempla cap llei, però que ens ofereixen servida amb safata, i anomenant a dit el que són zones deprimides i zones afavorides, sense cap mena de criteri objectiu.

Potser el que hauríem de fer és estripar les cartes i començar de zero. Però de manera equitativa, deixant de banda la memòria històrica que tan ens fa la punyeta de vegades, i partint d’una situació d’igualtat a tots els nivells, sense perdre el respecte a les particularitats de cada lloc.

Seria bonic que, un dia, aquest territori es convertís en una unió de diversos països pròspers, oberts i tolerants cap a les diferències, però a la vegada forts i íntegres a l'hora de defendre la seva pròpia idiosincràsia.

dimecres, 9 de desembre del 2009

L'EDAT DIFÍCIL



SENSACIÓ: plenitud, aire fresc, llum
PERCEPCIÓ: comença una gran amistat
REALITAT: sentiments compartits, sentiments confusos, sentiments oblidats

"No vemos lo que nos es dado fortuítamente

y buscamos aquello que no nos pertenece.

Huímos de las facilidades de la vida

y vamos complicando cada respiración, cada paso, cada encuentro.

Perdemos lo más importante, lo olvidamos

y seguimos como si nada un sendero yermo."

(Rounal)

dimarts, 1 de desembre del 2009

L'EDAT DELS DUBTES


Pudo ser y no fue,
por ser la vida como es,
nos dio la vuelta del revés
(...)
Y ahora somos como dos extraños
que se van sin más,
dos extraños más,
que van quedándose atrás
(...)
(Alejandro Sanz)


Hi ha edats que fan que tot sigui més i més complicat encara.

dilluns, 30 de novembre del 2009

INTROSPECCIÓ




"Paz interior.
Ninguna relación te dará la paz que tú mismo no crees en tu interior."
"Fantasía que genera frustración.
Pretender que otra persona nos haga felices y llene todas nuestras expectativas es una fantasía que sólo trae frustraciones."
"Autonomia.
Ninguna relación te brindará felicidad que tú mismo no construyas."
Dedicat especialment a algunes persones que no saben per on començar per viure cap endins. Dedicat a tots nosaltres que, en un o altre moment, hem pretès que la nostra felicitat depenia dels altres.
Dedicat, sobretot, a tota aquella gent que pretén solucionar la vida dels demés, quan la seva està feta un desastre.

dimecres, 25 de novembre del 2009

EL TREN DE LA VIDA


Segur que molts hem tingut la sort de rebre un powerpoint on es compara la vida amb una viatge en tren. Per més que el llegeixo, sempre m'emociono i acabo la lectura amb una sensació d'esperança i plenitud. Aquí deixo les seves sàvies paraules:

"Un amigo me habló de un libro que comparaba la vida con un viaje en tren.
Un viaje muy interesante al ser bien interpretado.
Exactamente así, la vida no pasa de ser eso, un viaje en tren lleno de embarques y desembarques, algunos accidentes, sorpresas agradables en algunos momentos y en otras grandes tristezas.
Al nacer entramos a ese tren y nos entregamos en las manos de algunas personas que pensamos, estarán siempre en ese viaje con nosotros: Nuestros padres.
Desgraciadamente eso no es verdad; en alguna estación ellos bajan y nos privan de su cariño, amistad y compañía irremplazables...
Además, personas interesantes y que pueden llegar a ser muy especiales para nosotros, abordaran el tren en algún momento.
Llegaran nuestros hermanos, amigos y maravillosos amores.
Muchas personas toman ese tren, solo para pasear, otras encuentran en el viaje solamente tristezas, y otros circularan por él, listos para ayudar a quien los necesite.
Muchos al bajar dejan recuerdos eternos, algunos otros pasan por allí de tal manera que cuando desocupan sus asientos, nadie percibe sus ausencias.
Es muy común que muchos pasajeros, que nos son muy queridos se ubiquen en vagones diferentes al nuestro, por lo tanto nos vemos obligados a hacer el trayecto separados de ellos.
También es habitual que durante el viaje atravesemos muchas veces con grandes dificultades para llegar hasta el vagón que es ocupado por nuestros seres especiales, solo que difícilmente nos podremos sentar a su lado.
Muchas veces puede haber alguien ocupando ese lugar.
Nada importa, el viaje es así, lleno de atropellos, sueños, fantasías, esperas, despedidas.
Eso sí, jamás tiene retorno, siempre va hacia delante.
Hagamos el viaje de la mejor manera posible, tratando de relacionarnos bien con todos los pasajeros, sin hipocresías, buscando en cada uno de ellos lo mejor que tengan para ofrecer.
Recordando, siempre, que en cualquier momento del camino ellos podrán flaquear.
Es necesario entender esto pues, probablemente, nosotros a lo largo del camino, flaquearemos muchas veces, y seguramente habrá alguien que nos entienda como nosotros hemos entendido a nuestro prójimo.
El gran misterio, al final, es que jamás sabremos en cual parada nos bajaremos, y mucho menos nuestros compañeros y ni siquiera el que esta sentado más próximo a nosotros, justo en el asiento de al lado.
Me quedo pensando si al bajarme de ese tren sentiré nostalgia... creo que si la sentiré, al separarme de los amigos hechos durante el trayecto, será al menos doloroso.
El dejar a mis hijos continuar solos el viaje, será extremadamente triste, pero me agarraré a la esperanza de llegar, en algún momento a la estación principal.
Y tendré la gran emoción de verlos llegar con un equipaje que no tenían en el momento de embarcar, y lo que más feliz me dejará será pensar, que yo colabore en el crecimiento de ese equipaje y en hacerlo más valioso.

