dimecres, 27 de setembre del 2023

TROSSETS

 


Son pedacitos de sol
Retazos de luz, poquitos de amor
Son trocitos de viento
El agua, el silencio, llovizna en flor
Son pedacitos de sol
Retazos de luz, poquitos de amor
Son los ojos de niño
Ese extraño brillo, fascinación
Maravilla del cielo
Sin culpa ni miedo, espejos de Dios
Ay, cuánto yo daría
Solo por un día volver a mirar
El mundo como un patio de juegos
Un libro de cuentos, árbol para trepar
Son pedacitos de brillo
Ruiditos de bichos, la siesta, el calor
Son olorcitos a azahar
Caricias de abuela, azúcar en el pan
Son los ojos de niño
Ese extraño brillo, fascinación
Maravilla del cielo
Sin culpa ni miedo, espejos de Dios
Ay, cuánto yo daría
Solo por un día volver a mirar
El mundo como un patio de juegos
Un libro de cuentos, árbol para trepar
Ay, si cierro los ojos
Vuelvo a ver su rostro, a escuchar su voz
Y otra vez en el patio
Me besa en la frente y vuelvo a ser yo

(PEDACITOS DE SOL. Marta Gómez)

dimecres, 30 d’agost del 2023

ESPURNES D'ESPERANÇA


 

Sempre han dit que ens assemblem molt en la nostra manera de fer, en el nostre sentit de l'humor i, fins i tot, en algunes expressions.

Però no he sabut estimar-te bé. 

He fallat a l'hora de posar-te límits quan eres petit.

No he estat capaç de comunicar-me amb tu d'una manera sana.

I ara he provocat el nostre trencament.

Assumeixo la meva responsabilitat.

I mantinc la porta oberta perquè, mentre jo visqui, estarem connectats.

Ara mateix, necessito agafar el control de la meva vida i del meu futur.

No vull que tinguem una relació desigual.

M'aproparé a tu sense expectatives (si és que vols que m'apropi).

Respectaré en tot moment la teva independència i la teva capacitat de prendre decisions.

T'acceptaré tal i com ets.

Quan tornem a parlar, em disculparé i t'escoltaré de veritat.

Faré el que calgui per tenir una relació saludable amb tu.

I no pararé fins a estimar-te bé.



dimecres, 9 d’agost del 2023

FAMÍLIA ÉS TOT (I, PER DAMUNT DE TOT, AMOR)

 


Amor

Respecte

Amor

Comprensió

Amor

Compromís

Amor

Equilibri

Amor

Arrels

Amor

Ales



dimarts, 6 de juny del 2023

SEMPRE DOLÇA


 

Sempre dolça.

Sempre tu.

Gràcies per acomiadar-te. Gràcies per deixar-me tancar el cercle.

Sempre seràs com una filla per mi.

Sempre dolça.

Sempre tu.

dilluns, 22 de maig del 2023

DOLÇA

 





 

És la primera paraula que em ve al cap quan penso en tu. Sé que no t'he arribat a conèixer a fons, sé que sóc com una gallina lloca amb les parelles de les meves filles i el meu fill, però no ho puc evitar. I també tinc la necessitat d'acomiadar-me quan la relació s'acaba.

El primer cop que et vaig veure vaig pensar: "Què dolça..."

La teva timidesa inicial, la teva prudència, el teu somriure tendre.

La teva lluita personal, la teva valentia posant en solfa els valors de l'educació rebuda.

Em sap greu que la història d'amor no hagi prosperat: ambdós us mereixeu el millor i espero de tot cor que algun dia ho trobeu.

Us regalo aquesta imatge d'una alba ben bonica, com tots els començaments.

divendres, 2 de desembre del 2022

AMB PAS FERM

 

Fa dos anys, se’m va suggerir que deixes l’equip on treballava, per preservar la meva salut.

Fa dos anys, estava emocionalment desfeta, sense poder fer front a tot el que m’anava caient a sobre: la manca de reconeixement de tot l’esforç de nou anys, el menyspreu solapat per part d’uns i el mirar cap a un altre cantó per part d’altres, com si la cosa no anés amb ells.

Fa dos anys, vaig haver d’entomar la indignació de la companya a qui havia deixat a l’atur al tornar al meu lloc de treball original. Ningú va fer res per aturar aquell allau de retrets i culpes, mentre jo ho anava rebent i intentant gestionar de la millor manera possible.

Vaig viure tot allò com un fracàs.

Vaig intentar sortir del pou de la manera més absurda. Volia demostrar-me a mi mateixa que jo també valia.

Vaig enviar currículums a diverses ofertes de treball, fins que vaig veure que la sanació estava dins meu. Al cap i a la fi, tot és feina i el valor personal de cadascú ve de dins.

La teràpia també em va ajudar molt. En un dels tallers que vaig fer, la psicòloga em va dir: “desprens una energia preciosa”.

Vaig pensar si aquesta energia preciosa no l’estava malgastant amb gent a la que mai m’hagués hagut de trobar. Potser aquesta energia preciosa era la que feia que alguns i algunes em prenguessin pel “pito del sereno” i s’aprofitessin del que jo desprenia.

Flashback:

Fa quatre anys, una companya de feina va promocionar d’una manera fosca, malgrat se li van donar tots els tints d’una transparència impecable.

Fa quatre anys, la meva feina va començar a ser qüestionada i minvada. A partir de llavors, tot va anar “costa avall i sense frens”: comparacions, exigències, mofa, menyspreu.

Després de tot un any així, vaig emmalaltir: des del Servei Mèdic de la feina vaig trobar el suport que necessitava en aquell moment. Algú per fi m’escoltava. Tot el meu agraïment cap a elles.

Tot el meu agraïment també cap a les psicòlogues que em van acollir amb els braços oberts i em van ajudar a anar recomponent els trossos que quedaven de mi i a afegir-ne de nous. Vaig entrar en un programa de persones maltractades perquè manifestava tots els trets: culpa, autoestima molt baixa, culpa, culpa i més culpa.

Tant elles com la doctora que més em va ajudar al Servei Mèdic de la feina em van dir el mateix: ningú pot perdre el respecte a ningú. La meva debilitat en aquells moments no donava dret a ningú a perdre’m el respecte. La meva manera de ser no em treia cap valor com a persona.

La família no em va deixar anar ni un sol moment, ni a les estones més crítiques.

El present:

No sé si la meva energia és tan preciosa, però sí puc dir que és més forta. Ara vaig amb el cap més alt i amb el caminar ferma.

D’un temps cap aquí, torna a aparèixer de forma reiterada una oferta de treball amb unes característiques ben burdes i ambigües, exactament igual a la de fa quatre anys. Té nom, cognoms i un cinisme digne dels més barruts.

La mateixa persona que va promocionar fa quatre anys seguint la llei del mínim esforç ha aconseguit que, davant el perill de perdre aquests privilegis, se li blindi un lloc de treball que no es mereix. No ha tingut ni la decència de lluitar per ell opositant. I està clar que cada vegada que trontolli el seu lloc, pel motiu que sigui, apareixerà miraculosament una plaça feta a la seva mida.

També és més que probable que l’estabilització d’interins sigui la seva salvació, quan de fet té una plaça fixa però amb un categoria molt més baixa, que és l’única a la qual ha pogut arribar. I això és perquè no té cap capacitat d’esforç ni ganes d'intentar-ho. Només actua pel seu propi lluïment.

Desigualtats, deslleialtats, falsedats...

La plaça que jo vaig ocupar durant nou anys ha quedat vacant i segurament desapareixerà. Perquè la jugada va ser reorganitzar el servei per tal que aquesta persona promocionés. I, en nom d’aquesta organització, es va informar desfavorablement la plaça en la qual jo treballava amb il·lusió i ganes d’aprendre.

Potser qui desprèn una energia preciosa és ella.

El que sí puc dir és que, ara per ara:

"He aprendido a derrapar y a chocar con la pared" (Fito & Fitipaldis)

 

 

NO, GRÀCIES

 

I em vénen molts records: entranyables, d’un temps bonic.

I em fa mal, perquè la sensació és bona, però al final les vivències es van enterbolir.

Què va passar? Es una pregunta retòrica, perquè sé perfectament com es va anar enverinant tot.

Espero no haver de tornar més. No, gràcies