PETITS GRANS DETALLS

Els petons i abraçades de la meva parella i els meus fills

Els de la foto

Les vivències dels meus germans

Les migdiades dels meus pares

Els renecs de la meva àvia

Un tall de coca de congret

Els dinars familiars de la meva tieta

La coseta que està en camí

L'altra família

La mirada noble d'un bon amic

L'alè fort de la brisa del mar

L'olor de Menorca

El fred de Tremp

Una tassa de xolocata amb nata veient la tele

Les dormides del cap de setmana

Les amistats, velles i noves

El cau

El diari dels diumenges, sobretot, el Kranh

Una de cocacola amb patates xip

Tantes i tantes coses...

FRENS

"Frens per a tenir amics i amigues

Un estil de vida poc obert als altres. Si no ens proporciona oportunitats de relacionar-nos i no fem res per canviar-ho, la soledat serà la nostra única companyia.

La baixa autoestima i el complex d'inferioritat. Si no confiem en el valor de la nostra aportació, tendirem a menysprear-nos i a aïllar-nos. Poques persones resulten menys interessants que les que tenen un baix concepte de si mateixes. Si pensem que no valem res, serà difícil que iniciem qualsevol cosa, i menys si això comporta un risc de fracàs. I quan la proposta de relació provingui de l'exterior, el més probable és que, per por, no atenguem la crida o no sapiguem fer-ho eficaçment.

Les pors. De no agradar, de no complir les expectatives que creiem que es tenen de nosaltres, de no estar a l'alçada de les circumstàncies. Por que si ens coneixen a fons, ens abandonaran.

La falta d'habilitats de comunicació. Dir el que es pensa no és el problema, sinó la forma com es diu. Empatia (posar-se en lloc de l'altre) i assertivitat (expressar-nos amb llibertat i sinceritat, sense ferir ni menysprear) són la clau.

L'autoengany. Creure que ho donem tot, que sempre estem a disposició de l'altre i, per tant, esperar-ho tot de les nostres amistats. L'aclaparament i la tensió a què sotmetem els amics fa que qui se'ns acosta acabi allunyant-se'n i ens suma en un sentiment d'incomprensió que acaba reforçant l'autoengany.
Pretendre tenir sempre la raó, conduir-se de forma altiva, intolerant o mesquina.

La fredor, tant en el camp verbal com en el gestual. La falta d'emotivitat, d'acostament, d'una abraçada, d'una carícia."

Tot seria més senzill si tinguéssim la valentia de ser nosaltres mateixos, de no autoenganyar-nos, de viure d'acord amb el que sentim, de no estar tan pendents del que pensen els demés.

Tot seria més senzill si deixéssim de banda l'egoïsme que ens porta a pensar que ens deuen i no ens donen, si deixéssim de banda tants i tants prejudicis, si fossim capaços d'estimar-nos i estimar els altres sense entrebancs.

LA FORMIGA I LA CIGALA

Hi havia una vegada un país que sempre començava la casa per la teulada. Un país que anava a apagar el foc quan ja tot estava socarrimat. Un país tan preocupat per les aparences que s'estava convertint en una caricatura d'ell mateix.Un país de vodevil, que va donar un tomb a la història de la cigarra i la formiga:

"VERSIÓN CLÁSICA

La hormiga trabaja a brazo partido todo el verano bajo un calor aplastante.
Construye su casa y se aprovisiona de víveres para el invierno.
La cigarra piensa que la hormiga es tonta y se pasa el verano riendo, bailando y jugando.
Cuando llega el invierno, la hormiga se refugia en su casita donde tiene todo lo que le hace falta hasta la primavera.
La cigarra tiritando, sin comida y sin cobijo, muere de frío.

FIN"

"VERSIÓN ESPAÑOLA

La hormiga trabaja a brazo partido todo el verano bajo un calor aplastante.
Construye su casa y se aprovisiona de víveres para el invierno.
La cigarra piensa que la hormiga es tonta y se pasa el verano riendo, bailando y jugando. Cuando llega el invierno, la hormiga se refugia en su casita donde tiene todo lo que le hace falta hasta la primavera.

