dilluns, 17 de desembre de 2018

PLÀCIDAMENT




La conec de tota la vida. Som cosines llunyanes que em viscut èpoques més properes i d’altres no tant. Ara ja no hi ha cap mena de contacte. Però sé de la seva vida i, quan ho miro en conjunt, penso que la seva ha estat, és i será esdevenir plàcid, sense grans ensurts, portat amb seny, esforç, amor i molta, molta constància.
 

Ara gaudeix dels fruits de tot el que ha sembrat.

La coherència és un dels valors que et porta a viure plàcidament.

dilluns, 3 de desembre de 2018

GEL


Una altra vegada.

I sé els motius.

Però no sé com evitar-ho.

diumenge, 4 de novembre de 2018

SOLA






Sola.
Voldria trobar una sendera infinita, on poder caminar sense parar per oblidar el pou d'aigua freda on sempre m'he estat banyant sense ser-ne conscient.

Sola.
Crec haver descobert el perquè de la tristor que m'ha acompanyat sempre, molt de temps enterrada en un lloc de mi que no sabia ni que existia.

Sola.
L'estiu, les platges, els càmpings, els geriàtrics... Em posen malalta perquè em fan sentir fins ben endins la fredor de la intransigència i la intolerància. Aquelles que van trobar una porta ben oberta en mi, perquè no calia fer cap paper. Aquelles que ningú més va patir quan sí calia fer un paper.

Sola.

diumenge, 14 d’octubre de 2018

LLOSA O MUR?




"How can you mend a broken heart?
How can you stop the rain from falling down?
How can you stop the sun from shining?
What makes the world go round?
How can you mend a this broken man?
How can a loser ever win?
Please help me mend my broken heart and let me live again"
(How can you mend a broken keart - Bee Gees)

És una de les nostres cançons. Em vas dir que et recorda a mi, als nostres començaments tan espontanis, perquè amb mi no havies de fingir ni fer cap paper.

A mi em fa plorar: m'omple d'una tristor que no puc controlar. Em recorda la impotència, la necessitat d'agradar-te, la sensació de no arribar i la certesa de no poder-te donar mai el que vas rebre abans que ens coneguéssim.

I és que sempre havia tingut la sensació que aquesta cançó et recordava una altra persona amb qui les vivències van arribar quan la teva vida encara era un lloc segur i comfortable, on només t'havies de preocupar de gaudir i donar el millor de tu mateix. La teva il·lusió es reflexava en uns ulls blaus i en una experiència sense fisures, ni problemes, ni angoixes, ni pèrdues.

No he pogut reparar el teu cor trencat. I em queda el dubte del per què. I em responc a mi mateixa que mai no he estat suficient. I és que les lloses s'han acumulat fins a formar un mur que mai no he pogut atravessar. Un mur de retrets, de mirades fredes i de paraules dures.

I, de nou, voldria desaparèixer.

dilluns, 2 de juliol de 2018

BRUIXERIES I ALTRES ENCANTERIS

La poció era costosa però estava disposada a tot per a guarir aquell malestar.
Passats uns dies, la millora física va començar a ser evident: les hormones femenines que havia anat perdent d’acord amb el climateri que estava vivint es van activar.
Passades unes setmanes va arribar el daltabaix: una segona joventut amb tot el que podia tenir de bo i de dolent. 
I el dolent aviat va fer acte de presencia: les pors, les inseguretats, les tristors, el sentiment de ser menys que un escarbat, la vulnerabilitat davant tothom… Tota l’autoestima malmesa.
De què li servia tornar a ser jove si la vulnerabilitat tornava a embolcallar-le dins d’un rull sense sortida?
Un cul de sac de vergonyes, retrets, expectatives incomplertes, tristor, impotència.
Preguntes absurdes sense resposta, perquè la resposta que ella volia senzillament no existia. 
Podia continuar prenent la poció i, a l'hora, recuperar l'equilibri i la tranquil·litat que tant li havien costat, després d'anys i anys?
Com tancar aquella ferida sense sentit?
Com aguantar les ganes que, ara mateix, tenia de fugir i refugiar-se en la seva solitud?
Passat, present i futur són una sola cosa: com harmonitzar-los tots junts?

divendres, 15 de juny de 2018

PER QUÈ?











Sí…
Per què m’he de boicotejar a mi mateixa? És que no ho he fet prou al llarg de la meva vida?
Per què he de donar el meu suport incondicional si no hi estic d’acord?
Per què m’he de sentir culpable de les frustracions i mala gestió emocional dels altres, per molt que els estimi?
Per què sóc tan estúpidament complaent?
Per què em sento la cosa més insignificant davant de records del passat que estan més que idealitzats i explicats per fer mal?
Per què em fa por brillar quan és el meu moment?
Per què sempre he viscut contenint-me?
Per què sempre tinc por?
Per què em faig aquestes preguntes quan hauria de gaudir del meu moment?