A ti, que formas parte de mi vida, te deseo un FELIZ VIAJE."

SABER ESTAR SOL


"Manejar la soledad.
Sólo cuando manejas tu soledad puedes manejar una relación."
Quant estàs bé amb tu mateix, tu ets la teva millor companyia. És una manera relativa d'estar sol.
Quan un sap estar sol amb les seves frustracions i alegries, valora els que l'envolten pel que són, no pel que en pot treure. La solitud no s'ha d'omplir mai del que ens puguin donar els demés, sino de tot el que vivim a mesura que anem caminant.
"Sólo se da lo que se tiene.
Necesitas valorarte para valorar, quererte para querer, respetarte para respetar y aceptarte para aceptar porque nadie puede dar lo que no tiene."

dimarts, 24 de novembre del 2009

PASSEJANT PER LA VIDA



"Primero contigo mismo.
Sólo cuando estás bien contigo mismo puedes estar bien con los demás."

Aquí tenim uns dels aprenentatges més difícils: estar bé amb un mateix. És una sensació que, quan la vius, et penses que és per sempre, però no. Qualsevol tonteria pot enviar a norris aquest estat ideal: el temps, unes paraules que no senten bé, un detall esperat que no arriba...

Si ens hi fixem, són circumstàncies alienes a nosaltres, que no podem controlar ni canviar.

Conclusió: hem d'intentar tenir pensaments positius i situar cada esdeveniment en el temps que li pertoca, sigui passat, present o futur.

Que la nostra vida tingui sentit depèn únicament de nosaltres mateixos.

"Elijo lo que quiero y me hago responsable de lo que elijo" (Jorge Bucay)

diumenge, 15 de novembre del 2009

LES NOVES TECNOLOGIES


BENVINGUTS A L'ERA DE...
LA COMUNICACIÓ?
LA INCOMUNICACIÓ?
ELS MALENTESOS CIBERNÈTICS?
LES PARAULES BUIDES?
I la quantitat d'informació subliminal que hi ha darrera tot això...

dissabte, 14 de novembre del 2009

ERRORS QUE FAN CRÉIXER


El camí sempre hi és, malgrat els entrebancs, els dubtes i les situacions-límit. Només cal seguir-lo, sense por.
"Sigue el camino de baldosas amarillas" ("El mago de Oz")
Dedicat a l'adolescència, etapa de grans trompicons i caigudes a la cuneta, aquí deixo aquesta història:
"DESMONTANDO UN ENGAÑO.
- Te voy a confesar algo que he descubierto durante todos este tiempo.
- ¿Qué?
- Uno de tus amigos vive una tremenda confusión.
- ¿En qué sentido?
- Dice estar enamorado, pero tan sólo es amistad.
- ¿Puedo ayudarle?
- ¡No! Verás... no puedes hacer nada. Tu amigo se dará cuenta tarde o temprano. Pero ahora mismo tiene un problema serio.
- Alguien se lo debería decir.
- Entonces ese alguien dejará de ser su amigo. O dará pie a que se confunda más. El cree de verdad que ama a esa persona, pero lo que de verdad está pasando es que su subconsciente necesita olvidar a otra.
- ¿Se está engañando?
- Sí. Y lo peor, ni siquiera se da cuenta. Y la persona a la que cree querer contribuye aún más a aumentar esta confusión.
- Necesita ayuda.
- Lo que necesita es volver a enamorarse de otra persona, tal como le pasó con la que está intentando olvidar." (Rounal)
La vida és un cúmul de percepcions errònies, de sentiments contradictoris, d'autoenganys. La cuneta no és el camí correcte. Pot semblar el més fàcil, però a la llarga es fa molt difícil de seguir i comporta una gran impotència i sensació de pèrdua.

divendres, 13 de novembre del 2009

BAIXADA


Estic molt cansada...
"Cuando todo parece que falla lo normal es que estemos fallando nosotros" (Mª Jesús Álava Reyes. Del llibre "La inutilidad del sufrimiento")

diumenge, 8 de novembre del 2009

PUJADA


Estic cansada d'anar amunt. Em sembla que porto tota una eternitat pujant i voldria descansar una mica i que el camí es tornés pla i senzill.
A sobre, això de fer-me gran ho porto fatal...

dijous, 5 de novembre del 2009

L'ENGANY


Ara entenc que paraules com independència, autodeterminació, cultura ancestral, llengua mil·lenària, etc., no són més que lletres juntes formant part d'un pretext. I, amb aquest pretext, uns pocs individus estan jugant un joc brut, molt brut i vergonyós, farcit d'enganyifes i burles cap als que estan vivint el més honradament possible.
He deixat de creure en ideals com la llibertat dels pobles, la dignitat dels individus i els drets i deures dels éssers humans. Això no ha existit mai: només eren excuses perquè uns pocs s'enriquissin, tinguessin poder i faltessin descaradament al respecte als seus semblants.
Tantes guerres perdudes, tants païssos empobrits fins al límit, tanta i tanta gent lluitant pel dia a dia, pensant que els que manen ens estan protegint i mirant pel nostre benestar...
Si els meus avis ho estan veient... Se'n deuen fer creus. Deuen pensar: tots els patiments, totes les pèrdues, totes les nostres renúncies perquè el món hagi arribat a ser una caricatura de sí mateix...
En això ens hem convertit: en una vulgar i patètica caricatura que, ara per ara, viu un moment de la història que fa que ens caigui la cara de vergonya, que ens posa la pell de gallina, que ens indigna i ens omple d'impotència.
Com els hi explico als meus fills que tots aquests líders que manen no són més que uns vulgars lladres, uns xoriços insolents? Com els hi explico que han del·linquit amb el consentiment de tots?
La gent jove que assisteix a tot aquest circ, es comença a qüestionar moltes coses... I, concretament a casa meva, s'estan plantejant preguntes molt difícils de contestar en nom de la coherència i la dignitat humana.

dimarts, 27 d’octubre del 2009

LA LLISTA DE LA COMPRA




PACIÈNCIA
SERENITAT
DORMIR MÉS HORES
ESPAI
TEMPS
OXIGEN
BONS LLIBRES
BONA MÚSICA
ESPERAR SENSE DESESPERAR
COMPRENSIÓ
VIURE EL PRESENT
OPTIMISME
APRENDRE NOVES COSES

dimecres, 21 d’octubre del 2009

AL LÍMIT


- COM SE SURT D'AQUÍ?
- PATINT RELAXADAMENT.
- DONCS JO NO SÉ PER ON COMENÇAR...
"En quina mena de rull espai-temps s'havia de ficar, per poder satisfer el buid que ara sentia?"
(Trencaclosques)

dilluns, 19 d’octubre del 2009

RELAXA'T I VIU


"He aprendido a sufrir relajadamente"
(Carmen Maura)
Una frase tan curta i senzilla ve a ser la solució a moltes teràpies i medicacions. No es tracta de no patir, es tracta de fer-ho d'una manera intel·ligent.
Adéu, serotonina sintètica...

divendres, 16 d’octubre del 2009

CONNECTAR AMB L'ALTRE


"Estar enamorados nos conecta con la alegría que sentimos al saber que el otro existe. Nos conecta con la sensación de plenitud."
(Jorge Bucay)

:)

dimarts, 13 d’octubre del 2009

EL BALCÓ


Em vaig quedar mirant el balcó ple a vessar de plantes i va ser com si el temps s’aturés.
De cop i volta, les nenes eren petites i jugaven amb la terra que estava amuntegada al costat d’unes obres. La veïna sortia a regar les plantes. S’anava fent fosc. Les faroles s’encenien. Jo tenia el nen en braços i preocupacions ben diferents a les d’ara:

- Dormirem d’una tirada tota la nit?
- Es menjaran tot el sopar?
- Podrem, la meva parella i jo, fer una vetllada a la terrassa veient els estels?

Aquells estius que semblaven no acabar-se mai i que ara són a anys llum... La piscina de plàstic al jardí de l’àvia. Les corredisses de tots tres pel passadís... Sortir sense haver de discutir a on anem i qui vol venir o qui es vol quedar. L’avorriment no existia, llavors. Tot era senzill, malgrat que anàvem cansats i no teníem sensació de relax ni de temps lliure.

Els estius d’ara estan plens de discussions sobre on anar, què farem, per què no viatgem a llocs diferents...

Els fills creixen, els problemes es van complicant i passen els dies com si els haguéssim llençat a les escombraries.

Ahir, veient les plantes d’aquell balcó em vaig adonar que el pas del temps és cruel i no dóna una segona oportunitat. Aquella tranquil·litat ja no tornarà i cada vegada hi haurà menys oportunitats per estar junts. Vaig sentir per primer cop la sensació de “niu buit”. Encara tenim els fills amb nosaltres, però jo ja els començo a trobar a faltar...

dimarts, 6 d’octubre del 2009

EL PONT



Començar a creuar el pont sense por de caure.
Deixar la dicotomia bo-dolent, blanc-negre...
Continuar creuant el pont.
Descobrir, finalment, l'altre cantó.
Deixar-se anar.
Estimar...


"El guerrero salió al exterior y se dejó envolver pot toda aquella belleza. Al otro lado del río, por el puente vió una figura acercándose decidida: era su amazona"

dilluns, 5 d’octubre del 2009

SOLITUD EN LA FREDOR


La família és:
TOLERÀNCIA
SOLIDARITAT
COMPRENSIÓ
AMOR
EMPATIA
COMPARTIR
RESPECTAR
ESTIMAR L'EQUILIBRI
Una empresa és:
RIGIDESA
COMPETITIVITAT
EXIGÈNCIA
EGOÏSME
VEURE ENEMICS PER TOT ARREU
ARRAMBAR AMB EL QUE ES PUGUI
TREPITJAR L'ALTRE
MANCA DE RESPECTE
Pots sentir-te molt sol envoltat de gent... El resultat de confondre família amb empresa és aquesta solitud.

dijous, 1 d’octubre del 2009

ELS FARS



Els fars tenen una llum característica que és tot un codi descriptiu i proporciona una informació imprescindible en la navegación marítima. Emeten un senyal determinat pel seu color, els raigs de llum, el nombre d’aquests i el seu cicle o ritme.
Són construccions altes i majestuoses que poden suportar onatges equivalents a tonelades de pes llançant-se contra la seva façana.
És fascinant contemplar la cadència de les llums, com se’n van i tornen, i la fortalesa de la construcció.
Ens ensenyen que a la vida sempre es pot tornar a començar, que mai les coses són iguals però que tampoc es diferencien tant, i que, al igual que un far, tenim la capacitat d’aguantar embestides sense deixar d’emetre mai espurnes de llum.

dilluns, 28 de setembre del 2009

EL VICTIMISME


Victimisme, proteccionisme, afany de protagonisme... Plagues del segle XXI que tenen una fàcil solució i una molt difícil aplicació, perquè depèn d'un mateix, ni més ni menys.
Quan la depressió passa de ser una malaltia a convertir-se en un estil de vida, es converteix en una nova plaga, com si no en tinguéssim prou.
"-Todo el mundo quiere ser feliz.
- Los depresivos no. Quieren ser infelices para confirmar que están deprimidos. Si son felices no pueden seguir deprimidos. Y tendrán que salir al mundo y vivir la vida. Lo que sería deprimente."
(Pel·lícula "Closer")
Tant de bo tot fos la grip A...

diumenge, 20 de setembre del 2009

EL GUERRILLER


La vida ens ensenya, en tots els seus aspectes, que és bo tancar una porta i obrir una finestra que ens permeti respirar aire fresc i veure nous horitzonts.
No hi ha renovació sense presa de decisions. I no es tracta d'estar segur al cent per cent, ni de defensar el que fem davant dels demés. És més aviat una qüestio de valentia, de continuar endavant, de trencar amb el cercle viciós i d'aplicar el que s'aprén.
Perquè de tot podem aprendre si no ens fa por el fracàs ni ens importa el que diran.
"Un guerrero acepta la derrota como una derrota, sin intentar transformarla en victoria" (Paulo Coelho)
"Le costó todo un año, con sus 365 días de lucha y agonía.
Jamás se lo explicó a nadie y siempre supo continuar su camino, sufriendo en silencio y creyendo que la vida aquí terminaba, que le quedaban muchísimos años de vacío por delante.
Era la primera vez que amaba, pero decidió que no quería perderla, que quería seguir dándole lo mejor.
Decidió, también, no retenerla.
Nadie tuvo que explicarle aquel secreto de la vida. Lo descubrió solo.
Un auténtico guerrero empezaba a gestarse en su interior.
Alguien capaz de vivir sin autocompadecerse, sin culpabilizar a los demás y dando siempre lo mejor de sí.
Un día despertó sintiéndose diferente. Miró detrás suyo y vió que la puerta que nunca pudo cruzar se había cerrado definitivament.
La había cerrado él mismo la noche anterior.
Delante suyo, una ventana entreabierta lo invitaba a acercarse. Así lo hizo y la abrió de par en par.
Respiró un aire puro, nuevo. Sus ojos vislumbraron un paisaje hermoso, sin estridencias, sencillo como su propia persona.
El guerrero salió al exterior y se dejó envolver por toda aquella belleza.
A pesar del miedo, estaba dispuesto a volver a empezar, a afrontar nuevos miedos, a sufrir.
Y obtuvo su recompensa: AMOR"
(Rounal)

dijous, 17 de setembre del 2009

LA MANIPULACIÓ


AUTOCOMPASIÓ
VICTIMISME
TEATRALITAT
El que sigui amb tal de no fer front a les dificultats i paranys que ens posa la vida.
I quan tot això no funciona:
AMENACES
RABIETES
LLÀGRIMES "DE COCODRIL"
I quan el xantatge emocional tampoc fa efecte:
AUTODESTRUCCIÓ
CULPABILITZACIÓ ALIENA
AUTOSANTIFICACIÓ
La covardia té moltes maneres de manifestar-se, però també té un gran enemic: el temps i la pròpia vida, que no permet que res la retingui.