La cigarra tiritando organiza una rueda de prensa en la que se pregunta por qué la hormiga tiene derecho a vivienda y comida cuando quiere, cuando hay otros, con menos suerte que ella, que tienen frío y hambre.

Tele5 organiza un programa en vivo en el que la cigarra sale pasando frío y calamidades y a la vez muestran extractos del video de la hormiga bien calentita en su casa y con la mesa llena de comida.

Los españoles se sorprenden de que en un país tan moderno como el suyo dejen sufrir a la pobre cigarra mientras que hay otros viven en la abundancia. Las asociaciones contra la pobreza se manifiestan delante de la casa de la hormiga. Los periodistas organizan una serie de artículos en los que cuestionan cómo la hormiga se ha enriquecido a espaldas de la cigarra e instan al gobierno de Zapatero a que aumente los impuestos de la hormiga.

Respondiendo a las encuestas de opinión, el gobierno de Zapatero elabora una ley sobre la igualdad económica y una ley con carácter retroactivo, antidiscriminación. Los impuestos de la hormiga han aumentado y además le llega una multa porque no contrató a la cigarra como ayudante en verano.Las autoridades embargan la casa de la hormiga, ya que ésta no tiene suficiente dinero para pagar la multa y los impuestos.

La hormiga se va de España y se instala con éxito en Suiza. El Tomate hace un reportaje donde sale la cigarra con sobrepeso, ya que se ha comido casi todo lo que había mucho antes de que llegue la primavera...La antigua casa de la hormiga se convierte en albergue social para cigarras y se deteriora al no hacer su inquilino nada para mantenerla en buen estado. Al gobierno se le reprocha no poner los medios necesarios. Una comisión de investigación que costará 10 millones de Euros se pone en marcha. Entretanto la cigarra muere de una sobredosis.

La Cope y Telemadrid comentan el fracaso del gobierno para intentar corregir el problema de las desigualdades sociales.La cadena SER, EL PAIS, Iñaki Gabilondo y la tribu catalana del PSOE,( carles francino, angels barcelo y gemma nierga) dicen que la culpa de todo es de Aznar, irak, Franco y la Falange. La casa es ocupada por una banda de arañas marroquíes inmigrantes y el gobierno de Zapatero se felicita por la diversidad cultural de España.

FIN"

Spain is diferent...

PROHIBICIONS

Clicant a sobre la imatge, es veuen el text i la foto més grans

L'AMOR

"Y es que empiezo a pensar
que el amor verdadero es tan solo el primero.
Y es que empiezo a sospechar
que los demás son sólo para olvidar."
(La Oreja de Van Gogh)

Hauríem de clarificar qui es pot considerar que és el primer amor:

La primera persona de qui t'has enamorat?

La primera persona que t'ha decepcionat?

La primera persona a qui has estimat i que t'ha desenganyat?

La primera persona que t'ha provocat un dolor molt difícil de superar?

La primera persona que t'ha valorat?

La primera persona que t'ha fet sentir única?

La primera persona que t'ha donat seguretat i protecció?

La primera persona que t'ha fet créixer com a ésser humà?

La primera persona que, abans que res i malgrat tot, t'ha ofert la seva amistat?

També es diu que el més important no és el primer amor, sino el darrer.

Segurament, el que compta de debó és la solidesa que hi ha quan ha passat la primera etapa, l'etapa més poc realista i que et fa veure l'altre com tu voldries ser, no com és realment.

L'enamorament acostuma a començar quan veus en l'altre el que tu en el fons voldries ser. Però això no vol dir que la nostra visió s'ajusti a la realitat.

L'amor comença de veritat quan l'etapa d'enamorament està superada i comences a estimar l'altre tal i com és i per tot el que representa que arribarà a ser en un futur com a persona.

"Si has construído un castillo en el aire, no has perdido el tiempo, es allí donde debería estar. Ahora debes construir los cimientos debajo de él."

