Digitus impudicus a tota la gent que, com el personatge de la foto, s'envolta d'un aire místic que, en realitat, és una tapadera a totes les seves mancances i a tota la seva malícia, nescuda de l'enveja i la superficialitat.
Si tens la mala sort de trobar-te algú així quan ets adolescent, pots estar segur que malmetrà la teva autoestima (si és que en tens a una edat tan tendra), et farà sentir culpable, inútil i mala persona, pel sol fet de ser tu i tenir la teva pròpia manera de veure la vida.
Són individus amb molts "principis" i amb molt poca ètica: viuen d'una doble moral. Ells mai no s'equivoquen; ells mai no fiquen la pota, ni fan mal a ningú ni actuen de mala fe. I mentre t'expliquen les seves mil i una raons, de la forma més solapada t'estan donant a entendre que el teu comportament és el pitjor, que no penses les coses, que ets egoïsta, que no reconeixes el que sents...
Quan els anys passen i creuen que la seva tàctica deixa de funcionar, perquè tu ja t'has fet tota una persona, amb dignitat i autoestima, i que no permetràs que cap desgraciat et passi la mà per la cara, llavors, quan ja se'ls hi cau la màscara als teus ulls, arriba el moment de fugir de la manera més covarda i mesquina: fent-te sentir culpable una altra vegada. Però la tàctica ja no funciona i, llavors, "si te he visto, no me acuerdo".
Sempre he dit que el temps és el nostre gran aliat: el temps situa les persones, les situacions i les vivències en el seu lloc. El temps sempre acaba fent justícia.
El temps acompanyat, això sí, d'aquest gran gest: DIGITUS IMPUDICUS, que és el mateix que dir que us donin pel... o botifarra de pagès (si no volem ferir sensibilitats).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada