Massa bo per a nosaltres, massa bo per a mi...
Tota la meva vida ha girat al voltant d'aquesta creença absurda. Tota. Des de ben petita fins no fa gaires anys, sempre vaig pensar que m'havia de conformar i que les coses més bones i millors només els hi podien passar als altres. I, tot i amb això, no recordo tots aquests anys de manera traumàtica, al contrari: bàsicament, era feliç i no m’arribava a plantejar en cap moment aquest pensament tan negatiu. Fins que vaig madurar de debò.
La maleïda baixa autoestima, fruit de la por al desconegut, va acompanyar sempre els meus pares com una mosca collonera en tot el que decidien. No és fàcil començar una nova vida en un lloc desconegut i en soledat.
Aquesta maleïda baixa autoestima ha passat a la seva descendència, però em nego a traspassar-la als meus propis fills. Si per alguna cosa m’ha servit ser mare, entre moltes, ha estat per despertar d’aquesta mena de malson confortable i lluitar contra tota aquesta merdeta de dimonis que m’anaven dient “no, no, tu no, no t'ho mereixes...”
M’he alliberat i no entra en els meus plans fer ni un sol pas enrere.