(George Bernard Shaw)

AUTOESTIMA

"Buena parte del sufrimiento inútil en el mundo se produce porque en algunas ocasiones en las que deberíamos dedicarnos a pensar, nos ponemos a sentir, y en ocasiones que son para sentir, nos ponemos a pensar. Evitemos este sufrimiento inútil: hay momentos para pensar y momentos para sentir."
(Chesterton)

Els adolescents ben sovint pateixen perquè tenen un gran malestar dins seu. Aquest malestar es diu baixa autoestima i els hi provoca confusions, patiments i malentesos amb els demés. També els fa ser més covards davant de situacions noves i els impedeix desenvolupar-se com a persones. Quan a mida que van fent anys i sumant experiències bones i no tan bones aquesta autoestima comença a créixer, es redescobreixen i accepten com són realment. I tot el que han viscut els hi serveix per ser més comprensius amb les persones que els envolten i, també, per reconéixer les seves pròpies limitacions sense avergonyir-se'n.
Però, mentre dura la baixa autoestima i els defectes es sobredimensionen davant del mirall, pensen quan han de sentir (no confien en les persones que els estimen), i senten quan han de pensar (no són capaços de situar els comentaris de terceres persones en el lloc merescut).

Quan jo tenia 19 anys, segons les meves "grans amistats" i les de la meva parella, jo no feia per ell en absolut. No era el seu tipus, era impossible que li agradés, només volia "una cosa" amb mi, etc., etc. Val a dir que portem junts 26 anys, que gairebé som dues parts d'un mateix esperit malgrat les nostres diferències, però que això em va costar patir de baixa autoestima fins ben bé passats els trenta. Quan van néixer els nostres fills, la meva vàlua com a persona va trobar definitivament el seu lloc i segueix evolucionant.

L'autoestima és un valor que creix amb el desenvolupament de la persona, però que s'ha de començar a treballar des de ben petit. S'ha d'anar amb molt de compte amb les persones que tenim al voltant, en els missatges verbals i no verbals que els hi transmetem, sobretot quan són infants i adolescents.
A vegades fem algun comentari personal que, lluny de fer gràcia al nostre interlocutor, el que li produeix és un gran malestar.
A vegades donem consells que ningú no ens ha demanat, com si tinguéssim les millors solucions als problemes dels demés mentre que la nostra pròpia vida va fent aigües.
A vegades ens pensem que ho sabem tot quan el cert és que estem començant a aprendre el que és la vida.

"Cuando aprendes a ser dueño de tus pensamientos, de tus emociones, de tus pasiones y de tus deseos, la vida deja de ser una lucha y se convierte en una danza."
(Louise Hart)

PIGMALIÓ

Pigmalió es va entossudir a transformar una noia sense educació ni cultura en tot el contrari. Va crear una persona a la seva imatge i semblança, algú que segons el seu punt de vista fos estimable, i ho va aconseguir. Però la seva creació li va esclatar entre les mans. Cap dels dos va ser capaç de canalitzar el desig, l'atracció mútua, la fascinació i la dependència que s'havia apoderat dels seus sentiments.

La perfecció no porta enlloc, més que res, perquè acostuma a ser fictícia, fruit de frustracions i inseguretats. L'amor es basa en una acceptació de l'altre tal i com és; no es pot inventar, crear, elaborar ni escriure com si fos una novel·la. Afortunadament, la paraula "FI" després de "van ser feliços i van menjar molts anissos" no es dóna en el nostre dia a dia, tan prosaic, tan difícil, tan real, tan absurd i tan ple de coses. Dic afortunadament, perquè "fi" significa acabament. I la vida no està feta de situacions que comencen i acaben. És un constant fluir d'experiències, patiments, canvis, moments feliços. És com un pèndol que va i ve, i d'aquesta manera un es va fent més savi, un va aprenent i omplint-se de vivències. I relacionar-se és compartir vivències, bones i dolentes.

"Cuando dos personas están bajo la influencia de la más violenta, insensata y transitoria de las pasiones, se les obliga a jurar que permanecerán en esa emocionada, anormal y agotadora condición hasta que la muerte les separe."
(George Bernard Shaw)

L'amor comença com una malaltia psicològica, però es va transformant en una relació més autèntica, real i enriquidora. Hi ha persones a qui costa passar aquesta primera barrera. Hi ha persones a qui se'ls hi fa impossible perquè han viscut un autoengany, que és el pitjor dels enganys; perquè han volgut viure aquest sentiment com a les pel·lícules; perquè tenen pànic a les veritats de la vida, que són moltes i no sempre bones, però que ens fan entendre cap a on anem.

