dimecres, 26 de novembre de 2008

LA POR

Em fa por...

Alguna cosa important està a punt d'esdevenir.
Em fa por. I si tinc por, m'he de distreure d'alguna manera...
Desvio la meva atenció cap a altres coses més inofensives.
Si tinc por, m'he de distreure d'alguna manera...
No vull perdre el control.
Em fa por...
Visc un present tranquil i al meu aire.
Així em distrec...
No vull pensar en el meu futur.
Em fa por i m'he de distreure...
Quinze anys són massa pocs

dimarts, 25 de novembre de 2008

UNA ABRAÇADA


"El precio de abrazar es el riesgo de que nuestro abrazo sea rechazado o mal interpretado. Su costo es la fortaleza que se requiere para ser vulnerable."
(Kathleen Keatny)

Una abraçada és un gest que puja l'autoestima i estimula les endorfines tant de qui la dóna com de qui la rep.

Només quan dóna peu a confusions, et planteges fins a quin punt val la pena ser objecte d'aquesta mostra d'afecte. Potser l'arrel del problema està en que vivim el contacte físic com un tabú. Cert que hi ha algun gest o alguns que s'han de reservar per a la intimitat. Però una abraçada d'un amic, donada en un moment de necessitat, de solitud, de tristor... pot ser el millor antídot.

Abraçar-se entre amics hauria de ser natural, màgic, oportú. Sense caure en els excessos. El valor d'una abraçada es perd quan amaga alguna cosa, quan no la reps amb confiança, quan no et dóna serenitat, quan et fa pensar i creure el que no és...

Compte amb les abraçades: que siguin sempre espontànies, generoses i ben rebudes.

divendres, 21 de novembre de 2008

SA NITJA


AIGUA TRANSPARENT
PEIXETS QUE S'APROPEN ALS TEUS PEUS
ALGUNA MEDUSA INTENTANT PICAR-TE
BARQUETES BALLANT AL RITME DE LES ONES
ALGUN SURFISTA INTENTANT DOMINAR ELS MOVIMENTS DEL MAR
EL VAIXELL QUE SE'N VA A BARCELONA, NAVEGANT LLUNY
AVISPES CONFONENT L'ESTAMPAT DE LA TOVALLOLA AMB FLORS DE VERITAT
VISTES AL NORD DEL MÓN

Això i molt més és Sa Nitja

dimarts, 18 de novembre de 2008

SABER ESPERAR


"Quien espera, desespera;
pero quien no espera, no alcanza.
Así pues, vive sin esperar
y obra con esperanza."
Les presses no són bones. Estem en aquesta vida per fer les coses el millor que puguem, i fer-les amb temps, a poc a poc, gaudint-les i vivint-les a cada instant és una garantia de que sortiran bé. No hem de permetre que l'ansietat, les ganes d'acabar el que hem començat, la poca paciència, l'orgull que ens torna desesperats, ens facin malbé els petits-grans moments de la vida.
Fer que el temps passi depressa, sense aturar-nos a reflexionar.
Viure sense ser conscients ni de la nostra pròpia respiració.
Creure que perdem el temps quan en realitat estem guanyant anys a la vida.
Deixar-nos portar per l'orgull i pensar que no val la pena esperar els demés.
Ser incapaç de contemplar una bella estampa, d'aturar el temps quan vivim una experiència tendra i bonica, d'avorrir-nos...
Si som capaços de viure al nostre ritme, de ser més contemplatius, de tenir paciència amb els demés, de gaudir dels minuts, trobarem un sentit a la nostra vida i deixarem un gran benestar en la dels demés.
"(...) vive como si fuera el último día, di lo que tengas que decir, haz sentir a la gente lo que le quieres hacer sentir, porque después tal vez ya no tengas la oportunidad."
(Escrit per una persona que vol donar a conèixer la importància de saber esperar i escoltar el propi cor)

dilluns, 17 de novembre de 2008

ELS BONS AMICS


"´Me confundí remando en la batalla de vivir. Malgasté la munición en guerras sin sufrir. Ejecuté a pobres inocentes sin razón y condené a cadena perpetua al corazón."

Quinze anys són pocs per enamorar-se sense voler.

Quinze anys són pocs per entendre tot el que implica una relació.

