diumenge, 28 de desembre de 2014

UN SOL PROPÒSIT


Un sol propòsit per a l'any que ve: començar a "mirar-me el malic" a la feina. Això vol dir que la meva empatia només anirà adreçada a qui jo cregui que se la mereix. A veure si així m'allibero de la mala hòstia que m'han provocat algunes persones.

Bon any a tothom.

dimarts, 21 d’octubre de 2014

TINC UN E.MAIL


Hi ha correus que, com certes trucades, sembla que vinguin del més enllà.


Ja he passat per això abans. Podria escriure una columna d’opinió sobre el que penso dels sopars d’antics alumnes, de la mateixa manera que no em cal anar a un sopar d’antics companys de feina per donar un resum del que és la meva vida, dels meus assoliments, de com em va amb la meva parella, de com estan els meus fills, amb fotografies i tot.

Si: ja he viscut això abans. I, personalment, sóc partidària de donar-li una bona patada al cul al passat, com si fos un fantasma molest que ja no pinta res en la meva vida.

Aquests darrers mesos he canviat. Tot el que ha anat passat m’ha girat com si fos un mitjó, i crec haver entès, per fi, l’essència de la vida: el present és el meu palau, la família és el meu tresor. Si no forma part del meu present o de la meva família, ja no li puc donar cabuda.

Potser encara estic vivint el dol per la pèrdua del meu pare, però la veritat és que no tinc energies per enfrontar-me a res mes.

dilluns, 20 d’octubre de 2014

EL MEU PALAU


Les meves arrels, la meva família, el meu present, el meu palau...

"Sé tu propio palacio o el mundo será tu prisión" (John Donne)

dijous, 28 d’agost de 2014

RACÓ MÀGIC


No m'imaginava en aquells temps remots
que en aquest lloc donaries tanta màgia.
No m'ho imaginava perquè
la inconsciència dels pocs anys
donava seguretat a la vida i l'allargava.
Per mi era un lloc com un altre.
Per a tu, representava la felicitat d'un moment,
el regal d'un present,
on perdies la noció del temps,
on la brisa del mar i l'olor a peix
et donava força a l'ànima.
I ara, a aquestes aigües
dónes llum, color i enyorança.
I ara, ja mai més podré estar-me de venir,
mai més podré deixar de contemplar
aquest racó màgic,
aquest tros de mar tan ple de tu,
aquest tros de mar que em recorda el forat que m'has deixat,
aquest forat que sé que mai arribaré a omplir,
encara que els bons records i la vida que m'has donat
no donin cabuda a la recança.


divendres, 1 d’agost de 2014

AMB TU


Amb tu he tornat al punt de partida.
La nostra relació s'ha convertit en un cercle perfecte. Potser jo ara feia el paper d'adult i tu el de nen. Però l'afecte era palès en tot moment. I ara et trobo a faltar a cada moment, però et noto molt a prop meu, protegint-me com qua era petita, fent-me sentir bé i sabent que sempre podré comptar amb tu, encara que hagis emprès aquest viatge misteriós i del qual cap de nosaltres podem fugir. És un viatge obligatori, que li dóna sentit a la vida.
Tinc un forat físic i emocional, però sé que no permetràs que em bloguegi, sé que des d'on estàs l'omples. I no pateixis si a vegades ploro, o em sento sense energies, o em quedo estancada en el moment en què en van donar la tristíssima notícia. Vaig sentir com se'm trencava el cor, com el meu món entrava en un forat negre i com tota la meva vitalitat desapareixia.
Però me'n sortiré. Me'n sortiré perquè tinc una pila de bons records: el teu afecte, les nostres baralles quan era adolescent, la nostra entesa cada vegada més gran amb el transcórrer del temps.
Tot l'amor que has donat i encara dónes ha quedat reflexat en el teu comiat, i agraeixo a tothom les seves llàgrimes.
Els teus néts et van escriure una carta molt emotiva i, quan es van aixecar a llegir-la, es varen sentir les ales d'un colom.
El sol entra a casa quan pensem en tu.
La teva cala estimada, on tan feliç eres quan hi anaves a pescar, t'ha acollit amorosament.
I, malgrat la tristor, tinc a dins meu una gran certesa: SEMPRE ESTARÉ AMB TU.

dimecres, 25 de juny de 2014

COSES QUE MAI NO ET VAIG DIR




I és que no em va donar temps.

En un làpsus de 365 dies, dues vegades et vaig conèixer, dues vegades em vas caure bé i dues vegades et vaig dir adéu sense poder fer-hi res.

Ara, després de dos anys (mare meva com passa el temps), necessito dir-te que me n'alegro que hagis trobat la felicitat, però que la sensació és agredolça. Aquest any no ha começat bé en aquest sentit. M'he acomiadat, també, d'una altra persona que portava quatre anys formant part de la nostra vida. Ha estat traumàtic, trist, angoixant... Tot un seguit de "cagades", tot un seguit de mirar cap a una altra banda i no voler veure, tot un seguit d'avisos que no volia interpretar.

Tinc por perquè no he sabut donar a les meves filles aquell "no-sé-què" que les fa ser felices en parella. Encara són joves, encara els hi queda molt per endavant, però intueixo una mena de ressentiment, per diferents motius, que no les ajuda a desbloquejar-se.

I necessito dir-te que et veig somriure amb els ulls lluents. I recordo que no et veia tan relaxat quan venies per casa. Sempre aquella sensació de perill imminent, de que allò no duraria...

Saps què? Jo tampoc estava relaxada i pels mateixos motius.

No em va donar temps de dir-te que em vas agradar des del primer moment, que la teva mirada noble em va arribar i que m'hagués agradat que tot anés d'una altra manera.

dilluns, 23 de juny de 2014

ADÉU EGO




Vivia agitadament, entre l’angoixa de no valer prou, de no ser suficientment bona. L’ansietat formava part de la meva vida, com l’aire que anava respirant. El voltant em semblava hostil i el lloc ideal on abocar totes les culpes a les meves mancances. No m’adonava que tot venia de dins meu, que havia heretat un patró de conducta que venia de molt antic. S’anava repetint en persones que formen part de la meva famíia. Des de petita ho havia viscut com una cosa normal, com la millor cosa del món. La meva famíla era el nirvana.

Però l’ombra m’anava enfosquint:

- Les meves pors infantils em tenien bloquejada.

- La meva adolescència gris m’avergonyia.

- Un dia va ser un atac de pànic.

- Un altre dia, l’angoixa no em deixava respirar.

- Els atacs colèrics m’allunyaven del meu entorn més proper i estimat.

- Persones molt properes a mi tenien greus problemes i això m’enfurismava.

- Culpabilitzava la meva família de tot allò que no m’agradava de mi mateixa.

- El meu ego podia més que jo.

Per circumstàncies de la vida, vaig començar a veure la llum:

- Vaig començar a connectar amb mi mateixa.

- Vaig començar a abraçar la vida com un regal que he d’aprofitar.

- Vaig començar a cuidar-me i estimar-me.

- Vaig començar a estimar la meva gent incondicionalment.

- Vaig començar a entendre les seves limitacions i les meves.

- Vaig començar a entendre la vida com un parèntesi que val la pena omplir d'instants bonics.

- Mentre jo canviava, la meva relació amb el món també canviava.


ADÉU EGO.



dimarts, 25 de març de 2014

VIURE ESFÈRICAMENT


Em toquen molt la pera aquestes persones que, tenen tal pànic a la mediocritat, que es passen la vida molestant els demés igual que una mosca collonera. A més a més, intenten arrossegar-te cada vegada que fan el ridícul o fiquen la pota fins als fons.

Buscant informació sobre el perquè d'aquest comportament tan irritant, he trobat una entrada en un blog anomenat "Arte i artistas en acción", que dóna una solució ben senzilla: VIURE DE FORMA ESFÈRICA.

