dimecres, 26 de febrer de 2014

PENOMBRA

És la penombra que veig en els ulls d'algunes persones que han sofert pèrdues molt grans: un fill, un gran amor...

Potser mai m'hi havia fixat com ara. Però és que es tracta de persones que conec de molt a prop. Persones a les que els brillaven els ulls i que, després de patir una gran pèrdua, s'han apagat per dintre. Fins i tot, el color de la seva mirada ha perdut intensitat.

Em pregunto si algun dia la seva bombeta interior tornarà a funcionar.


7 comentaris:

Ariadna ha dit...

Encara que tu no m'hagis mirat mai als ulls, com que jo me'ls miro cada dia, et diré que els meus fa molt de temps que han perdut la llum.

És trist adonar-se un mateix d'això, i que els altres sembla que no t'ho vegin... o no t'ho vulguin veure.

Audrey ha dit...

Els altres, els més propers, se'n adonen, en són conscients, però tot s'oblida o passa...No per qui la perdut, sempre porta una penombra molt dintre.

Una abraçada,

PD M'alegra tornar-te a llegir, a reflexionar amb les teves paraules.

lanuor ha dit...

Gràcies a totes dues! Ari, espero que recuperis la llum.

lanuor ha dit...

Gràcies a totes dues! Ari, espero que recuperis la llum.

XeXu ha dit...

Alguna cosa se'n va amb la persona que perdem, potser vas ben encaminada per saber què és. Aquella estimació, l'afecte, l'admiració que sentim ens fa que els veiem d'una manera especial, que quan els nostres ulls els veuen expressin moltíssim, els ulls parlen. Quan ja no hi són no podem mirar de la mateixa manera, aquella brillantor es perd i mirem com qui mira una paret, o qualsevol objecte inanimat.

lanuor ha dit...

Xexu, has explicat molt bé perquè els ulls perden brillantor: "és com mirar una paret".
Gràcies pel teu comentari.

lanuor ha dit...

Xexu, has explicat molt bé perquè els ulls perden brillantor: "és com mirar una paret".
Gràcies pel teu comentari.