Quinze anys són pocs per no tenir por al compromís de veritat.

Quinze anys són pocs per tenir les idees clares.

Són massa pocs...

En canvi, és la millor edat per fer bons amics, per començar relacions que durin per sempre.

"Los amigos se necesitan entre sí justamente porque no se necesitan. Esta es la desinteresada paradoja que pone en evidencia la autenticidad de una amistad."

La comunicació és la base d'una bona amistat, junt amb la confiança i el respecte. És un vincle tan fort com fràgil. Necessita d'atenció i de continuïtat. Però la seva fortalesa ve de la generositat, de la llibertat i de l'acceptació de l'altre.

L'amistat és la millor base per a relacions més intenses amb les quals anar fent camí.

Trobar un bon amic durant l'adolescència pot suposar una molt agradable sorpresa passats uns quants anys.

diumenge, 16 de novembre de 2008

REFLEXIÓ


Una reflexió que mai no hauríem d'oblidar:
"LA VIDA MÁS PEQUEÑA VALE MIL VECES MÁS
QUE LA NACIÓN MÁS GRANDE QUE SE INVENTE JAMÁS"
(LODVG)

divendres, 14 de novembre de 2008

KILOMETRATGE

KM. ZERO

"Camins, somnis i promeses (...)"
(Sopa de Cabra)

KM. 1 DESCOBERTA
KM.2 CONEIXENÇA
KM. 3 AMISTAT
KM. 4 ESTIMACIÓ
KM. 5 IL·LUSIÓ
KM. 6 ENAMORAMENT
KM. 7 POR
KM. 8 ESTIMACIÓ
KM. 9 AMISTAT
KM. 10 ALLUNYAMENT
KM. 11 RETROBAMENT
KM. 12 ESTIMACIÓ
KM.13 IL·LUSIÓ
KM. 14 AMOR
KM.15 ...

dijous, 13 de novembre de 2008

PROFECIA ECONÒMICA

Fa 10 anys, Arturo Pérez-Reverte va escriure un article on calcava exactament la situació que estem vivint ara.

Seria interessant que, de tant en tant, aquests "il·luminats" que tenen el privilegi de dirigir el món tornessin enrera i es documentessin, perquè oblidar el passat és fer-li una mala jugada al present i, com a conseqüència, deixar el futur en coma irreversible.

Aquest és l'article:

Artículo del escritor Arturo Pérez-Reverte publicado en 'El Semanal' el 15 de noviembre de 1998, es decir, hace exactamente 10 años, en el que "vaticina" el derrumbe del sistema financiero mundial y alertaba con su particular estilo literario, del peligro del neoliberalismo especulativo y depredador. Más que profecía, es Razocinio.
LOS AMOS DEL MUNDO

Arturo Pérez-Reverte

Usted no lo sabe, pero depende de ellos. Usted no los conoce ni se los cruzará en su vida, pero esos hijos de la gran puta tienen en las manos, en la agenda electrónica, en la tecla intro del computador, su futuro y el de sus hijos. Usted no sabe qué cara tienen, pero son ellos quienes lo van a mandar al paro en nombre de un tres punto siete, o de un índice de probabilidad del cero coma cero cuatro.
Usted no tiene nada que ver con esos fulanos porque es empleado de una ferretería o cajera de Pryca, y ellos estudiaron en Harvard e hicieron un máster en Tokio -o al revés-, van por las mañanas a la Bolsa de Madrid o a la de Wall Street, y dicen en inglés cosas como long-term capital management, y hablan de fondos de alto riesgo, de acuerdos multilaterales de inversión y de neoliberalismo económico salvaje, como quien comenta el partido del domingo.
Usted no los conoce ni en pintura, pero esos conductores suicidas que circulan a doscientos por hora en un furgón cargado de dinero van a atropellarlo el día menos pensado, y ni siquiera le quedará a usted el consuelo de ir en la silla de ruedas con una recortada a volarles los huevos, porque no tienen rostro público, pese a ser reputados analistas, tiburones de las finanzas, prestigiosos expertos en el dinero de otros. Tan expertos que siempre terminan por hacerlo suyo; porque siempre ganan ellos, cuando ganan, y nunca pierden ellos, cuando pierden.
No crean riqueza, sino que especulan. Lanzan al mundo combinaciones fastuosas de economía financiera que nada tiene que ver con la economía productiva. Alzan castillos de naipes y los garantizan con espejismos y con humo, y los poderosos de la tierra pierden el culo por darles coba y subirse al carro.
Esto no puede fallar, dicen. Aquí nadie va a perder; el riesgo es mínimo. Los avalan premios Nóbel de Economía, periodistas financieros de prestigio, grupos internacionales con siglas de reconocida solvencia. Y entonces el presidente del banco transeuropeo tal, y el presidente de la unión de bancos helvéticos, y el capitoste del banco latinoamericano, y el consorcio euroasiático y la madre que los parió a todos, se embarcan con alegría en la aventura, meten viruta por un tubo, y luego se sientan a esperar ese pelotazo que los va a forrar aún más a todos ellos y a sus representados.
Y en cuanto sale bien la primera operación ya están arriesgando más en la segunda, que el chollo es el chollo, e intereses de un tropecientos por ciento no se encuentran todos los días.
Y aunque ese espejismo especulador nada tiene que ver con la economía real, con la vida de cada día de la gente en la calle, todo es euforia, y palmaditas en la espalda, y hasta entidades bancarias oficiales comprometen sus reservas de divisas. Y esto, señores, es Jauja.
Y de pronto resulta que no. De pronto resulta que el invento tenía sus fallos, y que lo de alto riesgo no era una frase sino exactamente eso: alto riesgo de verdad. Y entonces todo el tinglado se va a tomar por el saco. Y esos fondos especiales, peligrosos, que cada vez tienen más peso en la economía mundial, muestran su lado negro. Y entonces -¡oh, prodigio!- mientras que los beneficios eran para los tiburones que controlaban el cotarro y para los que especulaban con dinero de otros, resulta que las pérdidas, no.
Las pérdidas, el mordisco financiero, el pago de los errores de esos pijolandios que juegan con la economía internacional como si jugaran al Monopoly, recaen directamente sobre las espaldas de todos nosotros. Entonces resulta que mientras el beneficio era privado, los errores son colectivos y las pérdidas hay que socializarlas, acudiendo con medidas de emergencia y con fondos de salvación para evitar efectos dominó y chichis de la Bernarda.
Y esa solidaridad, imprescindible para salvar la estabilidad mundial, la pagan con su pellejo, con sus ahorros, y a veces con sus puestos de trabajo, Mariano Pérez Sánchez, de profesión empleado de comercio, y los millones de infelices Marianos que a lo largo y ancho del mundo se levantan cada día a las seis de la mañana para ganarse la vida.
Eso es lo que viene, me temo. Nadie perdonará un duro de la deuda externa de países pobres, pero nunca faltarán fondos para tapar agujeros de especuladores y canallas que juegan a la ruleta rusa en cabeza ajena.
Así que podemos ir amarrándonos los machos. Ése es el panorama que los amos de la economía mundial nos deparan, con el cuento de tanto neoliberalismo económico y tanta mierda, de tanta especulación y de tanta poca vergüenza.

ALLÒ QUE ENS FA FORTS

Diuen que no valorem el que tenim fins que ho perdem. Però també és veritat que no sabem el que ens hem estat perdent fins que ho trobem.



En temes d'amor, és inevitable el dolor, és inevitable el desengany. Però té, com a part positiva, tot l'aprenentatge que genera quan, després d'un temps, ens podem fer càrrec de la nostra pròpia vida i recuperem la il·lusió per tornar a començar, per fer ús de tot el que hem après i per obrir el cor i la ment a noves experiències.



"El peor enemigo del amor es el miedo al dolor."

(Silvia Salinas)

Quan es pateix un desengany, apareixen els dracs del conte en la nostra pròpia història. Dracs en forma de pors, de trabes, d'autoengany. Però sempre hi ha una recompensa que cal saber esperar. Allò que la vida sembla donar-nos ens ho pren, però ens ho torna d'una altra manera. Només cal saber esperar i captar el "moment" que la vida ens està regalant, sense reserves i amb les ferides curades, o amb ganes de que es curin, que ve a ser el mateix.

I és important tenir present que:

"L'amor no és allò que volem sentir, sino el que sentim sense voler."

