divendres, 15 de juny de 2018

PER QUÈ?











Sí…
Per què m’he de boicotejar a mi mateixa? És que no ho he fet prou al llarg de la meva vida?
Per què he de donar el meu suport incondicional si no hi estic d’acord?
Per què m’he de sentir culpable de les frustracions i mala gestió emocional dels altres, per molt que els estimi?
Per què sóc tan estúpidament complaent?
Per què em sento la cosa més insignificant davant de records del passat que estan més que idealitzats i explicats per fer mal?
Per què em fa por brillar quan és el meu moment?
Per què sempre he viscut contenint-me?
Per què sempre tinc por?
Per què em faig aquestes preguntes quan hauria de gaudir del meu moment?

dimecres, 2 de maig de 2018

COR DE PLOM






És increïble el que arriba a pesar un cor trencat. Es torna de plom i fràgil a la vegada i notes cada batec amb dolor. És la força de la tristor, la que sents quan no et pots enfadar.

dimecres, 21 de febrer de 2018

FERIDES QUE NO CUREN

Després de tants anys, tants, encara em pesa i em dol la motxil·la que em vaig penjar jo soleta en una època dolenta en qüestió d'autoestima.

Sé que no em volies fer mal. Sé que ni tan sols hi deus pensar. Sé que m'ho explicaves per sentir-te bé amb tu mateix. Però en el meu cas va tenir l'efecte d'una ganivetada que em va produir una ferida molt fonda. Tan fonda que, quan menys m'ho espero, em comença a coure de nou.

No es tracta del fet en si mateix, que no té cap importància, sinó de com m'ho vaig explicar a mi mateixa, de com jo també em vaig clavar una ganivetada encara més forta.

Les ferides emocionals són les que més costen de curar. Són les que més mal fan quan es tornen a obrir, perquè tornen a sagnar com si fos el primer dia.

I les platges em produeixen tristor algunes vegades. Miro el mar, les onades, sento l'escalfor del sol i voldria plorar per tot el que no sóc ni seré mai, per tota la teva tristor del passat, perquè penso que mai t'he fet sentir d'aquella manera.

I la nostra és una història complerta i plena. Però no ho puc evitar.

I mira que han passat anys...


dimarts, 28 de novembre de 2017

LA FORÇA INVISIBLE



Són dones que han viscut sense fer-se notar. Però han patit, han lluitat, han tingut pors i recances, s’han equivocat (i qui no?) i mai no han defallit.

Els hi ha tocat viure una època difícil i de molts sacrificis.

Potser no han treballat fora de casa.

Potser no han aixecat mai la veu.

Potser s’han resignat a ser invisibles, a anar fent sense adonar-se’n que la seva tasca ha estat, és i serà la més imprescindible de totes.

Amb els seus defectes (i qui no en tingui que aixequi la mà), ens han educat, estimat, nodrit i deixat anar. Ens han donat aquestes arrels i ales que tan necessitem tots per fer la nostra vida.

Malgrat tot, han estat sempre quan més les hem necessitat: quan hem tingut fills, quan ens hem posat malalts, quan la vida ens ha castigat.

Són les persones més valentes del món, sense fer-se veure, sense fer ni el més mínim soroll.

Són les nostres mares.

És la meva mare: tan de bo arribi a tenir la meitat de la seva fortalesa.



dijous, 26 d’octubre de 2017

HA VINGUT L'ÀVIA

S'ha obert la porta i has aparegut: la cara lluent, els cabells blancs i brillants i amb un vestit groc amb flors de tonalitats marró i blau.

Estaves molt guapa. Se't veia jove i, això sí, enèrgica com sempre.

M'ha sobtat, perquè et recordo amb els teus vestits negres de quadradets o floretes de color blanc, les mans enfarinades, olorant a pastís i a confitura. Però un vestit tan llampant... I crec que t'havies maquillat lleugerament. Eres el teu contrapunt, però sense perdre l'essència.

El vestit groc et donava llum i optimisme. Tu, tan patidora sempre, veient perills per tot arreu, i tan lluitadora a la vegada.

Diuen que en somnis els avis t'estan trasmetent alguna cosa important. Amb la teva presència juvenil i alegre crec que m'estaves dient: fes-te gran, és el que toca, i fes-ho amb alegria i sense deixar-te. La vida s'ho val. 

M'ha agradat veure't. Gràcies per aquesta visita a les tantes de la matinada, mentre jo dormia com una soca..

Fins la propera...

diumenge, 8 d’octubre de 2017

EL PAS DEL TEMPS


Ens pensem que la vida dura mil anys.
Que aquells gelats de menta i anís no s'acabaran mai.
Que els nostres pares sempres seran joves, riallers i lluitadors.
Que les vacances d'estiu amb tota la família, inclosos avis, oncles i cosins, seran eternament un cúmul de moments entranyables: banys a la platja, cubells d'aigua dolça per treure la sal del mar, paelles amb cocacola, tardes de tertúlia al portal de l'àvia, passejades de nit amb la lluna seguint les nostres passes...

I els Nadals? Temps de taula-camilla, atmelles ensucrades, figuretes de xocolata, arbres plens de llums parpallejant, fotografies davant del pessebre de l'explanada...
Els caramels llargs de les vacances de Pàsqua...

Un dia tornes a veure la família: n'hi ha que ja han marxat per sempre d'aquesta vida. Però els que hi són ja arrosseguen la marca del temps viscut. Hi ha rialles, però pesen més les emocions, la fragilitat, la vulnerabilitat davant del pas del temps que no té trègua ni compassió.

I és llavors quan m'adono del que és estimar de veritat a totes aquestes persones amb les que comparteixes una genètica que mai no marxarà.

I és llavors quan m'envaeix una pau interior trista, melancòlica, plena de records de quan jo era la primera a pensar que la vida no s'acabava mai.

dimecres, 5 de juliol de 2017

A PARTIR D'AVUI

I per no arribar als 54 feta un desastre...