dimarts, 8 de setembre del 2009

CONTINUAR



BUSCANT L'EQUILIBRI...
ADÉU, SEROTONINA SINTÈTICA

MACARELLETA


Una altra teràpia infalible i, a més a més, gratuïta, és caminar 45 minuts per trobar aquest petit paradís. Es tracta d'una platgeta de la costa sud de Menorca, amb una aigua transparent, els pins a tocar del mar i ombres.
Això sí: millor no anar-hi a ple mes d'agost. Aquest indret es transforma i es converteix en un lloc ple a vessar de gent, les tovalloles es toquen unes amb les altres i a les aigües hi suren plàstics i altres escombraries.
La culpa? Doncs l'accés cada vegada més fàcil i la gent. Abans s'havia d'escalar per un barranc força perillós que exigia prudència i anar lliure de bosses i filigranes. Ara, amb les escales que hi han construït, qualsevol hi pot arribar carregat de neveres, aparells de música, ombrel·les i ganes de fer-se el bohemi.
Repeteixo: com a teràpia, millor anar-hi fora d'època.

dimecres, 2 de setembre del 2009

AMOR INCONDICIONAL


"Por favor no le hagas daño
No encontrarás a nadie como él
Gran amigo, mejor persona
Merece ser amado y respetado
Merece recibir tanto como da
No tengas miedo y entrégate
Tienes mucho que ganar y nada que perder"
(Rounal)

dimarts, 1 de setembre del 2009

MILLENIUM (II)


Quan la fragilitat troba sortida en una valentia sense límits, trobem la nova heroïna del segle XXI: la Lisbeth. I descobrim una nova manera d'entendre la justícia que, vist potser amb massa optimisme, podria canviar el món.

EL PRINCIPIO SALANDER:
"Un cabrón es siempre un cabrón; y si puedo hacerle daño descubriendo sus mierdas, es que entonces lo tiene bien merecido. Sólo pago con la misma moneda."
"La rebeldía de Lisbeth proviene de ver lo mismo que nosotros: la prostitución forzada, la violencia machista, el hambre del tercer mundo; unos políticos esperpénticamente populistas, los desastres humanitarios de Bosnia o Sudán, donde intervenimos cuando solo quedan cadáveres, o el retransmitido en directo fin de los polos.
Seguro que ella haría suya, como la pareja de Larsson, la frase de Lillian Hellman ante McCarthy: «No puedo acortar mi conciencia para acomodarla a la moda de hoy».
Quizá Lisbeth atrae porque ha sido capaz de vehicular una respuesta a la impotencia que la mayoría de los humanos sentimos ante una realidad incontrolable, de dar salida a tamaña perplejidad. Y quizá deberíamos temerla porque simboliza una generación que no especula, que no juega a la política para enriquecerse, que ni tan siquiera contempla robar para acceder a nuestro paraíso consumista.
Ni el propio Larsson supo si calificarla de autista, de sociópata o de futuro. Lisbeth, por un lado, es una lejana escandinava de ficción a quien ya le podemos poner un rostro moreno de artista. Pero ha sido engendrada por nosotros, por nuestra educación, porque su motivación vital, la razón de su fuerza, es la venganza."
(Profesor del Departamento de Dirección de Márketing de Esade)



"No hay inocentes, sólo distintos grados de responsabilidad" (Lisbeth Salander)

dilluns, 31 d’agost del 2009

MILLENIUM


D’acord, senyors crítics literaris: l'autor no és precisament Benito Pérez Galdós; potser l’estil literari no és el millor, però el que transmet és tan important que poc importa si un s’embulla amb un paràgraf i ha de tornar enrera.

El que més m’està arribant d’aquestes novel·les és la manera d’entendre la justícia. Potser Stieg Larsson aconseguirà, a la llarga, el que tanta falta fa en aquest món absurd i estúpit: coherència, valentia, que tothom es trobi el que es mereix, que la hipocresia i la diplomàcia mal entesa se’n vagin a fer punyetes d’una vegada i que el codi penal acabi a la tassa del vàter.

Aquests que manen tenen tanta por d’agafar el toro per les banyes que no paren de cagar-la. Espero que les noves generacions prenguin exemple de la Lisbeth Salander, persona amb una voluntat ferma, amb les idees ben clares i amb una valentia a prova de bomba. La gent políticament correcta la defineixen com a sociòpata, amb comportaments psicòtics, agressiva… No faltarà qui taqui els pantalons de caca pensant que en el futur les persones acabin actuant com ella. Tant de bo!!!!

"Stieg Larsson llegó sobre la una y media de la tarde al vestíbulo de la revista Expo. Era el 9 de noviembre de 2004. Larsson se acercó al ascensor y apretó insistentemente el botón. Pero estaba roto. No funcionaba. Tuvo que subir a pie los siete pisos que le separaban hasta su oficina. Llegó exhausto. Media hora más tarde sufrió un ataque al corazón. En la ambulancia, camino del hospital su corazón dejó de latir. Tenía 50 años."