Quina por, no? S'ha de ser valent per reconèixer el que sents quan no vols sentir-ho. El més habitual és sortir per la tangent, fer veure que no passa res i oblidar-ho l'abans possible. D'aquesta manera, la vida és converteix en un fet totalment preveïble, tranquil, lliure de sobresalts. La seguretat lapidària on un es refugia i deixa de viure de debò.

dimarts, 11 de novembre de 2008

SENTIMENTS NO ACCEPTATS


"Sólo aceptamos una verdad cuando primero la negamos desde el fondo del alma."
(Paulo Coelho)


I quantes vegades ho fem, això?


dilluns, 10 de novembre de 2008

DEL FUTUR


"Camins vora les estrelles (...)
(...) camins que hem de fer sols."
(Sopa de Cabra)

"Vivimos tan sometidos por las urgencias que nos impone el presente que apenas si nos queda tiempo para sobrevolar por encima de las circunstancias y mirar más allá, tratando de avistar qué nos depara el tiempo que aún no ha transcurrido. Con una especie de infantil insensatez, preferimos ignorar que inexorablemente se van a ir produciendo cambios y que el espejismo de nuestra seguridad transitoria podría desvanecerse."
(Mª Dolores F.-Fígares)
Viure el present sense mirar mes enllà, sense tenir en compte que el futur el tenim a dues passes, fa que la nostra vida perdi una mica el sentit. És important viure el moment, però preparant-se per tots els canvis que esdevindran, que ens obligaran a adaptar-nos de nou, a pensar, a reflexionar. Si no és així, ens arrossegaran les noves vivències sense donar-nos opció a aprendre noves coses.
Oblidar que hi ha un futur és:
- Buscar una perfecció que no existeix.
- Buscar una seguretat que és fictícia.
- Negar les evidències del present.
- Autoenganyar-se per agradar els altres.
- Autoenganyar-se per agradar-se un mateix.
- Viure amb por.
- No pensar ni reflexionar.
- Tenir una baixa o nul·la intel·ligència emocional.
"La vida no está hecha de deseos y sí de los actos de cada uno."
(Paulo Coelho)

divendres, 7 de novembre de 2008

DEL PRESENT

L'oblid del present comença amb la por a estimar.

L'oblid del present pot ser oblidar-se mútuament per por al que pugui esdevenir.

L'oblid del present pot ser establir relacions que ens despistin del que realment sentim i volem.

L'oblid del present acaba com una pèrdua.

L'oblid del present és l'oblid d'un mateix.

dijous, 6 de novembre de 2008

SOPARS ROMÀNTICS "ápnvç"


Heu provat mai la "retzina"? És el vi grec que t'ofereixen per acompanyar els plats d'aquest restaurant molt recomanable, tant per la ubicació com per l'ambient acollidor: mantels de quadres, una espelma petita encesa, aperitius mentre esperes... El menjar, boníssim. Amb el vi "retzina" s'ha d'anar amb compte, perquè entra molt bé, te'l porten fresquet i, quan t'aixeques després de sopar penses: demà, ressaca...

Molt bones estones amb la meva parella: sempre hi venim sols i deixem els nens a casa, amb unes pizzes i begudes (fanta, cocacola, etc.) gens recomanables per sopar, però... visca la transgressió!

És un lloc ideal per parlar tranquil·lament, per mirar-se als ulls, per somriure i per emborratxar-se, tant de menjar com de vi.

Després, a passejar pel port i contemplar tots els iots i velers, i cap a casa.

dimarts, 4 de novembre de 2008

ESAS TAPITAS... ESAS CERVECITAS...


Entre el mercat del peix i el pla de la parròquia del Carme, a Maó, hi ha un bar de tapes on he passat grans moments en companyia de part de la família. Té una terrassa que mira al port, però nosaltres sempre entrem a dintre perquè, quan hi hem anat, o el temps no acompanyava gaire o estaven totes les taules del mirador ocupades.

Confidències, bones notícies, converses optimistes, riures, bromes, acudits...
Tot acompanyat de patates braves, mandonguilles, pollastre, truites de patata i d'espinacs, boquerons, calamars... I, com no, canyes de cervesa a dojo... I alguna cigarreta, també...

Grans moments... Inoblidables i màgics, tan màgics com la imatge que es veu al començament.

Cita obligada, com no, amb la meva parella.