
Em vaig quedar mirant el balcó ple a vessar de plantes i va ser com si el temps s’aturés.
De cop i volta, les nenes eren petites i jugaven amb la terra que estava amuntegada al costat d’unes obres. La veïna sortia a regar les plantes. S’anava fent fosc. Les faroles s’encenien. Jo tenia el nen en braços i preocupacions ben diferents a les d’ara:
- Dormirem d’una tirada tota la nit?
- Es menjaran tot el sopar?
- Podrem, la meva parella i jo, fer una vetllada a la terrassa veient els estels?
Aquells estius que semblaven no acabar-se mai i que ara són a anys llum... La piscina de plàstic al jardí de l’àvia. Les corredisses de tots tres pel passadís... Sortir sense haver de discutir a on anem i qui vol venir o qui es vol quedar. L’avorriment no existia, llavors. Tot era senzill, malgrat que anàvem cansats i no teníem sensació de relax ni de temps lliure.
Els estius d’ara estan plens de discussions sobre on anar, què farem, per què no viatgem a llocs diferents...
Els fills creixen, els problemes es van complicant i passen els dies com si els haguéssim llençat a les escombraries.
Ahir, veient les plantes d’aquell balcó em vaig adonar que el pas del temps és cruel i no dóna una segona oportunitat. Aquella tranquil·litat ja no tornarà i cada vegada hi haurà menys oportunitats per estar junts. Vaig sentir per primer cop la sensació de “niu buit”. Encara tenim els fills amb nosaltres, però jo ja els començo a trobar a faltar...