ANDY TRIAS

"No sóc un malalt; sóc una persona que té un cromosoma més."

(Andy Trias)

Si hi alguna cosa digne de veure i escoltar és una persona íntegre, lluitadora i amb les idees clares. Tant de bo moltes de les que tenen la quantitat de cromosomes "que toca?", "normal?", "exacte?", "apropiada?" (paraules i més paraules); tant de bo la resta de la gent tingués una petita part del sentit comú que va demostrar tenir ell.

Va ser tot un honor per mi escoltar parlar l'Andy de la seva, diguem-li, peculiaritat. Em vaig sentir petitíssima al seu costat. Em va ensenyar més que moltes ments brillants i il·luminades que es passegen pels mitjans de comunicació dient bagenades, penjant-se medalles i arreglant un món que és més senzill, simple i bonic del que ens volen fer empassar dia rere dia.

L'Andy viu en parella des de fa molts anys. Ara en té 36. Es va independitzar a una edat en què molts encara demanen diners als pares pels seus capritxets i no se'n van de la faldilla protectora dels seus progenitors ni que els matin.

L'Andy treballa, li prepara unes truites boníssimes a la seva dona i, tots els dimarts, els dos van a casa de la mare d'ell per sopar junts i fer-li companyia.

L'Andy va veure morir el seu pare. Era un adolescent, amb una peculiaritat que el feia diferent dels altres, però va sentir el mateix dolor, la mateixa sensació de pèrdua i la desesperació. Molt sovint, mira cap al cel i li envia petons al seu pare.

L'Andy només demana confiança per part de tothom, i que els governants tractin les persones com ell amb tota la dignitat i alegria que ells saben transmetre.

En un món com el d'avui, que sembla que hagi perdut el nord, on la gent corre no sap cap a on, viu de ficar el nas en la vida dels demés i buscar els guanys materials de la manera més fàcil possible, trobar algú com l'Andy dóna esperances quan mirem el futur. Com molt bé va dir ell ahir: "Tots els camins porten a Roma. Només cal trobar el més adequat."

A l'Andy li dedico aquests fragments escrits per Mario Benedetti, gran poeta que, malhauradament, ens acaba de deixar:

"Me gusta la gente que piensa y medita internamente. La gente que valora a sus semejantes no por un estereotipo social ni como lucen. La gente que no juzga ni deja que otros la juzguen.

Me gusta la gente con personalidad.

Me gusta la gente capaz de entender que el mayor error del ser humano es intentar sacarse de la cabeza aquello que no sale del corazón."

GRÀCIES PER TOT, ANDY...