L'autoengany pot convertir la teva vida en:
"...un camino de rosas que se volvieron apestosas..."
(Enemigos)

REALITZAR-SE

Es va començar a dir que la dona, per sentir-se realitzada i igual que l'home, havia de treballar fora de casa. Com si les feines de casa fossin més degradants. Quina llàstima... Com si haver de complir un horari, treballar per compte d'un altre i aguantar dia sí i dia també companys de feina que et fan la vida impossible (sort que aquest no és el meu cas, però ho va ser fa anys) fos el millor per sentir-se amb plenitud com a persona.
A una colla de senyores lletjes, malcarades i, en gran part, lesbianes (compte, que no ho estic dient com un insult), se'ls hi omplia la boca fent-nos creure que els homes eren els nostres enemics, que havíem de ser millor que ells i, per tant, fer el mateix i més.
Ho sento, però no és compatible en absolut el concepte de família amb el de persona individualista, que viu per treballar i que sense una feina fora de casa no es ningú.
He estudiat, estic treballant des de fa molts anys, he format una família, he batallat i fet mil i una filigranes amb els horaris laborals i els de la meva parella i fills. He viscut sense adonar-me'n, corrents, amb el rellotge dins del cap, comptant els minuts i els segons, intentant fer-me la dona alliberada quan mai no m'havia sentit tan presonera.
AIXÒ ÈS REALITZAR-SE??
Ara que ja tinc una edat tinc molt clara una cosa: de tot el que he fet, el millor ha estat casar-me i tenir fills. Era el meu somni des de ben petita i era el que he volgut sempre, en el fons. I si em toqués la loteria i pugués deixar de treballar, ho faria. I em quedaria a casa, cuinant, fregant i plegant la roba, i no em sentiria pitjor que treballant fora de casa. O, potser, em podria permetre no tenir horari ni feines per fer i dedicar-me a mi i als meus.
REALITZAR-SE COM A PERSONA ÉS ESTAR BÉ AMB UN MATEIX.
Treballar...
Horaris...
Poca comunicació o cap amb la parella i els fills...
Ens han "venut la moto" persones que, segurament, vivien una gran frustració per no reconèixer el que de debó volien, o per no ser capaces de lluitar per un somni.
Des de quan ser l'esclau d'altres que no són res teu és bo per a realitzar-se?
Quan pugui, em baixaré d'aquesta moto que m'han venut i disfrutaré encara més de la meva família. La resta són trons...

LA VIDA ENS FA FORTS

"La sonrisa de las chicas con aparato
Recuerda, recuerda
Recuerda que todo me iba mal
Recuerda que nada me gustaba
Recuerdalo
Intenta recordar, solo recordar
Imbécil, Imbécil
Así era como era yo
Así era como me recuerdo
Así era yo
Intenta recordar, solo recordar
Fue la sonrisa de las chicas con aparato
Lo que me salvó
Es increíble créetelo
Recuerda, recuerda
Recuerda que todo me iba mal
Recuerda que nada me gustaba
Recuerdalo
Intenta recordar, solo recordar
Fue la sonrisa de las chicas con aparato
Lo que me salvó
Es increíble créetelo..."
(Sr. Mostaza)


He arribat a la conclusió que les persones que d'adolescents han patit complexes i han tingut l'autoestima per terra, quan es van fent grans i madurant, gaudeixen d'un món interior tan ric i ple de patiments, neures i llàgrimes, que tenen moltíssim per donar.
Llavors, quan tots aquells problemes formen part del passat, quan l'autoestima es va recuperant a poc a poc, llavors sorgeix com del no res una creativitat sense límits, un nivell de comprensió cap allò que els envolta que ja voldrien tenir molts i una capacitat d'estimar que no té límits, però que comença per ells mateixos.

Començo a veure persones que estan en aquesta edat del "gall-dindi", que ja apunten maneres. I es fan estimar pel que veus que arribaran a ser. Perquè ho viuen sense culpar els demés, perquè no pretenen donar una imatge diferent, perquè en el fons ho volen superar...

Si tornés a ser adolescent, no perdria el temps com ho vaig arribar a fer, no babejaria pel primer xulo remullat que se'm creués pel camí. No senyor: m'enamoraria del noi més acomplexat del món, perquè el que m'oferiria segur que valdria més que la mateixa lluna.

