dimarts, 7 d’octubre de 2008

LA SOBREPROTECCIÓ

"El final del camino de las lágrimas es éste:
Miramos hacia atrás y nos damos cuenta de las dificultades soportadas hasta aquí.
Miramos hacia adelante y sabemos que estamos en mejores condiciones de enfrentarnos con el más importante de los caminos, el que conduce a la felicidad, el camino del propósito."
(Jorge Bucay)

No estem preparats, ni pel dolor ni per la pèrdua. Els nostres pares, en el seu afany de protegir-nos i protegir-se a ells mateixos (tot s'ha de dir), ens han convertit en uns bunyols que es desfan a la mínima, que tenen l'autoestima per terra, incapaços de decidir i mirant als demés des de molt avall.

Sort que la vida ens la va fotent i els anys ens donen experiència. Sort que podem mirar enrera i decidir que la relació amb els nostres fills serà una mica diferent: de tu a tu, però amb respecte. Sincera i valenta. Sense por a mostrar la nostra vulnerabilitat.

Tots som persones. Tots tenim defectes. Tots som susceptibles de millorar o empitjorar. La decisió és nostra... Hem de protegir els nostres fills, no amagar-lis la realitat. I crec que la millor manera de protegir-los és ensenyant-los a ser persones nobles i amb coratge. Guerrers sense armes mortíferes, però amb la presència suficient per no ser humiliats, ni utilitzats, ni víctimes de cap mena de xantatge.

La millor lliçó que es pot aprendre en aquesta vida és ser tu mateix.

"...Hasta que un día, exactamente el 23 de noviembre de 1979, me di cuenta de que no podía vivir sin mí... Nunca noté que yo era imprescindible para mí mismo."
(Anònim)

I no oblidem mai que el present és un regal, però el millor està per venir.