dimarts, 30 de novembre de 2010

AIRES NOUS?



A la meva edat ja estic lluny de l'entussiasme infantil, de l'optimisme perquè sí i de veure-ho tot de color de rosa.

Però he de reconèixer que em sento més alleugerida davant del canvi que s'ha esdevingut aquests darrers dies. La situació era insostenible, el desencant era evident i la crispació començava a tocar sostre.

No crec en la classe política, perquè m'ha demostrat de sobres que no treballa pel poble, sino que tot el que fa és escombrar cap a casa seva, ficar pals a les rodes als seus contrincants i passar olímpicament de fer bé la seva feina, que és servir-nos a nosaltres.

Sempre m'he preguntat per què no uneixen esforços entre tots per fer la feina el millor possible, en comptes de perdre el temps i els diners que els hi cauen del cel, però que surten de la nostra butxaca, en picabaralles infantils, atacs de banyes histèrics i trabanquetes al del costat.

I ara... aires nous? Segurament sí, almenys al començament. Veurem a on va a parar tota aquesta bona voluntat.

Les meves preferències polítiques són inexistents. Però fa un parell de dies que respiro millor...

dijous, 18 de novembre de 2010

M'HAVIA PERDUT...


Entre obligacions, responsabilitats, sentiments de culpa, voler arribar a tot...
M'havia perdut...
Ara veig que es tracta, únicament, de fer-me càrrec de mi mateixa. I de trobar el meu raconet, on recuperar-me del tot per poder continuar.
Ni més ni menys.

dimecres, 17 de novembre de 2010

ENS FA POR



Quantes vegades hem sentit a dir que les coses materials no donen la felicitat?

En canvi, immersos en les nostres pors més patètiques i a la recerca d'una seguretat lapidant, hipotequem la nostra vida per tenir, tenir i tenir.

Quan ja ens hem esclavitzat i hem entrat de ple en aquesta presó d'or, només llavors, ens adonem que no sabem viure.

I ja no sabem com abandonar aquestes quatre parets tan nostres: ens fa por.

I ja no som capaços d'estar a gust amb nosaltres mateixos si no som propietaris d'algun bé material: ens fa por.

Ens hem venut per un plat de menjar insípid que de ben segur no ens portarà problemes. Perquè els problemes ens fan por.

I continuem la nostra vida rutinària, hipotecada.

I en comptes d'anar sumant anys, el que fem és restar-los.
Ens hem tancat totes les portes...

He de parlar d'això amb els meus fills abans no sigui massa tard...
Els hi he d'obrir una finestra perquè fugin de tot això...

dimarts, 16 de novembre de 2010

SOL D'HIVERN

(Museo Thyssen)

Aquest és el sol que més m’agrada.



No crema, escalfa.


Li dóna una llum especial al cel.


Combina perfectament amb un paisatge nevat, amb les llums de Nadal i amb les ganes de començar a guarnir la casa per les festes que s’apropen.


És el preludi de tardes fosques, recollides i acompanyades d’una xocolata calenta .


divendres, 12 de novembre de 2010

EL NADÓ



Aquesta nit he somiat que el meu marit tenia un nadó en braços. Una nena molt, molt petita i bonica que tenia dies. Estava plorant i jo m’acostava i li acaronava el cap perquè es calmés. Llavors em fixava en les seves mans, tan i tan menudetes. Entre els dos aconseguíem que, a poc a poc, es relaxés i s'anés dormint.

Aquesta és la informació que he trobat per interpretar aquest somni:

- Somiar amb un nadó: representa innocència, calor i nous inicis. Els nadons simbolitzen quelcom vulnerable, pur i no corromput. Somiar que plora vol dir que una part de mi necessita més atenció i cura. També pot representar els meus objectius no realitzats. Si el nadó és molt petit, pot simbolitzar la meva por de que altres se n’adonin de la meva vulnerabilitat i les meves deficiències. També pot representar la meva por a demanar ajuda. Si el nadó és molt guapo i net, significa que el meu amor és correspòs i que estic envoltada de bons amics. Somiar que porto el nadó en braços significa que vull protegir algú o que me'n vull fer responsable.

Les meves conclusions:

Penso que estic passant una etapa de canvis interns: els meus fills es van fent grans i ara toca reiniciar-nos com a família.