Però això no he veus clar fins que t'acostes als vint anys. I, abans, has passat per tot un periple de patiments, tonteries i gelosies absurdes que t'han tret la son més d'una nit.

QUÈ ESTÀ PASSANT?

AVIONS QUE S'ESTAVELLEN SENSE MOTIU APARENT...

POLÍTICS HISTÈRICS ANUNCIANT UNA CRISI ECONÒMICA MENTRE NO PAREN DE MALGASTAR EN XOMINADES...

BANCS O CAIXES D'ESTALVIS = MACARRES DEL SEGLE XXI

HOSPITALS QUE SEMBLEN CAMPS DE CONCENTRACIÓ...

ELS GRANS MANDATARIS, ELS MÉS PODEROSOS DEL MÓN, DEMOSTRANT QUE SÓN MILIONS DE VEGADES MÉS IMBÈCILS QUE ELS QUE ESTEM PER SOTA D'ELLS...

JUSTÍCIA PATATERA, QUE TÉ EL CARRER PLE DE DELINQÜENTS I QUE ENS TRACTA ALS QUE VIVIM I DEIXEM VIURE COM A UNS PSICÒPATES, PEL FET DE PARAR UN MINUT EL COTXE A UN LLOC PROHIBIT...

MINISTRES D'ECONOMIA TOCATS DEL BOLET I MENTINT A TORT I A DRET. I NI ES PREOCUPEN DE MENTIR BÉ...

"CAFÉ PARA TODOS", AIXÒ SÍ, AMB ELS IMPOSTOS QUE PAGUEM NOSALTRES...

ELS SOUS DE LA PLEBE CONGELATS, MENTRE ELS IMBÈCILS ANOMENATS ABANS VAN ACUMULANT CÀRRECS...

Quina pena de país... Quina desgràcia de món... Els dinosaures van saber viure millor...

LA SOBREPROTECCIÓ

"El final del camino de las lágrimas es éste:
Miramos hacia atrás y nos damos cuenta de las dificultades soportadas hasta aquí.
Miramos hacia adelante y sabemos que estamos en mejores condiciones de enfrentarnos con el más importante de los caminos, el que conduce a la felicidad, el camino del propósito."
(Jorge Bucay)

No estem preparats, ni pel dolor ni per la pèrdua. Els nostres pares, en el seu afany de protegir-nos i protegir-se a ells mateixos (tot s'ha de dir), ens han convertit en uns bunyols que es desfan a la mínima, que tenen l'autoestima per terra, incapaços de decidir i mirant als demés des de molt avall.

Sort que la vida ens la va fotent i els anys ens donen experiència. Sort que podem mirar enrera i decidir que la relació amb els nostres fills serà una mica diferent: de tu a tu, però amb respecte. Sincera i valenta. Sense por a mostrar la nostra vulnerabilitat.

Tots som persones. Tots tenim defectes. Tots som susceptibles de millorar o empitjorar. La decisió és nostra... Hem de protegir els nostres fills, no amagar-lis la realitat. I crec que la millor manera de protegir-los és ensenyant-los a ser persones nobles i amb coratge. Guerrers sense armes mortíferes, però amb la presència suficient per no ser humiliats, ni utilitzats, ni víctimes de cap mena de xantatge.

La millor lliçó que es pot aprendre en aquesta vida és ser tu mateix.

"...Hasta que un día, exactamente el 23 de noviembre de 1979, me di cuenta de que no podía vivir sin mí... Nunca noté que yo era imprescindible para mí mismo."
(Anònim)

I no oblidem mai que el present és un regal, però el millor està per venir.

SEÑOR MOSTAZA

"Será que estoy creciendo, pero estoy harto de mirarte desde el suelo"



Genial...

El concert, molt bo. Son uns grans músics. I les lletres de les cançons no tenen desperdici... Connecten amb la realitat i tenen aquell sentit de l'humor tan intel·ligent i tan sà. El sentit de l'humor que comença per riure's d'un mateix.

M'encanta que siguin tan "poc pràctics" i que comparteixen amb la gent el seu "món interior". Qui no els coneix, no sap el que es perd.