Són dones que han
viscut sense fer-se notar. Però han patit, han lluitat, han tingut pors i
recances, s’han equivocat (i qui no?) i mai no han defallit.
Els hi ha tocat viure una època difícil i de molts sacrificis.
Potser no han
treballat fora de casa.
Potser no han
aixecat mai la veu.
Potser s’han
resignat a ser invisibles, a anar fent sense adonar-se’n que la seva tasca ha
estat, és i serà la més imprescindible de totes.
Amb els seus
defectes (i qui no en tingui que aixequi la mà), ens han educat, estimat,
nodrit i deixat anar. Ens han donat aquestes arrels i ales que tan necessitem
tots per fer la nostra vida.
Malgrat
tot, han estat sempre quan més les hem necessitat: quan hem tingut
fills, quan ens hem posat malalts, quan la vida ens ha castigat.
Són les persones
més valentes del món, sense fer-se veure, sense fer ni el més mínim soroll.
Són les nostres mares.
És la meva mare:
tan de bo arribi a tenir la meitat de la seva fortalesa.