Aprenem a viure de forma esfèrica, mirant el nostre voltant i amb uns objectius clars i realistes. Prèviament, ens hem de barallar a mort amb la por a la mediocritat. Com guanyem aquesta guerra? Engegant a fer punyetes el valor de la perfecció i començant una història d’amor amb nosaltres mateixos. Una història basada en l’acceptació dels propis límits i l’autoestima, i en la combinació del que volem, el que ens fa feliços i el que som capaços de fer. Vivint de forma esfèrica ens convertim en persones curioses, apassionades i vives.

dimecres, 19 de març de 2014

UN PAS ENDAVANT



De la desconfiança a la confiança
Del control i la negligència a la protecció
De la impaciència i la grolleria a l'amabilitat
De la unilateralitat a la simetria
De l'estretor de mires a la intel·ligència emocional
De la deixadesa a la persistència
De l'enveja a la gelosia
Del control i la manipulació a la resistència
(Comprender la naturaleza del amor - WikiHow)

Quan la relació dóna un pas endavant.

dimecres, 26 de febrer de 2014

PENOMBRA

És la penombra que veig en els ulls d'algunes persones que han sofert pèrdues molt grans: un fill, un gran amor...

Potser mai m'hi havia fixat com ara. Però és que es tracta de persones que conec de molt a prop. Persones a les que els brillaven els ulls i que, després de patir una gran pèrdua, s'han apagat per dintre. Fins i tot, el color de la seva mirada ha perdut intensitat.

Em pregunto si algun dia la seva bombeta interior tornarà a funcionar.


dissabte, 15 de febrer de 2014

AMB EL CUL A L'AIRE




Fent un plagi descarat d’un blog que he trobat, mentre buscava respostes a tot el trencaclosques que m’envolta, he titulat així aquesta entrada, la primera després de més de mig any.

El doctor Eduardo Cabau, en el seu blog, té una entrada on parla d’un llibre que jo també vaig llegir l’any 1990, en plena crisi existencial, quan encara no havia complert els 30. “Las pérdidas necesarias”, de Judith Viorst.

El doctor Cabau utilitza l’expressió “amb el cul a l’aire” com a sinònim de crisi d’ajustament. No puc estar més d’acord amb ell. És més: estic veient que la vida està feta de crisis d’ajustament i que ens la passem “ensenyant el cul”, ens agradi o no.

La vida és un trencaclosques i, tal com diu Judith Viorst, aquest trencaclosques no acaba d’encaixar bé les seves peces, perquè hi ha una cosa que es diu passat i...

“Nuestro pasado vive en nuestro presente. Cobrar conciencia de cómo nuestras respuestas a las perdidas han modelado nuestras vidas, puede significar el comienzo de una profunza transformación” (Doctor Cabau/Judith Viorst)

Ja no es tracta només de les pèrdues. És que el llast que portem impedeix que aquestes encaixin en el trencaclosques. Per això mai l’acabem de solucionar. Vivim en una permanent quadratura del cercle.

“A lo largo de nuestras vidas, las pérdidas constituyen un fenómeno muy amplio. Perdemos no sólo a través de la muerte, sino abandonando o siendo abandonados. Nuestras pérdidas no incluyen solo nuestras separaciones y nuestros adioses a los seres queridos, sino también las pérdidas conscientes o inconscientes de nuestros sueños, nuestras esperanzas irrealizables, nuestras ilusiones de libertad, de poder, de seguridad, así como la pérdida de nuestra propia juventud, de aquella individualidad que se creía ajena siempre a las arrugas del tiempo, inmortal e invulnerable” (Doctor Cabau/Judith Viorst)

I és que, com molt bé diu Buda: “El dolor es inevitable, pero el sufrimiento es opcional”.

Tenim, doncs, dues opcions: mantenir una lluita titànica contra les pèrdues fins a acabar exhausts i no haver-ne tret res de profit, o obrir els braços a tot el que la vida ens va donant, sigui o no dolorós, per anar encaixant les peces del nostre trencaclosques.

Això suposa anar amb el cul a l’aire, però crec que sempre serà millor que estrènyer-lo a totes hores.