- Prepara el tauler del parxís, que quan tornem jugarem unes quantes partides.
No em vaig adonar que el meu fill feia una cara estranya, després de dir-li. Em va semblar, fins i tot, que es posava content.
I és que visc al passat, em penso que els meus fills són nens petits, m'he quedat enganxada a aquells moments en què els hi encantava passar tardes senceres amb els jocs de taula, fent trampes, agafant el gran disgut si no guanyaven...
Com els hi agradava jugar amb nosaltres, amb els avis, amb els amics...
Recordo les meves reticències a l'hora de deixar les obligacions, quan ells reclamaven la meva presència, amb el tauler de parxís, amb el joc de “Pasta gansa”, "La oca", fins i tot la ruleta, tot preparat a la taula del menjador, les seves cares exultants de ganes de jugar.
Tenia tantes coses a fer... tanta roba per rentar, tants menjars per preparar, tantes ganes d’estirar-me al llit a descansar...
Bé, doncs ara ja puc fer tot això tranquil•lament. I el perquè és ben senzill:
Quan vàrem tornar, a la taula no hi havia cap parxís preparat; de fet, encara estava bruta amb les sobres del berenar. I jo, beneita de mi, dient:
- Però... que no has preparat el parxís?
I el meu fill, mirant-me amb la mateixa cara estranya del començament, responent:
- Mama... jo ja fa temps que no jugo a aquestes coses.
"El tiempo no es sino el espacio entre nuestros recuerdos" (Henry Fréderic Amiel)
El temps gasta bromes molt pesades...
2 comentaris:
El temps... quan vols que corri, no camina; quan vols anar poc a poc, passa volant. Sí, el temps gasta bromes molt pesades.
També a mi m'arribarà un moment com el que acabes de descriure. Tinc la sensació que no falta tant. S'han d'aprofitar els moments que encara hi són.
Ptns, Ari.
Sí, Ari: el temps vola. Jo estic passant una època en què cada vegada ho noto més. Suposo que es tracta d'adaptar-se a aquests nous canvis, i m'està costant.
Aprofita tant com puguis amb els teus fills.
Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada