FUUUUUFFFF...

Estic apàtica

M'he apagat

Un llumí, si us plau...

NO PENSAR, NO SENTIR

Necessito silenci.

No pensar...

No sentir...

Busco un lloc ben bonic on guardar els meus records més entranyables, els millors sentiments. M'està costant trobar-lo.

Necessito silenci.

Oblidar algunes coses...

M'està costant.

AIRES NOUS?

A la meva edat ja estic lluny de l'entussiasme infantil, de l'optimisme perquè sí i de veure-ho tot de color de rosa.

Però he de reconèixer que em sento més alleugerida davant del canvi que s'ha esdevingut aquests darrers dies. La situació era insostenible, el desencant era evident i la crispació començava a tocar sostre.

No crec en la classe política, perquè m'ha demostrat de sobres que no treballa pel poble, sino que tot el que fa és escombrar cap a casa seva, ficar pals a les rodes als seus contrincants i passar olímpicament de fer bé la seva feina, que és servir-nos a nosaltres.

Sempre m'he preguntat per què no uneixen esforços entre tots per fer la feina el millor possible, en comptes de perdre el temps i els diners que els hi cauen del cel, però que surten de la nostra butxaca, en picabaralles infantils, atacs de banyes histèrics i trabanquetes al del costat.

I ara... aires nous? Segurament sí, almenys al començament. Veurem a on va a parar tota aquesta bona voluntat.

Les meves preferències polítiques són inexistents. Però fa un parell de dies que respiro millor...

M'HAVIA PERDUT...

Entre obligacions, responsabilitats, sentiments de culpa, voler arribar a tot...

M'havia perdut...

Ara veig que es tracta, únicament, de fer-me càrrec de mi mateixa. I de trobar el meu raconet, on recuperar-me del tot per poder continuar.

Ni més ni menys.

ENS FA POR

Quantes vegades hem sentit a dir que les coses materials no donen la felicitat?

En canvi, immersos en les nostres pors més patètiques i a la recerca d'una seguretat lapidant, hipotequem la nostra vida per tenir, tenir i tenir.

Quan ja ens hem esclavitzat i hem entrat de ple en aquesta presó d'or, només llavors, ens adonem que no sabem viure.

I ja no sabem com abandonar aquestes quatre parets tan nostres: ens fa por.

I ja no som capaços d'estar a gust amb nosaltres mateixos si no som propietaris d'algun bé material: ens fa por.

Ens hem venut per un plat de menjar insípid que de ben segur no ens portarà problemes. Perquè els problemes ens fan por.

I continuem la nostra vida rutinària, hipotecada.

I en comptes d'anar sumant anys, el que fem és restar-los.
Ens hem tancat totes les portes...

He de parlar d'això amb els meus fills abans no sigui massa tard...

Els hi he d'obrir una finestra perquè fugin de tot això...

SOL D'HIVERN

(Museo Thyssen)

Aquest és el sol que més m’agrada.

No crema, escalfa.

Li dóna una llum especial al cel.

Combina perfectament amb un paisatge nevat, amb les llums de Nadal i amb les ganes de començar a guarnir la casa per les festes que s’apropen.

És el preludi de tardes fosques, recollides i acompanyades d’una xocolata calenta .

EL NADÓ

Aquesta nit he somiat que el meu marit tenia un nadó en braços. Una nena molt, molt petita i bonica que tenia dies. Estava plorant i jo m’acostava i li acaronava el cap perquè es calmés. Llavors em fixava en les seves mans, tan i tan menudetes. Entre els dos aconseguíem que, a poc a poc, es relaxés i s'anés dormint.

Aquesta és la informació que he trobat per interpretar aquest somni:

- Somiar amb un nadó: representa innocència, calor i nous inicis. Els nadons simbolitzen quelcom vulnerable, pur i no corromput. Somiar que plora vol dir que una part de mi necessita més atenció i cura. També pot representar els meus objectius no realitzats. Si el nadó és molt petit, pot simbolitzar la meva por de que altres se n’adonin de la meva vulnerabilitat i les meves deficiències. També pot representar la meva por a demanar ajuda. Si el nadó és molt guapo i net, significa que el meu amor és correspòs i que estic envoltada de bons amics. Somiar que porto el nadó en braços significa que vull protegir algú o que me'n vull fer responsable.

Les meves conclusions:

Penso que estic passant una etapa de canvis interns: els meus fills es van fent grans i ara toca reiniciar-nos com a família.

A casa ja no hi ha nens petits. I les seves exigències cap a mi han crescut exponencialment. Això fa que em senti vulnerable i perduda. No arribo a on jo voldria, no assoleixo el meu objectiu de tenir una llar acollidora, endreçada, amb tots els àpats del dia controlats i a punt.

També em resisteixo a demanar ajuda. I sembla ser que la necessito. I aquí és on entra la meva parella: és ell qui té el nadó en braços, és ell qui em vol protegir i ajudar. Només m’he de deixar.