A casa ja no hi ha nens petits. I les seves exigències cap a mi han crescut exponencialment. Això fa que em senti vulnerable i perduda. No arribo a on jo voldria, no assoleixo el meu objectiu de tenir una llar acollidora, endreçada, amb tots els àpats del dia controlats i a punt.

També em resisteixo a demanar ajuda. I sembla ser que la necessito. I aquí és on entra la meva parella: és ell qui té el nadó en braços, és ell qui em vol protegir i ajudar. Només m’he de deixar.

dijous, 11 de novembre de 2010

LES HISTÒRIES DEL PASSAT




"El pasado es un país extraño" (Proverbio inglés)


El passat és història, això està ben clar. Però ens entestem a tornar-hi, sigui de la manera que sigui.

S’organitzen sopars d’antics alumnes per retrobar-se i, més que res, satisfer aquesta curiositat morbosa que tots tenim:

Què se n’haurà fet de la més lletja?
A què es deu dedicar la que ho suspenia tot?
Vindrà l’estúpida aquella que em queia tan malament i em feia la vida impossible?

Al final, tot s’oblida quan estàs a punt de tombar la cantonada i trobar-te la penya a la porta del restaurant. Són moments emotius, les coses com siguin. Hi ha companyes que no les hauries reconegut mai, i n’hi ha que estan “com sempre”. Amb trenta anys més, però “com sempre”.

Hi ha l’amiga que vas perdre i haguessis volgut recuperar. Fas un parell d’intents, dies després, aprofitant l’intercanvi d’adreces i telèfons que ha hagut durant el sopar. Però la persona en qüestió et dóna llargues. I acabes entenent que, pel que fa a ella, amb el sopar ja en va tenir prou. I penses que no és estrany. Fins i tot és millor així.

Després vénen les xarxes socials per internet. Aquí sí que hi ha una retrobada virtual anònima i a gran escala. Te’ls trobes a tots: les companyes del col·legi de monges, les de l’institut, els i les companyes de la universitat i, com no, els amics de la colla de tots aquells estius de l’adolescència.
Per part meva, vaig contactar amb una veïna de l’escala on vivia amb els meus pares. Vàrem compartir records entranyables a través del blog. Però un bon dia, va deixar d'escriure, es va desconnectar del tot i ja no n'he sabut res mes.

Alguns es posen en contacte amb tu. Altres no. I, pel que fa a mi, he frenat aquest impuls meu de saber de tothom. Perquè, tal i com m’ha passat a mi, estan en un altre moment vital, estan vivint el seu present. I, per suposat, porten tota una càrrega feta de vivències del passat.
Però és que, de passat, no només en tenim un, sino uns quants: el de la infància, el de l’adolescència, el de l’entrada en el món adult... I es fa molt difícil connectar amb les persones, quan aquestes no han estat amb tu en cadascuna d’aquestes etapes.

El passat, com menys es toqui millor. Tendim a desvirtuar-ho tot, a recordar els fets no com van ser, sino com els vàrem sentir en aquells moments, mentre els vivíem.

Hem de mirar les històries del passat amb un somriure, sense recances i agraint tot el que ens han donat per arribar a ser el que som ara.

divendres, 5 de novembre de 2010

SILENCI: ESTIC AMB MI



Fora sorolls externs
Fora paraules buides
Fora explicacions absurdes
Fora banalitats
Fora tonteries

Vaig a incomunicar-me una estona.


“No hables si lo que vas a decir no es más hermoso que el silencio” (Anònim)

dijous, 4 de novembre de 2010

TABULA RASA



Després d’una llarga temporada de qüestionar-me fets que no eren cosa meva, de fer-me preguntes amb respostes òbvies i simples, d’intentar trobar explicacions al que fan els demés, quan ni tan sols ells mateixos es preocupen de les seves estúpides ficades de pota...

Després de fer treballar massa el cervell, ho he aconseguit: ara tinc la ment en blanc, descansada. Això sí, blindada davant de tonteries i comportaments absurds que no m’esforçaré a entendre ni justificar.


I em miro l’amistat de reüll i penso que ja està bé de gastar-me brometes.


I gaudeixo del meu propi silenci. Perquè com deia Ernest Hemingway: “Se necesitan dos años para aprender a hablar y sesenta para aprender a callar”.


El que facin els demés amb la seva boca, és problema d’ells.