I aquesta és la meva filla. Res no li fa por.
La meva mare es fa gran i, per sort per a ella, no veu que, malgrat la meva aparent pau interior, la meva caòtica vida al final acabarà amb mi.
Els meus dies passen sense ordre ni concert: matinar, fer el dinar, anar a treballar, descansar una mica i patir el mal de cap de sempre, que comença cap allà les sis de la tarda i que ja s'ha convertit en el meu company fins a l'hora d'anar a dormir.
A l'hora de sopar comença el "festival": discussions, retrets, crits, competició dialèctica... Tot enfocat a veure qui guanya aquesta vegada. Impossible mantenir una xerrada mínimament civilitzada. A més a més, la tolerància brilla per la seva absència.
I aquesta és la meva filla. Res no li fa por. Si la meva mare sabés que no tinc por perquè no tinc forces...
3 comentaris:
Conec la sensació d'arribar al vespre amb un fort cansament a sobre, que no és sols físic, si no que la majoria de vegades és anímic.
Vinga! Vinga! Que les mares sempre tenen raó!
Ptnssss
Que mai res et faci por! Podem amb tot...
Gràcies pels ànims, Ariadna!!
Assumpta! Quina alegria retrobar-te! Com va tot?
Publica un comentari a l'entrada