Una persona s'enamora a primera vista en 0,2 segons, diuen els experts en química de l'amor.
Un diumenge d'hivern a la tarda, amb unes amigues, en un cinema de col·legi de barri...
Va comprar l'entrada, va pujar les escales i just abans d'arribar a la sala de projeccions li va donar l'entrada al noi que portava la llanterna: 0,2 segons abans, tot el seu cos i el seu cervell van patir un daltabaix. S'acabava d'enamorar així, sense més. No el coneixia, era uns anys més gran que ella, tenia el cabell castany clar arrinxolat i una mirada que li va fer perdre el senderi.
0,2 segons, i cada diumenge anava al cinema sense saber ni la pel·lícula que feien i sortint dues hores després sense saber quina pel·lícula havien fet. Només vivia pendent de la seva presència en la foscor de la sala.
Tenia 13 anys i el daltabaix químic, hormonal, sensorial, li va durar molts, molts mesos. Mai es van arribar a conèixer ni, per suposat, a dirigir-se la més mínima paraula.
I l'impacte va ser tal que encara ho recorda amb un punt de tendresa i un altre de nostàlgia: 0,2 ridículs segons...
Què se n'haurà fet, d'ell?
I el que és més inquietant: va sentir el mateix impacte cap ella en el mateix moment?