Des d'allà on siguis, Stieg Larsson, gràcies per crear la Lisbeth Salander i fer-la digna d'admiració.

divendres, 28 d’agost del 2009

INCONGRUÈNCIES


I aquest manicomi rodó no para de donar voltes... A veure si, així, ens marejem i perdem la capacitat de pensar, de raonar i de lluitar.
Com molt bé deia Ángeles Caso en un dels seus escrits del Magazine de La Vanguardia, ens estan omplint les neurones de merda. És la manera de controlar-nos: que ens tornem superficials, covards, histèrics. Quan siguem capaços de perdre'ns a nosaltres mateixos per un plat de sopa calenta, llavors tindran el que volen.
Molt parlar de crisi, de grip nova i d'incendis... Subliminalment, la superficialitat està envaint el nostre cervell i tot acaba tenint un preu.
Tenim molts exemples davant nostre. Com a mostra, un botó:
"PRINCESAS CON PIES DE BARRO
Pasean sus escuálidos cuerpos cubiertos con ropa de marca.
En su rostro, una permanente mueca de asco.
En su personalidad, nada.
No tienen temperamento porque son incapaces de luchar.
Confunden la velocidad con el tocino.
Se creen perfeccionistas, cuando viven poseídas por la estupidez.
Culpabilizan a los demás de lo que les pasa.
Hacen sufrir a los que más las quieren.
En el fondo, la superficialidad es su lema.
Van de princesas porque no saben ser personas."
(Rounal)

dilluns, 24 d’agost del 2009

ESTIMAR SENSE PERDRE'S



"Cuando ames a alguien y sientas que para mantener a esa persona a tu lado tienes que sufrir, sacrificar tu esencia y hasta rogar... aunque te duela, retírate. Y no tanto porque las cosas se tornen difíciles, sino porque quien no te haga sentir valorado, quien no sea capaz de dar lo mismo que tú, quien no pueda establecer el mismo compromiso, la misma entrega... simplemente NO TE MERECE"
(Cristina Testa, marzo 2007)

La gran lliçó que s'hauria d'aprendre abans d'arribar a l'edat adulta.

dimarts, 21 de juliol del 2009

S.O.S.: ÉS POR



"Viceversa
Tengo miedo de verte
necesidad de verte
esperanza de verte
desazones de verte
tengo ganas de hallarte
preocupación de hallarte
certidumbre de hallarte
pobres dudas de hallarte
tengo urgencia de oírte
alegría de oírte
buena suerte de oírte
y temores de oírte
o sea
resumiendo
estoy jodido
y radiante
quizá más lo primero
que lo segundo
y también
viceversa"
(Mario Benedetti)


La por s'acaba quan un deixa de viure cap enfora i s'endinsa en el que és ell mateix.
La por s'acaba quan un s'accepta tal i com és i no necessita de l'aprovació dels demés.
La por s'acaba quan un controla la seva pròpia vida, assumint emocions, sentiments i angoixes.
La por s'acaba quan un té clar que no ha de donar explicacions a ningú de la seva singularitat.
La por s'acaba quan la diferència és allò que ens fa ser estimats.
La por s'acaba quan no vivim esclaus de l'odi, l'enveja i la insatisfacció.
La por s'acaba quan som capaços d'escombrar tots els sentiments negatius i comencem a gaudir de tot el que ens ofereix la vida.

EL BLOQUEIG EMOCIONAL


Cal sortir d'aquí...

dilluns, 20 de juliol del 2009

LA POR A DECIDIR


"Ante un futuro incierto un corazón valiente"
(Anónimo)

La por al fracàs

La por a estimar

La por als amics

La por a un mateix

La por a tot

No es tracta de no tenir por. Es tracta de conèixer-la, saber que pot formar part de la nostra vida en un moment donat i ser capaç de controlar-la.

Tenir una vida estable, sòlida i equilibradament feliç depèn de la nostra capacitat d'esforç, de saber aixecar-nos cada vegada que caiem.

No té cap sentit una vida sense entrebancs. Tot allò que ens fa evolucionar i créixer com a persones constitueix l'únic equipatge que ens hem d'endur el dia que marxem d'aquí.





dimarts, 14 de juliol del 2009

TERÀPIA


US PRESENTO EL MILLOR VEHICLE PER FER UN VIATGE A L'INTERIOR D'UN MATEIX

TORNAR A COMENÇAR


Si la vida fos una bassa d'oli, si tot surtis com volem a la primera de canvi, si no patíssim, si no ens equivoquéssim... no aprendríem res en absolut.
Aquesta por als errors, a les frustracions, als sentiments, a deixar-se portar per la intuició, ens posa una bena als ulls que ens impedeix gaudir de la vida tal i com es presenta.
No és fàcil aixecar-se després d'una caiguda
No és fàcil buscar solucions enmig de la confussió
No és fàcil acceptar la realitat
No és fàcil perdonar sense claudicar
No és fàcil ser fort i independent
No és fàcil rebutjar l'odi i l'autocompassió
Si la vida fos un camí de roses, no tindria cap mena de sentit. Naixeríem plorant, però moriríem amb un somriure estúpid dibuixat a la cara i amb un equipatge superficial i buid de tot allò que realment importa, tot allò que un dia ens emportarem quan ens toqui marxar d'aquesta realitat.
El sentit de la vida el tenim en els aprenentatges que ens va regalant el dia a dia. Tot allò que ens fa riure, plorar, enfurismar-nos... Tot són vivències que hem d'agafar al vol, no deixar-les passar de llarg i, sobretot, rebre-les amb valentia.
Això sí, no és fàcil. Per sort no ho és...

dijous, 9 de juliol del 2009

APRENENTATGES PER A LA VIDA



Per què resulta tan difícil:

SER HONEST
SER SINCER
SER VALENT
DIR LA VERITAT
PLANTAR CARA
TENIR AUTOESTIMA
ESTAR SOL AMB UN MATEIX
PASSAR DESAPERCEBUT
SER RESOLUTIU
PATIR
ESTIMAR
RECONÈIXER ELS ERRORS
TORNAR A COMENÇAR
Per què resulta tan difícil si, de fet, aquests són els ingredients que li donen sentit i xispa a la vida?
I per què aquesta por a transmetre-ho a les properes generacions?





dimarts, 7 de juliol del 2009

EQUIVOCAR-SE I RECTIFICAR


Si creiem que aquella persona que tenim al costat no ens necessita, perquè sembla forta, independent i no ens dóna problemes, és molt probable que ens equivoquem.
Aquesta personeta invisible, que va fent la seva vida sense gairebé exigir res, probablement se sent més sola que ningú, i s'agafa a la primera amistat que sembla fer-li cas.
Què passa, llavors, quan s'ha equivocat i en comptes d'un amic ha trobat un oportunista? Que al primer problema es destapa tota la mentida i falsetat dels sentiments. Que descobreix que era un "cap de turc" sobre qui abocar totes les culpes, que està sola perquè s'ha apartat de tothom, que aquella persona que tant deia estimar-la l'estava absorbint fins al punt d'aïllar-la de tot i de tots.
Mea culpa per creure que la meva filla petita estava bé.
Mea culpa per no haver vist abans que la deixava de banda.
Mea culpa per haver-la convertit en algú invisible a dins de la pròpia família.
Mea culpa si això l'ha allunyat de mi i l'ha apropat a gent que no li convenia gens.
Mea culpa...
La crisi ens ha servit a totes dues per recapitular. Ens estem recuperant com a mare i filla. Ara em té al seu costat per poder decidir quin camí agafar i per què. I ella, a la seva manera, també m'està ensenyant quin és el millor camí.
Amor incondicional, coherència, força, valentia, valors sòlids... Tantes i tantes coses que ajuden a recuperar el control de la teva vida...

divendres, 26 de juny del 2009

FORA DE LLOC




"En aquestes alçades de la seva vida, encara no era capaç de tenir paciència. La paciència que et dóna el fet d’haver viscut, d’haver après, de saber que no es pot tornar enrera, però que tampoc s’ha de córrer cap endavant. Les hores, els dies, els anys... Tot té el seu procés i s’ha de saber respectar les seves pauses."
(Trencaclosques)

dilluns, 15 de juny del 2009

CONSTEL·LACIÓ DE SENTIMENTS


AMISTAT
ENTENIMENT
AFECTE
COMPRENSIÓ
PLENITUD
RETROBAMENT
UNIÓ
FELICITAT
CONFIANÇA
QUÍMICA
ETERNITAT
AMOR
En el fons, sobren les paraules...

dijous, 11 de juny del 2009

LA DISTÀNCIA ZERO



"A veces el amor une a dos seres que no saben nadar y viven en dos islas distintas."
Noel Clarasó

dilluns, 8 de juny del 2009

SER INVISIBLE


Sempre m'he contingut per no perdre el que més estimo...

dimarts, 2 de juny del 2009

PLUJA D'ESTELS


“Mira las estellas, multiplícalas por 1 millón de años, llévalas hasta la eternidad y tendrás solo una mínima idea lo que que estamos hablando, el amor."
(Pel·lícula "¿Conoces a Joe Black?")
En una època convulsa com la que ara vivim, amb presses, sense lloc per la frustració, amb ansietat per obtenir-ho tot sense esperar, la solidesa de l'amor s'ha liquat.
Molts sociòlegs parlen de l'amor líquid, d'aquest sentiment, per dir-li d'alguna manera, que fuig del compromís, del patiment, de l'entrega i de la incondicionalitat a l'hora d'estimar.
Els nostres fills, els adolescents d'ara, no entenen el que els hi passa quan s'enamoren. Tenen tanta por cap a un sentiment que s'escapa del seu control, que els fa ser vulnerables, que no saben què fer quan s'hi troben. Així, omplen la seva vida de relacions més superficials, fins i tot, virtuals, complicades, sense futur, i amb tota una sèrie d'entrebancs que els fan caure en una sensació d'impotència, de no saber perquè tenen tanta mala sort quan algú els hi agrada.
"Potser caigui un estel...". Aquesta és una frase treta d'una pel·lícula. Li deia el pare a la seva filla, quan veia com perdia el temps amb una persona amb la qual l'intercanvi donar-rebre semblava un pur tràmit.
Que et caigui un estel davant dels nassos, en principi, et pot provocar un bon ensurt. Però si un és valent i s'atreveix a agafar-lo, encara que al començament cremi, també serà capaç de solidificar els seus sentiments i entregar-los sense reserves.
"Es un gran baile de máscaras, una gran fiesta de disfrazes. La invitación decía especialmente que había de abandonar el corazón a la entrada junto con los abrigos, aquí nadie quiere a un enamorado, ni parejas felices. Todos sufren alergía al amor. Amor líquido a la hora del coktail, se bebe en finas copas de cristal."

divendres, 22 de maig del 2009

ENCANTERI



La paraula encanteri ve del llatí incantari, i vol dir "sortilegi aconseguit mitjançant el cant". Es veu que a l'antiga Rússia, quan encara no existia l'anestèsia, els dentistes intentaven hipnotitzar els seus pacients cantant-lis una cançó. Era la seva manera d'evitar-lis el dolor.

