RESSACA

Sense ànim d’exagerar: potser feia anys que no plorava. Portava una llarguíssima època aguantant el tipus sense gaire esforç, tirant endavant amb una digna i freda aparença.

Ara se’m cauen les llàgrimes soles, sense cap mena de control. Se’n diu tristor.

“La tristeza es la inalcanzable repetición de un momento feliz, que se aloja en un recuerdo” (Daniel Arzola)

Intento raonar i esquarterar cada part d’aquest estat d’ànim que m’acompanya des de fa pocs dies, però és impossible. Les emocions van i vénen com les onades.

És molt el que he guanyat aquesta darrera setmana. És molt el que he après. És molt el que estic plorant.

I el meu subconscient també fa de les seves: he somiat que anava a visitar un àtic molt luxós, però quan sortia a la terrassa el soroll era insuportable.

Canvis positius, però també decepcions i contrarietats. Ambicions difícils de realizar. L’àtic representa la ment, la necessitat d’organitzar el pensament per viure amb una major serenitat. El soroll representa la lluita interna que he d’abandonar per continuar endavant.Un àtic de luxe representa els aspectes creatius i espirituals, el fet de mirar la vida des d’una altra perspectiva i de fer ús de tot el seu potencial per arribar més amunt.

Ara mateix, el meu potencial acaba on comencen les meves llàgrimes. La meva perspectiva només fa que esbrinar problemes sense solución. El meu pensament és un bunyol d’emocions tan intenses com incontrolables.

Ho deixo aquí: necessito un kleenex.