dilluns, 31 d’agost de 2009

MILLENIUM


D’acord, senyors crítics literaris: l'autor no és precisament Benito Pérez Galdós; potser l’estil literari no és el millor, però el que transmet és tan important que poc importa si un s’embulla amb un paràgraf i ha de tornar enrera.

El que més m’està arribant d’aquestes novel·les és la manera d’entendre la justícia. Potser Stieg Larsson aconseguirà, a la llarga, el que tanta falta fa en aquest món absurd i estúpit: coherència, valentia, que tothom es trobi el que es mereix, que la hipocresia i la diplomàcia mal entesa se’n vagin a fer punyetes d’una vegada i que el codi penal acabi a la tassa del vàter.

Aquests que manen tenen tanta por d’agafar el toro per les banyes que no paren de cagar-la. Espero que les noves generacions prenguin exemple de la Lisbeth Salander, persona amb una voluntat ferma, amb les idees ben clares i amb una valentia a prova de bomba. La gent políticament correcta la defineixen com a sociòpata, amb comportaments psicòtics, agressiva… No faltarà qui taqui els pantalons de caca pensant que en el futur les persones acabin actuant com ella. Tant de bo!!!!

"Stieg Larsson llegó sobre la una y media de la tarde al vestíbulo de la revista Expo. Era el 9 de noviembre de 2004. Larsson se acercó al ascensor y apretó insistentemente el botón. Pero estaba roto. No funcionaba. Tuvo que subir a pie los siete pisos que le separaban hasta su oficina. Llegó exhausto. Media hora más tarde sufrió un ataque al corazón. En la ambulancia, camino del hospital su corazón dejó de latir. Tenía 50 años."

Des d'allà on siguis, Stieg Larsson, gràcies per crear la Lisbeth Salander i fer-la digna d'admiració.