No sabia que les solucions que et donen els demés et poden intoxicar. I no ho dic en un sentit negatiu, no.
Els cursos d'autocoaching ja ho deuen tenir, això: fan que et plantegis un objectiu i et guien a l'hora d'assolir-lo. Jo tenia clar on estic i on vull anar. Però a la classe d'avui, on vull anar s'ha convertit en un objectiu molt mal vist i sumament perjudicial per a mi mateixa.
On vull anar llavors, ha patit un canvi substancial, però com si res, com qui no vol la cosa. I han aparegut tot un reguitzell de solucions pràctiques i molt, molt útils. Això no ho negaré. És més: les penso fer servir.
El que em preocupa és com m'he anat trobant després i com em sento encara: cansada, agotada, fora de lloc, amb una son tremenda... D'aquí la sensació d'haver-me "intoxicat".
I el més curiós de tot: el primer on vull anar ha tornat a aparèixer amb més força que mai. I l'accepto de nou, encara que sé que entra en la categoria de no assolible, al menys de moment.
Per mi és no assolible. Però és que, per a la resta de persones que m'envolten, és indesitjable i té unes connotacions molt negatives.
3 comentaris:
Hola Lanuor,
El que tu has experimentat és una resistència al "on vull anar".
Alguna vegada m'han comentat que aquesta resistència justament denota que vas pel camí correcte, només que tu mateixa t'hi reveles.
Es una teoria.
Què tal si proves de no escoltar els altres i t'escoltes a tu mateixa? Qui et coneix millor que tu?
Ptns.
Estic completament d'acord amb l'Ariadna. És més, qui son els altres per jutjar els objectius que no els afecten a ells? Els altres no caminen amb les sabates d'una.
Si desitjes amb força alguna cosa i aquesta cosa no fa mal a ningú, l'univers ho manegarà tot de manera que et mostrarà la solució.
Una abraçada.
Ariadna i Silvia: teniu tota la raó.
Publica un comentari a l'entrada