Les persones encisadores, sense saber-ho, tenen aquest poder misteriós d'arribar als demés i aliviar o guarir el seu dolor. No es fan notar mai intencionadament, però la seva presència és com una llum que dóna alegria.

Els nadons, els nens petits, són encantadors per naturalesa. Pots passar-te hores mirant-te'ls; tenen un poder d'atracció molt fascinant.

Les persones grans, que han sabut envellir amb optimisme i equilibri, també tenen aquest poder encisador: són el reflex de tota una vida llarga, viscuda amb il·lusions i entrebancs, però, al cap i a la fi, viscuda.

Hi ha persones encantadores de totes les edats. D'on els hi ve l'encís? Precisament, de no ser conscients de que tenen aquesta virtut. Si algú pretén transmetre encant de manera intencionada, deixa de tenir aquesta aura.

Diuen que els encanteris poden arribar a fer riure i ballar una persona. Qui té encís, realment no ha de ser mag per aconseguir que l'altra rigui i balli. Senzillament, provoca un sentiment d'afecte i optimisme que dóna goig a qui té davant.

El encanto personal es una arma secreta.
La suprema seducción contra la cual hay pocas defensas.
El encanto personal es un aura, un perfume invisible que flora en el aire.
No puede suprimirse a voluntad, ni tiene una fórmula fija para lograrlo;
si uno cree poseerlo, probablemente le falte.
El encanto también se revela en una sensación de tranquilidad,
en modales correctos y llenos de naturalidad y a menudo en un donaire
nacido más de la confianza y la serenidad mental que de la juventud.
El encanto personal, es el más poderoso elemento de la conducta,
proporciona la oportunidad de dar a su existencia un instante de gloria.
Se asemeja al amor porque se impone sin la fuerza,
prodigando sus dádivas como la luz del día que nace.
Atrapa a su víctima,
pero nunca castiga y desarma desarmándose a su vez;
ataca sin herir.
(Laurie Lee)

dimarts, 19 de maig del 2009

ANDY TRIAS


"No sóc un malalt; sóc una persona que té un cromosoma més."
(Andy Trias)
Si hi alguna cosa digne de veure i escoltar és una persona íntegre, lluitadora i amb les idees clares. Tant de bo moltes de les que tenen la quantitat de cromosomes "que toca?", "normal?", "exacte?", "apropiada?" (paraules i més paraules); tant de bo la resta de la gent tingués una petita part del sentit comú que va demostrar tenir ell.
Va ser tot un honor per mi escoltar parlar l'Andy de la seva, diguem-li, peculiaritat. Em vaig sentir petitíssima al seu costat. Em va ensenyar més que moltes ments brillants i il·luminades que es passegen pels mitjans de comunicació dient bagenades, penjant-se medalles i arreglant un món que és més senzill, simple i bonic del que ens volen fer empassar dia rere dia.
L'Andy viu en parella des de fa molts anys. Ara en té 36. Es va independitzar a una edat en què molts encara demanen diners als pares pels seus capritxets i no se'n van de la faldilla protectora dels seus progenitors ni que els matin.
L'Andy treballa, li prepara unes truites boníssimes a la seva dona i, tots els dimarts, els dos van a casa de la mare d'ell per sopar junts i fer-li companyia.
L'Andy va veure morir el seu pare. Era un adolescent, amb una peculiaritat que el feia diferent dels altres, però va sentir el mateix dolor, la mateixa sensació de pèrdua i la desesperació. Molt sovint, mira cap al cel i li envia petons al seu pare.
L'Andy només demana confiança per part de tothom, i que els governants tractin les persones com ell amb tota la dignitat i alegria que ells saben transmetre.
En un món com el d'avui, que sembla que hagi perdut el nord, on la gent corre no sap cap a on, viu de ficar el nas en la vida dels demés i buscar els guanys materials de la manera més fàcil possible, trobar algú com l'Andy dóna esperances quan mirem el futur. Com molt bé va dir ell ahir: "Tots els camins porten a Roma. Només cal trobar el més adequat."
A l'Andy li dedico aquests fragments escrits per Mario Benedetti, gran poeta que, malhauradament, ens acaba de deixar:
"Me gusta la gente que piensa y medita internamente. La gente que valora a sus semejantes no por un estereotipo social ni como lucen. La gente que no juzga ni deja que otros la juzguen.
Me gusta la gente con personalidad.
Me gusta la gente capaz de entender que el mayor error del ser humano es intentar sacarse de la cabeza aquello que no sale del corazón."
GRÀCIES PER TOT, ANDY...